El cantautor barceloní Biel Martí ha publicat quatre discs. Foto: Joanna Chichelnitzky
El primer CD que en Biel Martí (juny, 1995) va comprar va ser ‘Black Ice’, de la banda australiana ACDC. Als catorze anys el metal era el lloc on es va arrecerar; un món amb lletres fantàstiques i portades de monstres. Als divuit va descobrir Frank Turner i la música de cantautor el va atrapar. Va ser llavors quan va dir: “Jo vull ser això”.
Em trobo amb en Biel a quarts de cinc a la botiga Revolver del carrer Tallers de Barcelona. “L’antic carrer metalero”, diu ell. És en aquest temple empolsegat on fa setze anys passava tardes senceres tocant i adquirint obres de Blind Guardian, Dream Theater, Slayer, Pantera, Sonata Artica, Helloween, Megadeth i un llarg etcètera. És en aquesta botiga on el temps passava de la millor manera possible per a en Biel. “Les cançons eren increïbles. I tota la seva fantasia. No sabia que es pogués fer música així. Jo escoltava Els Pets i Lax’n’Busto, que m’agraden molt, però aquests era com: ‘Hòstia, no canten d’amor, canten sobre Satanàs, guerres i elfs i orcs!’”.
Mentre remenem vinils m’explica que el metal va néixer a finals dels seixanta del segle passat amb Black Sabbath, uns anglesos que treballaven en una fàbrica i que van agafar el rock i el van fer més fort. “Bàsicament, què és més fort que una roca? Doncs el metall”, em diu. Llavors, en Manel de Revolver ens dona el casset Lies de Guns&Roses perquè ha sentit que buscàvem alguna cosa d’aquest estil. “Aquest àlbum està molt bé. Té una de les seves grans cançons, Patience”, diu en Biel. M’afanyo a puntualitzar que ja no tenim lloc on posar el casset i ell assegura que es tornen a fer, que està de moda. “En Ferran Palau fa cassets”, diu, i continua explicant-me tètriques batalletes com quan Ozzy Osbourne va arrencar-li el cap a un ratpenat d’una queixalada o quan van matar el guitarrista de Pantera Dimebag Darrell (Darrell Lance Abbott) tot just començar un concert.
A casa van acabar acceptant que tenien un nen metalero. El pare l’acompanyava als concerts perquè encara era massa jove i el noi portava els cabells llargs i samarretes dels grups sota la xupa de cuir. En Biel se sentia part de la tribu, i a l’adolescent friqui que diu que era li encantaven “les guitarres a punta pala” del metal i que parlessin de Gàndalf. Assegura que llavors encara no volia ser músic, però a casa, sense saber compondre, agafava les cançons i els substituïa les lletres per les seves, escrivint i cantant sobre la noia que li agradava i també sobre El senyor dels anells. “La música és i ha estat un dels grans remeis contra la soledat i crec que és el més a prop que podem estar de la màgia”. Per a en Biel, que va deixar penjades Biologia i Enginyeria Agrònoma, però va acabar cinema a l’ESCAC, la música és molt més interpretativa perquè no compta amb referències visuals i té aquest punt inexplicable.
Biel Martí i Laura Calçada, a la botiga Revolver del carrer Tallers de Barcelona. Foto: Joanna Chichelnitzky
La revelació va acabar d’arribar als 18 anys, quan li van treure els queixals del seny. En un concert dels Dropkick, que fan punk celta i tenen banjos i són de Boston, m’explica, ell anava amb la boca tota inflada i no se li va acudir un millor remei que beure didalets de whisky. En Biel es moria de dolor la mateixa nit que va conèixer Frank Turner, el teloner que feia punk acústic, i es va enamorar d’aquella música i de veure un paio sol amb una guitarra.
Soc del parer que l’artista el portem a dins i que no hi ha un dia en el qual agafem consciència que ho som. Existeixen les victòries concretes, com el primer àlbum, i només compta que l’artesà continuï viu i que tingui alguna mena de constància. En Biel la té, i els dits són a les cordes ben sovint. La seva formació ha estat eminentment autodidacta. Agafava la guitarra del seu germà i mirava molts vídeos a YouTube. Ha tingut algun professor que li ha ensenyat a fer solos, però com diu ell mateix, és “un músic que no sap llegir partitures”. Des d’aquella revelació al concert, el barceloní ha escrit més d’un centenar de cançons, “algunes acaben a discs, algunes no i algunes s’obliden”, i ha publicat quatre discs. Escolta molta música, inclòs metal, tot i que poc, en aquest cas, i amb un punt nostàlgic. “Vinc del metal, una música molt instrumental, però avui per a mi les paraules són al centre”. Aquesta afirmació em porta al desconegut cantautor texà Townes Van Zandt, una de les seves referències clau.
“La música és i ha estat un dels grans remeis contra la soledat”, diu Martí
“És el millor que hi ha hagut mai amb les lletres. Millor que Bob Dylan”. En Biel m’explica que Van Zandt (de qui me’n comparteix dos temes: To Live is To Fly i Waitin’ Around to Die) mai va buscar la fama i vivia allunyat de tot. Va tenir molts problemes de substàncies i va morir per delirium tremens. “Molts dels artistes que escolto també tenen aquestes problemàtiques. Suposo que per això empatitzo amb les seves lletres”. També? Llavors m’explica que fa dos anys i quatre mesos que és abstemi.
“Jason Isbell, un altre gran referent; Steven Tyler, d’Aerosmith; Julien Baker, una noia molt jove; Eminem, Tyler Childers…”. Fem una repassada ràpida a cantants que van deixar el mam i continuem. “Abans, quan estaves content, t’emborratxaves. I quan estaves trist, t’emborratxaves. I quan estaves enamorat, t’emborratxaves. I quan et trencaven el cor, t’emborratxaves”. I ara, quan et passa tot això fas cançons? “Exacte. O prenc consciència i m’enfronto d’una manera diferent a les emocions”.
Martí, remenant CD’s a la botiga Revolver. Foto: Joanna Chichelnitzky
En Biel m’explica que quan deixes l’alcohol has d’aprendre a fer-ho tot de nou. S’aprèn a estar content. A estar trist. A controlar l’eufòria. S’aprèn a controlar la desesperació. “I al principi és molt difícil, i hi ha dies en què tot trontolla una miqueta, però la vida és més divertida sense alcohol, perquè ets conscient que és divertida”.
El dimoni també apareix al somni del protagonista de The Number of The Beast, la primera cançó que es va descarregar en Biel amb l’eMule sense saber ben bé què feia. El tema és què hi posem al camí escollit quan ens visita, i el Biel ha triat cantar a la vulnerabilitat (Si us plau, cançó del seu tercer àlbum) i encarar-se amb consciència a l’amor perdut a El país de les flors, el seu quart àlbum. “M’agraden les flors. Són molt maques, però duren molt poc, com alguns amors”.
Durant aquest 2025 presentarà el seu cinquè disc anomenat Verema, un disc de rock. I igual que amb els anteriors, desitja que les cançons curin els que les escoltin. “Vinc de família vinícola i la verema és una època important per a tots. És quan reculls tot el fruit d’un any i saps si ha anat bé o malament. La sequera, massa pluja, el míldiu, les plagues… A la verema saps si tots els mals passaran factura o no”.
En aquest pròxim disc compta amb la guitarra elèctrica i tota la personalitat de l’Andrea Puig Doria i amb el piano i els sintetitzadors del duo experimental les Ölivias, amb qui comparteix segell (Microscopi) i que va conèixer en un bolo conjunt el passat Sant Jordi a Premià de Mar.
M’acomiado d’en Biel. Gràcies a tanta música, marxem amb el cor satisfet.
Martí i Calçada, en un moment de la seva conversa. Foto: Joanna Chichelnitzky
