Rossetti conversant amb Calçada al jardí de la Fundació Muñoz Ramonet. Foto: Joanna Chichelnitzky
Segurament Mercis Rossetti no se’n recordarà de tu si us presenten. No t’ho prenguis malament, que més malament ho passa ella. Aquesta artista i comissària (1989, Barcelona) no reté noms ni cares. Per intentar recordar la persona li ha de despertar alguna emoció. El que sí que no oblida mai és la feina. Li agrada treballar i diu que té un tema amb la responsabilitat i el perfeccionisme: “Potser m’ho hauria de fer mirar”.
A la Mercis li agradaria que el lloc que ha escollit per a la conversa, l’estany del jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet –situada al barri de Sant Gervasi-Galvany, a la part alta de Barcelona– hi hagués tortugues. Sempre li han agradat els animals. “El grill és animal d’estiu perquè necessita calor per estar actiu. Si les temperatures són molt baixes, entra en letargia. És un insecte territorial molt agressiu contra els seus congèneres amb els quals entaula combats, sent freqüent trobar exemplars (sobretot mascles) als quals els falta una o diverses potes o amb les ales destrossades per les mandíbules d’un rival. El seu règim alimentari és omnívor: mengen fulles, tiges o insectes. Pel grill, esmorzar és un acte patriòtic”, va escriure en un post d’Instagram el 30 de gener del 2023, acompanyant unes fotografies amb banderes nacionals plantades sobre dolços i un gelat ple de nata en copa de vidre. La sensibilitat d’aquesta dona està brodada en la cura i el respecte amb els quals s’expressa. No col·loca paraules sobreres enmig del discurs.
El “no ho sé” que deixa anar després d’alguna pregunta denota intel·ligència. Rumia i fa reflexions que venen de la seva experiència i observació atenta. Arriba de la Fundació Úniques, al barri Gòtic de Barcelona, on munta la seva pròxima exposició, Les estructures elementals, que es podrà veure fins al 10 de desembre. “És un retrat familiar atemporal. Una barreja entre fotografia, pintura, dibuix i collage. He treballat en fotografia d’arxiu i he fet molta recerca familiar, la qual m’ha permès trobar fotografies des de finals del 1800 fins ara”, explica. Cita l’escriptora, fotògrafa i artista conceptual francesa Sophie Calle o la pintora portuguesa Paula Rego com a dues de les seves referents.
Rossetti acumula una àmplia trajectòria en el món artístic. Foto: Joanna Chichelnitzky
L’any 2016, quan els jardins on m’ha citat van obrir-se al públic, ella tenia 25 anys i començava a treballar a la Fundació Vila Casas. Havia acabat el màster de Gestió Cultural a la Pompeu Fabra i es va oferir pel que calgués. Recorda com la va impressionar el preciós despatx del fundador de la Fundació, el senyor Antoni Vila Casas, qui va començar a dibuixar un plànol amb tinta blava –recorda Rossetti– de la biblioteca de la Fundació. Tenia moltes ganes d’ordenar-la. La Mercis, a qui va contractar, i la historiadora de l’art Anna Llopis van establir un criteri d’ordre per a les obres, la majoria catàlegs d’artistes, i ho van fer tan bé que, en senyal d’agraïment, el mecenes va convidar-la a dinar a Casa Calvet, el restaurant als peus de l’edifici gaudinià avui reconvertit en l’opulent China Crown. “Sempre va ser molt amable amb mi, crec que li queia bé”, diu.
Una mort sobtada
Més endavant, Rossetti va passar al departament de coordinació d’exposicions amb la directora d’art Glòria Bosch. Rememora quan va comissariar l’exposició de Joan-Pere Viladecans com una de les experiències més maques que va viure allà, que també va suposar la seva estrena en aquest món. Treballant a la Fundació va descobrir l’art contemporani català de prop, muntant exposicions, treballant amb artistes i fent gestions més tècniques.
“M’agrada experimentar amb diferents llenguatges, però no tinc clar que escriure i parlar siguin els meus”
Bona prova de la força personal que poden arribar a agafar les relacions professionals que estableix l’artista és que va acabar sent testimoni al casament de Bosch. També es va fer amiga inseparable de la historiadora de l’art Mercè Vila Rigat, amb qui treballava, i va forjar una relació eterna amb l’artista Jordi Fulla, de qui va ser assistent. “Ell buscava algú que l’ajudés a construir una instal·lació gegantina al Museu de Montserrat. M’ho va proposar i em va semblar increïble. Vaig poder accedir a molts espais. Compartir un espai de treball així uneix molt”.
‘Apartamentos del Rey’, el nou llibre de Rossetti. Foto: Joanna Chichelnitzky
La mort sobtada de Fulla el 2019 va deixar-li una amistat preciosíssima. “La portaré sempre amb mi. I la Joe [Joe Milne, parella de Fulla]”, afirma Rossetti, que afegeix que Milne és com una mare adoptiva. Fulla també li va llegar un consell: “Nena, espavila, surt i fes”. Li va fer cas i va marxar a Nova York per estudiar fotografia. Quan va tornar a Barcelona, es va sentir artista. “Llavors vaig començar a creure més en el que estava fent, en lloc d’estar sempre treballant i fent per als altres. Vaig començar a fer més el que volia fer”, relata. Per ara no es planteja tornar a assistir un altre artista, però troba que és “una experiència preciosa sobretot pel vincle de confiança i el diàleg que es crea. Treballar amb algú és profundament enriquidor”.
Avui és sòcia cooperativista de l’editorial Tinta Invisible Edicions, on es pren la feina que hi fa com una pràctica artística més, tot i confessar que encara voldria més temps per als seus projectes personals. Acaba de publicar el llibre Apartamentos del Rey. Un assaig estiuenc, del qual n’ha fet 75 exemplars en edició d’artista. “Amb aquesta història he tingut la necessitat d’entretenir. Vaig agafar una cosa que a priori era negativa i l’he transformat en una altra que m’ha fet gaudir molt. A més a més, un llibre és una bona manera de formalitzar una història”. Es tracta d’un llibre amb fotografies i paraules, tot i que Rossetti assegura que no són el seu fort. “Soc una fotògrafa dolentíssima perquè no en soc. Utilitzo la fotografia com a llenguatge. M’agrada experimentar amb diferents llenguatges, però no tinc clar que escriure i parlar siguin els meus”.
“Un llibre és una bona manera de formalitzar una història”
Somriu abans de respondre la següent pregunta: Quina és la teva nova obsessió? Diu que caminar sobre l’aigua. “Des de petits, amb el meu cosí volíem construir unes sabates per caminar per sobre de l’aigua”, relata. No ho van aconseguir, però l’artista s’ha posat a investigar i ha trobat uns quants animals que fan aquest miracle de manera habitual. Hi ha una aranya, un llangardaix i els sabaters [gèrrids]. “Crearé unes imatges amb llenguatge visual científic; equacions que representin la física que permet a aquests animals fer-ho possible”, diu.
Rossetti vol caminar sobre l’aigua, però sembla que qui ho intenta és Calçada. Foto: Joanna Chichelnitzky
Assegura que encara pinta, però els retrats amb els quals va començar fa temps que no els toca perquè, explica, ha trobat altres metodologies de feina. Ara a aquesta llicenciada en Belles Arts i Gestió Cultural li agradaria estudiar Biologia, però torna a al·legar la falta de temps. Li pregunto pel reconeixement i declara que és un tema molt pervers perquè el que dictamina què val la pena i que no són el mercat i les tendències, i que ella intenta no fixar-se en aquestes coses per no viure amb la frustració o basant el reconeixement propi amb l’extern, “cosa que ja fem prou en el dia a dia”. El que sí que té clar és que aspira a ser una artista boníssima i, a jutjar per la seva professionalitat i dedicació, ho té al sac.
El 15 de setembre de 1912 Stefan Zweig escrivia al seu diari que la finalitat de l’art no és que doni fruit, però sí ferment. I des dels jardins que va descobrir una tarda qualsevol gràcies a la seva mare, Mercis Rossetti ens recorda que l’aigua és vida i que l’art, com tot a la vida, existeix per ser en si mateix.
Rossetti i Calçada, després de la conversa. Foto: Joanna Chichelnitzky
