Iranians des de l’exili artístic: "Amb els monstres no s'hi negocia, Europa ho hauria de veure"

L’escriptora Mahsa Mohebali i el seu marit Hossein Zoghi, en un acte a Barcelona. Foto cedida

Cap dels llibres de Mahsa Mohebali es pot publicar a l’Iran, el seu país natal. La prestigiosa escriptora ha estat sotmesa a una pressió i vigilància constants per part de les forces de seguretat iranianes pel caràcter crític del seu treball. Ara està exiliada a Catalunya, concretament a Ribes de Freser, juntament amb el seu marit, Hossein Zoghi. Ell és periodista, director teatral i actor. La seva trajectòria ha estat marcada per la prohibició dels seus textos contra el règim. Zoghi va ser vetat de les activitats teatrals oficials a l’Iran. Des de fa quatre mesos, tots dos formen part del programa internacional d’acollida Artists at Risk, que té seu a Barcelona a través de No Callarem (al pròxim número de la revista de Cultura B trobareu un reportatge extens sobre aquesta entitat).

Tot i que viuen a Ribes de Freser, fan gran part de la seva vida cultural a Barcelona. Parlem amb la parella abans que aquest dijous a la tarda facin un col·loqui al Centre Cívic Ateneu Fort Pienc on es projectarà, en el marc del Cicle Cinestèsies, el documental El dia de la poma, sobre els suburbis de Teheran. A més, estan creant un espectacle teatral, El Pou / El Cos, sobre la resistència de les dones a l’Iran, escrit per ella i dirigit per ell. Encara no és públic, però es podrà veure al maig a la Sala Beckett. “La resistència artística a l’Iran és molt important”, comenten al llarg de l’entrevista.

Per començar, us podríeu presentar com a periodista i escriptora?
Mahsa Mohebali: Escric des dels 16 anys. Vaig estudiar música a la Universitat de Teheran i més tard vaig tornar a la literatura. He publicat cinc llibres a l’Iran i he escrit diversos guions per a pel·lícules. En els darrers anys he tingut molts problemes per publicar les meves obres, i per això ho he fet a l’Afganistan. Durant l’últim any he viscut al Kurdistan iraquià, des d’on vaig demanar la residència d’Artists at Risk. Ens van donar una estada a Barcelona per a sis mesos.

Hossein Zoghi: Vaig estudiar teatre a la Universitat de Teheran i he treballat en molts teatres públics de Teheran com a actor i director. Però, el 2009, després de les protestes postelectorals, vaig passar a fer teatre underground i treballava sobretot als apartaments dels amics. Necessitava diners per viure, i per això vaig començar a fer de periodista.

“Ara el poble de l’Iran creu que pot lluitar contra el govern”

Quins treballs teniu entre mans amb el programa d’Artists at Risk?
H.Z.: Ara és fantàstic estar aquí, perquè quan érem a l’Iran no ens deixaven treballar. Especialment a la Mahsa, perquè li van prohibir publicar els seus llibres, escriure, parlar i ensenyar. Ara podem fer qualsevol cosa lliurement. La Mahsa ha escrit un guió de teatre sobre la resistència de les dones iranianes i d’arreu del món i jo dirigiré l’espectacle a la Beckett. Ho hem fet gràcies a No Callarem, que el produirà. Ara també escric per a alguns diaris.

M.M.: Estic acabant una nova novel·la i començo a escriure un llibre a partir dels meus diaris. Estem molt a gust a Ribes de Freser. A més, hem fet molts amics!

Com esteu rebent les notícies del vostre país aquests dies?
H.Z.: El 8 de març va ser un dia horrible, ja que Israel i els Estats Units van atacar les instal·lacions de petroli de l’Iran. El cel del país és apocalíptic. És fosc i plou petroli a Teheran. Tothom està espantat, però la vida continua. He sentit dir a amics que la guerra d’ara és una mica millor que les anteriors, perquè la gent està més preparada. Però en realitat no deixa de ser una guerra…

M.M.: Crec que l’Iran es troba en una situació nova. Mojtaba Khamenei, fill de l’aiatol·là Ali Khamenei, és el nou líder suprem de l’Iran. Esperem que no sigui tan boig com el seu pare.

A causa del seu enfocament polític, Zoghi va ser vetat de les activitats teatrals oficials a l’Iran. Foto: Leila Ebrahimi

Teniu família i amics a l’Iran?
H.Z.: Tota la meva família i amics són allà. Han tallat Internet: és l’afició del govern cada vegada que té problemes. Ja va passar fa dos mesos. He pogut contactar amb un o dos amics i he parlat amb la meva mare una vegada, perquè ella em va telefonar, però només per Internet, ja que la trucada internacional és molt cara. Estan espantats pel soroll dels míssils. La meva mare ara s’ha mudat a un poble al nord del país, perquè el meu germà té una malaltia mental des de fa anys i necessita estar en un lloc silenciós. Malgrat tot, estan bé.

M.M.: Jo he estat pendent d’un escriptor i poeta amic meu, Yousef Ansari, que és a la presó perquè el van arrestar al gener. Abans que tallessin Internet, estava en contacte amb altres amics que intentaven treure’l de la presó, però ara no sé què ha passat. Em preocupa molt, espero que en pugui sortir. Tots els presoners a l’Iran ara mateix estan en perill, perquè no tenen menjar ni cap mena d’atenció. És horrible.

Per què vau marxar de l’Iran?
H.Z.: Ho vam decidir després de la Guerra dels Dotze Dies [va començar el 13 de juny quan Israel va llançar atacs contra desenes d’objectius iranians per aturar l’expansió del programa nuclear de l’Iran]. Estàvem molt espantats de sortir de casa. Va ser horrible, perquè era una guerra a la ciutat. Els avions, els drons, els míssils… Anaven a Teheran i era espantós. No sabies on caurien. Només sortíem per comprar coses necessàries, com menjar i aigua. És dur pensar que tant ella com jo hem passat la nostra vida en guerra. Hem viscut tantes protestes en 20 anys… És una vida espantosa.

M.M.: Quan teníem nou anys va començar el conflicte entre l’Iran i l’Iraq. Per tant, ja hem viscut l’experiència d’una guerra, però les següents generacions no, i per això molts estaven paranoics i en xoc durant la Guerra dels Dotze Dies.

Cap dels llibres de Mahsa Mohebali es pot publicar a l’Iran, el seu país natal. Foto cedida

Avui dijous participeu en un col·loqui sobre el documental dels iranians Mahmoud Ghaffari i Mahnaz Jarchim. El van fer després de la mort de Mahsa Jina Amini, el 2022, que va provocar protestes massives amb el moviment Women, Life, Freedom. La presentació del film a la Berlinale va comportar l’exili del director i la guionista. Com ha canviat la societat iraniana des de llavors?
M.M.: Després de la revolució del 79, hi va haver molta repressió, sobretot contra les dones, que no poden anar en bicicleta, anar a l’estadi de futbol, ballar, cantar… I han de sotmetre’s a moltes lleis islàmiques discriminatòries. Des de llavors, les dones han lluitat contra les desigualtats. No sempre eren grans manifestacions; sovint amb una resistència quotidiana. Per exemple, començaven a portar el mocador una mica més enrere fins que el deixaven caure. Però quan li va passar allò a Mahsa Amini, les dones es van enfadar de debò. Fins i tot les més grans se’l van treure i van sortir al carrer per dir que, si això podia matar una persona, no el tornarien a portar més. Si veiem molta gent al carrer aquests dies, és perquè el cas d’Amini va ser un moment clau per als moviments de les dones de l’Iran i del món.

Creieu que aquest moviment liderat per dones i joves ha canviat la relació entre la societat i el règim?
H.Z.: El règim no ha canviat. La qüestió és que hi va haver una generació jove que va assumir els seus drets com a costums. Com ha dit la Mahsa, es tracta d’una resistència diària.

M.M.: El govern arrestava joves per no portar hijab, els anul·lava els comptes bancaris, la targeta SIM i els treia el cotxe. Com a resposta, hi havia dones que pagaven cada dia el que calgués. No poden lluitar contra les dones cada dia, i per això el govern va fer marxa enrere.

H.Z.: Un dels beneficis del moviment per la llibertat de les dones és el coratge que ha provocat en la gent. Ara el poble de l’Iran creu que pot lluitar contra el govern.

“Si els europeus es fixessin en la teocràcia i el feixisme de les regles islàmiques a l’Iran, veurien que el país viu el mateix feixisme que van viure especialment Espanya i Itàlia”

Parlem de la lectura europea del conflicte. Moltes converses tendeixen a analitzar l’Iran principalment a través de la geopolítica. Creieu que de vegades falten les perspectives ciutadanes en aquesta discussió?
H.Z.: Crec que sí, perquè el punt de vista d’Europa està condicionat pel conflicte entre Israel i Gaza. Creuen que el govern de l’Iran no és dolent perquè dona suport a Gaza i està en contra d’Israel, però la gent del país sabem que el govern és un monstre. Fa 47 anys que l’Iran està en guerra amb els Estats Units i Israel. Europa ho hauria de veure des del punt de vista dels drets humans. El nostre govern és un monstre, i no es pot negociar amb els monstres.

A Teheran, Zoghi dirigeix espectacles del món del teatre ‘underground’. Foto: Leila Ebrahimi

Ara que dius això, a Europa, el conflicte entre Israel i Palestina genera una enorme atenció mediàtica i mobilització pública, especialment en suport de Gaza. Mentrestant, la lluita iraniana fa anys que rep molta menys mobilització. Com interpreteu aquesta diferència?
H.Z.: L’únic important per a la gent d’Europa ara són Gaza i Israel. Per què Europa no va donar suport a l’Iran fa dos mesos, quan 30.000 persones van morir al carrer? És estrany. Malauradament, alguns iranians que viuen a Europa i als Estats Units porten la bandera d’Israel a les protestes. Jo no hi dono suport, perquè el govern d’Israel també és un monstre. Crec que els europeus haurien de veure correctament les coses i donar suport a la gent de l’Iran, que ha patit sota el govern iranià, el qual ha matat molta gent. Si els europeus es fixessin en la teocràcia i el feixisme de les regles islàmiques a l’Iran, veurien que el país viu el mateix feixisme que van viure especialment Espanya i Itàlia.

M.M.: Cal separar la gent del govern. Estem en la mateixa situació que Gaza.

Com veieu aquesta intervenció estrangera i la pressió internacional, considerant que el règim ha acumulat dècades de repressió i brutalitat a l’Iran?
H.Z.: Abans que Israel i els Estats Units ataquessin l’Iran, molta gent, com jo, estava d’acord amb una intervenció estrangera, perquè crèiem i creiem profundament que nosaltres sols no podem enderrocar el règim islàmic. Al gener i al febrer, l’Iran va demostrar que pot matar persones fàcilment, però el món no parlava d’això. Ara, després de la intervenció militar i de tants bombardejos i míssils, la gent comença a preocupar-se per l’Iran. D’altra banda, crec que ara és el moment en què els governs, especialment els europeus, com Pedro Sánchez ha fet, haurien d’estar en desacord amb la guerra i forçar la República Islàmica a aturar-la, a escoltar el poble de l’Iran i a fer caure el govern perquè marxi. No soc polític, no sé de quina manera s’ha de fer, però sé que el nostre poble està sota una guerra enorme i sota un govern i un règim brutals. I tots els governs i la gent haurien d’estar al costat del poble de l’Iran. Que un govern es mostri en contra de la guerra és bo, però cal trobar la solució.

“A l’Iran hi ha la vida que es fa a dins de casa i la de fora”

Per acabar, voldria parlar de les divisions socials a dins de Teheran. El dia de la poma parla d’una família d’una zona econòmicament marginal de la ciutat. Allà hi ha diferències pel que fa al suport al règim en comparació amb zones de classe mitjana?
M.M.: Diria que el 2010, quan la gent es manifestava per la reelecció de Mahmud Ahmadineyad, sí que es tractava d’un moviment intel·lectual i de classe mitjana. La gent de les zones més pobres no hi participava gaire, ja que el votaven. Però ara és diferent. Tinc amics que viuen al suburbi i estan molt enfadats. Moltes de les persones que han mort són de la perifèria de Teheran. La pressió econòmica afecta sobretot aquesta gent. Els preus han pujat moltíssim i estan sota una pressió enorme. Crec que ara tots s’han unit: els rics, els de classe mitjana, els barris perifèrics, els intel·lectuals, els estudiants… Tothom està enfadat perquè creu que no hi ha cap esperança dins del sistema.

H.Z.: Malauradament, la gent de l’Iran no té cap poder. Moltes persones estan en contra del règim, però d’altres són com una ombra grisa i no volen parlar de la situació. Tot i això, la gent veu quin govern tan brutal té a través dels vídeos a les xarxes socials, els cossos a terra… El reformisme a l’Iran no funciona. Ho hem intentat durant quatre dècades. L’actual president de l’Iran és reformista i també mata gent.

Finalment, què creieu que Europa entén malament sobre l’Iran i la societat iraniana?
M.M.: Hi ha una cosa molt important: a l’Iran hi ha la vida que es fa a dins de casa i la de fora. A casa bevem alcohol i tenim una vida lliure com a Europa o als Estats Units. Però a fora de casa és diferent: tothom sembla religiós, resa… Quan els europeus veuen aquestes imatges, es pregunten: ‘Per què sou així?’. És perquè és diferent. Fins i tot els nostres gestos ho són: no podem fer-nos petons al carrer, no podem abraçar-nos… A fora som uns altres, és com una màscara. I crec que aquesta diferència sovint es perd quan es parla de l’Iran.

H.Z.: Sí, i és difícil d’entendre, sobretot per la censura i la propaganda del règim.