Rocío Quillahuaman: “Gràcia és un barri insuportable, Sants és mil vegades més guai”

Falten dues hores perquè Rocío Quillahuaman (Lima, 1994) estreni la seva exposició Il·lustríssim+. Querida Barcelona al Centre Cívic Urgell, a l’Eixample. Just abans d’això, parlem amb aquesta artista visual de la seva ciutat, Barcelona, que fa temps que explica que estima i odia. Les seves creacions artístiques, siguin en forma d’animació, vídeos o vinyetes, fa anys que es van fer famoses. Amb una mirada àcida i crítica de la ciutat, i especialment de les persones que integren el seu món cultural i creatiu, fa gala d’un humor que sovint beu de la ràbia i la frustració.

En aquesta entrevista parlarem de Barcelona, però primer anem una mica enrere. Ets nascuda a Lima, al Perú, on vas viure fins als 11 anys. Quins records en tens?
Són records mínims. La infància és molt important, però per a mi ho va ser molt l’adolescència, i jo la vaig viure a Barcelona. La part del Perú són records de l’escola, de ser a casa… Gairebé no coneixia ningú que no fos de la família. Per definir qui soc, aquells records són importants, però ho ha estat molt més el que he viscut aquí.

Al Perú vivíeu en el que s’anomena un cerro populoso, on viu gent molt humil. Hi ha un poema d’Eduardo Galeano que parla de Los nadies. Pot servir per parlar de la teva història familiar?
Tot i que no he llegit el poema, segurament sí. Hi havia tanta gent, i tants cerros, que entenc el que vols dir. On érem estàvem marginats i, per tant, vivíem amb el pes de molts prejudicis. Per a la classe alta del Perú, segurament érem Los nadies. Jo sempre penso què hauria estat de mi si m’hagués quedat al Perú, cosa que també m’ha servit molt per inspirar-me per a moltes coses que he creat. I tampoc és que quan arribes aquí passis a ser algú, perquè també existeix el racisme i la marginalització.

Tens un cognom qítxua, que uneix quilla (lluna) i huamán (falcó), i sempre relates les vegades que has hagut d’explicar com es pronuncia. Quins efectes té haver d’insistir en això gairebé tota la teva vida?
Si el meu cognom fos alemany i ningú el sabés pronunciar, segurament seria diferent. Però com que és quítxua, almenys al Perú la gent que ve de la serra pateix molt racisme per part dels que són de Lima. Això marca i no te’n pots escapar. I llavors, quan vens aquí, encara és més estrany. Quan vaig arribar, no hi va haver ni un professor que em preguntés com es pronunciava, ni a l’escola ni a l’institut.

I el devien pronunciar malament.
Sí. O algun cop bé, però de rebot [riu]. No hi havia cap esforç per entendre aquest cognom i, al mateix temps, molts prejudicis. Va haver-hi un moment que vaig passar de que em fos igual a veure que era preciós, ja que a banda de significar àguila de la lluna, em semblava una paraula molt bonica. I des de llavors me l’he reapropiat.

Quan arribes a Barcelona, el primer que et trobes és que a l’aeroport la policia t’estripa el peluix per mirar si hi havia droga a dins. No va començar gaire bé la cosa…
No… Això va ser la benvinguda a Espanya. Quan he revisat aquest record ara de gran, m’horroritza pensar en la imatge. Espero que ara mateix no estigui passant. En això, l’humor m’ha ajudat. La primera vegada que ho vaig explicar de forma divertida va ser al primer monòleg que vaig fer. A partir d’aquí vaig veure que podia fer servir les pròpies experiències, fins i tot les traumàtiques, per fer humor. Va ser molt important a nivell creatiu, perquè treballo molt a partir de l’experiència personal. I això pot servir a la gent migrant, per exemple, per sentir-s’hi representada, perquè potser no li ha passat exactament això, però pot haver patit la brutalitat policial.

Quan arribeu amb la teva família, aneu a viure a Sant Andreu. Va ser un bon lloc per aterrar?
Quan penso en Sant Andreu, penso en casa. És l’únic lloc del món on he estat que, tot i que sempre tinc el problema que no acabo de saber què vol dir sentir-se a casa, és el més similar a sentir-ho. Hi vaig passar tota la meva adolescència, que va ser molt important per a mi, i també és un lloc preciós i molt tranquil. És com un espai segur per a mi, i sempre hi torno. Ara visc al Poble-sec, però encara hi vaig a passejar. Hi tenia tres biblioteques i les recorria totes. Una, l’Ignasi Iglésias, tenia una selecció de còmics increïble. En llegia molts i mira, al final faig dibuixos.

A quin barri de Sant Andreu vau viure?
Ens vam anar movent per diferents pisos, però sempre al districte de Sant Andreu. A la Sagrera, a Sant Andreu de Palomar… Per tota aquella zona. Hi vaig viure del 2005 al 2019.

I el conjunt de la ciutat, Barcelona, com et va tractar durant els teus primers anys aquí?
Recordo que l’experiència d’arribar aquí va ser estranya, perquè no acabava d’entendre moltes coses. Per exemple, el primer edifici on vam anar a viure era al costat d’un bingo, i per a mi era molt estrany, perquè jo els associava a zones molt concretes. I de cop, que al costat del supermercat hi hagués un bingo… I a la ciutat en general era com aprendre a caminar de nou. Suposo que li passa a tota la gent migrant. Haver d’acostumar-me a coses com travessar el carrer. El primer contacte amb la gent d’aquí va ser a l’escola, a sisè de primària, i vaig veure que hi havia molts nens migrants. Em sentia sola, però veia que hi havia altres nens com jo i això ho feia una experiència compartida. I tot plegat em generava la sensació d’un experiment social en el qual es mirava com anava desenvolupant-me. No són records feliços, perquè al col·legi es posaven amb mi per ser migrant, però també hi ha el record de descobrir un món nou, que va ser molt important.

Has explicat que des del 2005 t’has mudat set vegades. A quins barris has viscut?
A Sant Andreu, durant tants anys, vaig viure en cinc pisos. Després a Gràcia, dos anys; a Sant Martí, també dos anys, i al Poble-sec, on visc actualment, ara farà dos anys. Sobretot és Sant Andreu on he viscut.

Ara que parles de Gràcia, et volia preguntar, també pel fet que formes part del món artístic i creatiu, què en penses. De les crítiques àcides que fas algun cop no n’ha sortit gaire ben parat…
Quan estava preparant el curtmetratge sobre Barcelona, feia passejos pels barris de la ciutat. Gràcia, i està bastant dit a les meves animacions, per a mi té aquesta cosa insuportable, perquè ha estat el lloc de moda, dels artistes… El barri on ara no es pot viure pels lloguers. Tot i que sé que hi ha gent que resisteix, és un barri insuportable, no l’aguanto. El que em molesta de Gràcia, tot i que és una bogeria el que dic perquè parlo d’un barri com si fos una persona, és que té com una energia de superioritat cap a la resta de barris. És a dir, per què no poden ser guais les Corts o Sants? Ha de ser Gràcia guai? Per a mi, Sants és mil vegades més guai que Gràcia. I, tot i això que dic, gairebé sempre hi prenc alguna cosa. Soc víctima i botxí de Barcelona, com ho som tots.

“El Poble-sec m’agrada molt, però s’omple de turistes borratxos, que són les persones més molestes del barri”

I ara que ja fa gairebé dos anys que vius al Poble-sec, com el definiries? T’agrada el barri?
Mira, la diferència entre el Poble-sec i Gràcia és que el Poble-sec és una víctima de la turistificació de la ciutat. Quan hi passejo al matí i veig el barri tal com és, és un lloc encantador que m’agrada molt. Però després, a les 12h, tothom està prenent un vermut al carrer Blai. És impossible caminar-hi. Tot està ple de terrasses. De montaditos i pintxos, per algun motiu. De turistes… De turistes borratxos a la nit… Al Poble-sec hi ha l’Apolo i moltes sales de festa, i s’omple de turistes borratxos, que són les persones més molestes del barri. Veig el Poble-sec com una víctima de la zona on és, al costat de la muntanya i del mar, que és el que més agrada als turistes, juntament amb la festa. Ara que hi porto gairebé dos anys he entès que és víctima d’aquest moment horrible que viu Barcelona. En canvi, amb Gràcia em passa que veig que això ja és part de la personalitat del barri, i em molesta una mica. Però, al mateix temps, soc una hipòcrita i una cínica, perquè llavors estic allà al Canigó, a Gràcia, bevent un vermut.

Al principi de l’entrevista hem parlat dels teus orígens. Tu també ho has fet al llibre Marrón, que vas publicar el 2022. Hi expliques, tal com em deies una mica abans, que mai t’has acabat de sentir ni d’un lloc ni de l’altre; que de vegades tens com una sensació de mareig. Com ho gestiones això?
És una sensació amb la qual he conviscut molt de temps, però no li havia prestat atenció. I, quan ho faig, intento buscar-hi respostes, que en el meu cas sempre tenen a veure amb la creativitat. No em sento ni del Perú ni de Barcelona, però em sento dels dos llocs. He après a acceptar que una persona que té una experiència de migració pot conviure amb aquesta sensació de mareig. Aquí hi he viscut 21 anys, més que al Perú, però quan hi vaig se m’activen moltes coses. D’aquí, però, també hi ha coses que em commouen. Barcelona, per molt que la critiqui, em commou perquè forma part de la meva vida.

Al llibre, per això es diu Marrón, relates que el color de la teva pell fa que et continuïs sentint diferent. El racisme condiciona molt la voluntat d’arrelar als llocs?
Sí, totalment. També he après a conviure amb el fet de ser marró. Quan aparec en una sala, per exemple, la gent té coses a dir sobre això. Desgraciadament, ho he normalitzat. Quan em pregunten d’on soc, ja sé que volen que els digui que soc del Perú, i llavors quan els hi dic em preguntaran de quin lloc del Perú i després jo els diré de Lima, que segurament no hi han estat mai, però per algun motiu ho volen saber… El que intento és no normalitzar-ho tant, perquè el gran perill és acceptar que la gent és racista. Jo em puc sentir diferent, però ningú m’hi ha de fer sentir.

De fet, tens una animació en vídeo on uns personatges no paren de preguntar-te això i no queden contents fins que els respons del Perú.
Sí… És que quedaries sorprès de les vegades que m’ho pregunta gent que no conec de res. En un taxi, per exemple. O l’altre dia estava gravant al parc de la Ciutadella i algú m’ho va preguntar. Per què ho volen saber? Un cop vaig publicar un vídeo sobre això, que havia fet per a l’Ajuntament de Barcelona, i vaig veure que a molta gent migrant li passa.

Si ens centrem en la Barcelona relacionada amb el teu món laboral, un article de l’escriptora peruana Gabriela Wiener, parlant de tu, deia que havies passat “del cerro de San Juan de Miraflores a l’antipàtic mundillo indie barceloní, a qui ara li crides les seves veritats”. Quines són aquestes veritats?
[Riu]. Doncs segur que en aquests vídeos [assenyala el material audiovisual de l’exposició] hi ha moltes veritats. A les animacions que van de Barcelona mostro les observacions que faig quan vaig a esdeveniments culturals d’aquesta ciutat. Abans ho feia més, i identificava els tipus de persona que hi havia, com ara el trepa o gent idiota en general. Era com un reportatge de National Geographic. Ara que soc més gran he vist que aquest ecosistema funciona així. Totes les escenes culturals es configuren així, i t’hi trobes gent més horrible que a l’anterior. Però, al mateix temps, com que soc una cínica i també en formo part, hi he conegut gent meravellosa. Soc part de tot el que critico als vídeos. No ho faig per posar-me en un lloc superior, encara que ho pugui semblar.

“Si soc un artista que tinc un avi que m’ha deixat un pis a l’Eixample, faré un tipus d’art diferent del que faig jo”

De fet, sempre és saludable criticar des de dins dels llocs. I de vegades és més complicat.
Sí, sí. Ho dic perquè després de tants anys se’m posiciona com una observadora externa, però també m’observo a mi. La gran font d’inspiració de molts vídeos soc jo mateixa, i em sembla divertit explicar com funcionen aquestes escenes i quantes coses horribles hi ha.

En aquestes escenes, dius que hi trobes molt el pijo de Barcelona, a qui has dedicat animacions. Tu, que per arribar aquí has hagut de treballar molt i picar molta pedra, quan veus aquest perfil de persona, què penses?
He de dir que, dels no privilegiats, tinc molt privilegi. Segur que hi ha mèrit meu, però també tinc la sort de tenir feina sempre des de fa 8 anys. I, dins de tots els matisos que puc raonar sobre el meu cas, després veig molts artistes de Barcelona que tenen molts més privilegis que jo i n’haurien de ser més conscients. No haurien de dir res o, si diuen alguna cosa, ser més responsables.

Tu algun cop també has dit que una de les preocupacions d’aquest perfil de gent és aparentar que són pobres.
Sí, això aquí s’estila molt. M’han dit que a Madrid no, per exemple, però aquí es porta molt que la gent que té molts privilegis vulgui tenir una història com si hagués anat de baix a dalt. Això és el que em desespera una mica, perquè no ho entenc. Després conec algú a Barcelona i penso, “ah, és com jo”, i llavors m’assabento del seu background i dic: “Uau, ok”. I en realitat no passa res, perquè si jo hagués tingut un avi que m’hagués deixat un pis a l’Eixample, no el rebutjaria, clarament l’acceptaria. Les coses són més senzilles: si soc un artista que tinc un avi que m’ha deixat un pis a l’Eixample, faré un tipus d’art diferent del que faig jo. Estic segura que el que faig seria impossible si tingués aquest context i aquests privilegis. Hi ha d’haver una consciència sobre aquesta realitat. Aquests artistes que diuen que són selfmade, llavors investigues una mica i veus que els pares es dedicaven al mateix i que tenen els contactes i tota la xarxa. No cal que sigui un secret ni que venguis la moto.

També parodies el creatiu de Barcelona i li fas dir, en una animació, això: “No em puc permetre conversar amb algú que no sigui creatiu”.
La meva primera experiència en aquest món va ser veure que a la gent només li interessaves si et dedicaves a alguna cosa creativa. Això va lligat al capital social que té molta gent d’aquest ambient: ajuntar-se amb algú que crea o que treballa per gent que crea… I és una estupidesa, perquè admiro molt la gent que crea i tinc molts amics que ho fan, però també en tinc que creen altres coses. I la vida és això.

“A Barcelona s’estila molt que els artistes que tenen molts privilegis vulguin tenir una història com si haguessin anat de baix a dalt”

En aquests ambients hi pot haver un tipus de racisme que no és tan diferent del que et podries trobar, per exemple, en un grup de votants de Vox?
I tant que sí. Et pots trobar això, i també crida l’atenció que, quan vaig a exposicions o a altres esdeveniments culturals, les persones que som migrants som un percentatge molt baix. En part és responsabilitat dels que no ens volen col·locar allà, tot i que a mi, per sort, sempre em col·loquen a llocs. Tot això ve d’abans, perquè jo vaig veure com de l’ESO al Batxillerat molta gent migrant ho va deixar per anar a treballar. Vaig ser de les poques migrants que feia el Batxillerat científic per després anar a la universitat. Llavors, quan he tingut feines relacionades amb la creativitat, he notat que gairebé mai hi ha persones de color marró, gent migrant… Aquesta exposició, per exemple, és d’una artista migrant, però a quantes exposicions de gent migrant va la gent a l’any? Quantes més Rocíos hi ha a Instagram o projectant els seus curts o escrivint llibres? Sempre dic que m’agradaria ser una més, que fos avorrit entrevistar-me. Tant de bo el meu cas no fos tan concret i específic.

La gent d’aquí t’ha agafat a tu, o tu has entrat al seu cercle, però diria que tens la sensació de ser una excepció.
Sí… [riu]. I soc conscient que hi ha una part que se m’agafa com l’artista migrant a la qual…

La quota.
Exacte, la quota. Soc la quota. La quota en tantes coses… Per exemple, aquest vídeo que vaig fer per a l’Ajuntament també era per ser la quota. Soc conscient que això passa. I per això encara tinc més ganes de fer vídeos en contra dels comportaments que observo. Però, com diu la Gabriela Wiener, cal aprofitar-se de tot això per tirar endavant.

Aquesta exposició que ara has estrenat és un repàs de la teva relació d’amor i odi amb Barcelona. Quin tant per cent hi ha de cada cosa?
[Pensa] Fent el documental, la pregunta em venia al cap. Estic en un punt intermedi i he vist que no podria odiar Barcelona si no la conegués tant com la conec. I conèixer aquesta ciutat també és estimar-la. Per tant, hi ha aquesta relació d’amor-odi que conviu. Hi ha dies que veig la ciutat i em dic que vull envellir aquí, però hi ha dies que estic mirant vols per marxar perquè no puc més. I llavors hi ha una cosa de la ciutat que m’ofega. Ja no és ni Gràcia ni els creatius. I hi busco respostes, però al final he vist que noto una sensació de casa a Barcelona que només sento aquí, perquè no he viscut 20 anys enlloc més. Encara estic arribant a la resposta, però estic contenta que com a mínim un 50% és amor. Imagina’t que fos un 80% odi… [riu].

En una presentació del teu llibre que vas fer ja fa uns anys a la Biblioteca Gabriel García Márquez, al principi vas mirar cap al públic i quan vas veure que estava ple de gent vas dir: “No em puc creure que hi hagi gent de Barcelona a qui li caic bé”. Tens la sensació, pel fet de parlar clar i no tenir gaire filtre, que caus malament?
Sí, i tant. I és real que caic molt malament a molta gent. No m’ho invento. Però també veig que hi ha gent a l’altre costat que li encanta el que faig. I sobretot aprecio la gent que se sent identificada amb el que critico i, tot i això, sap riure’s d’ella mateixa. És el meu públic preferit, perquè també és el que faig amb mi mateixa. S’ha de valorar molt la gent que es reconeix en això i riu. I també hi ha la gent migrant a qui els meus vídeos acompanyen en la seva experiència migratòria. Els estic molt agraïda. I aquell dia va ser xocant veure tanta gent i em va commoure.

Més enllà de la gent, com veus la ciutat? T’interessen els debats polítics que hi ha?
Sento que és una ciutat que estem perdent, i passa tan a poc a poc i tan de pressa al mateix temps que espanta. Avui he vist que tanca la sala La Deskomunal de Sants, però aquestes notícies ja no són estranyes: passa cada cop més. Hi ha sales en perill, per exemple. El turisme… Surts al carrer i és insuportable. El procés de gravar el documental m’ha ajudat a veure l’estima que tinc a la ciutat, perquè m’ha fet pena que llocs que coneixia de fa temps estiguin tancats o s’hagin convertit en altres coses. M’entristeix molt.

Al vídeo per a aquesta mostra parles de Barcelona, amb ironia crítica, com la “ciutat moderna per excel·lència”, i també fas servir paraules com “deshumanització”.
Sí, exacte. Noto que les coses bones de la ciutat no es mencionen. Es diu: bon clima, la platja… Però hi ha les altres coses bones que no es diuen, com ara que hi ha gent lluitant i posant el cos perquè no tot se’n vagi a la merda. Això és realment Barcelona: la gent que s’organitza i va a manifestacions, la que va a aturar desnonaments a les set del matí, la que s’uneix per fer ninots per a les festes de Sants… Aquestes coses comunitàries, que veig aquí i no en altres llocs, és el que defineix Barcelona. El terror seria perdre fins i tot això.

Hi ha gent que diu que Barcelona ha perdut una mica aquesta pulsió reivindicativa i de protesta. Ho veus així?
No sé ben bé com era abans, però ara, per exemple, estic molt contenta que existeixi el Sindicat de Llogateres. Veure organitzacions que lluiten per defensar els drets de la gent és el que m’agrada de la ciutat. Després vaig a un esdeveniment de gent creativa i veig la deshumanització i dic: “Quina merda”.

“Només he fet dos vídeos de política i han estat els moments de rebre més odi de la meva vida”

En aquest mateix vídeo també hi surt la paraula expat, que ara està en boca de molta gent. També és un procés migratori, però molt diferent del que vas viure tu…
En el meu cas, la meva família va emigrar per necessitat, però l’expat, almenys els que he conegut, és més un canvi de ciutat per a veure què. És totalment vàlid, però llavors hi ha l’expat conscient i l’inconscient. El que vol formar part de la ciutat i el que ve a continuar sent expat i que fa com si això fos l’escenari d’un plató d’una pel·lícula. És la diferència entre el que ens pot caure bé i el que ens pot caure malament.

Ara que parlem de caure bé o malament, i aprofitant que abans parlaves d’un vídeo que vas fer per a l’Ajuntament, fa uns anys en vas fer un dedicat als haters d’Ada Colau per denunciar els comentaris que rebia a les xarxes socials. Després vas dir que va ser horrible perquè et van dir de tot. Te’n vas penedir?
Mai. Crec que només he fet dos vídeos de política i han estat els moments de rebre més odi de la meva vida. No me n’he penedit, perquè això vol dir que els vídeos van funcionar i que van fer el que era necessari. L’odi no està justificat i és horrible veure que et diuen de tot i que t’amenacen. Hi havia una part de mi, una mica presumida, que deia: “Mira, si m’estan amenaçant de mort, és que el que els he dit els ha fet mal”.

Un tema que també és polític és el de la llengua catalana. Com vius aquest procés de pèrdua de presència del català a Barcelona?
Em sap molt de greu. I em fa molta pena perquè jo, per exemple, tendeixo a parlar més en castellà, òbviament. Quan vaig arribar aquí vaig aprendre català de seguida perquè em van posar en una aula d’acollida. El vaig aprendre en un o dos mesos, però llavors ningú em parlava en català. És el que dèiem abans, que jo aparec i la gent diu: “Ah, és del Perú”. I em parlen en castellà i acaba havent-hi una situació que guanya el castellà. Jo en soc responsable i la gent també ho és. Hi ha un 50-50 en aquesta batalla. Però llavors també hi ha els casos de persones que em parlen en català i jo també els hi parlo. Tinc una amiga de Tortosa i em parla en tortosí, i jo amb ella parlo català-tortosí perquè hi ha l’efecte mirall. Em sembla molt bonic que amb ella parli molt de català. O, per exemple, aquí muntant l’exposició també he parlat molt en català perquè m’hi parlaven. Això és la meva experiència, i em sap greu com es deu reproduir en tants altres casos. Quants altres nens i nenes migrants racialitzats es deuen trobar en aquesta situació que a ells els fa vergonya parlar en català i els parlen en castellà i es genera aquest cercle de parlar en castellà?

“Faig l’esforç d’intentar mantenir el català quan algú fa el canvi amb mi al castellà, però acaba guanyant el maleït castellà”

Parlar en castellà a algú pel seu aspecte físic també pot suposar una mirada racista, no?
Sí, sí. I això s’ha convertit en una bola tan gran que ara el primer que faig és tendir a parlar en castellà. I, quan faig l’esforç de parlar en català, per exemple amb els vídeos que feia per a l’APM, que són els únics que he fet en català, hi havia gent que estava molt contenta. També hi havia els que no entenien el català i intentaven entendre’l, cosa que era preciós, però també em vaig trobar amb els que em corregien, que em deien que no el parlava bé… És una situació que té moltes capes. Jo soc molt conscient de la meva responsabilitat, i em fa pena perquè és una llengua que és preciosa i que hauria de fer més l’esforç de parlar-la. Dit això, també faig l’esforç d’intentar mantenir el català quan algú fa el canvi amb mi al castellà, però acaba guanyant el maleït castellà.

Per acabar, tens una vinyeta on dius: “Si no existissin les entrevistes, tothom em cauria bé”. Creus que cauràs millor o pitjor després d’aquesta entrevista?
[Riu]. És veritat… És que les entrevistes sempre fan que la gent caigui pitjor, és així. Gent que em queia bé i llegeixo alguna entrevista que li fan i dic, però què és això? Què diu? Només la Bad Gyal fa entrevistes i fa que no et pugui caure malament.