La lliga dels artistes perifèrics: el repte de posar tota la metròpoli al mapa cultural

Quants artistes de Cornellà són famosos, més enllà d’Estopa? N’hi ha, segur, però quants han transcendit per fer art lligat a la perifèria? La cultura que neix fora del nucli barceloní pot acabar tenint més arrelament i un impacte més gran en la vida quotidiana. Tot i això, sovint els artistes es troben amb dificultats com la manca de finançament, l’accés desigual als circuits professionals i unes institucions que no sempre els escolten. En parlem amb artistes de barris i municipis de la perifèria de Barcelona que enriqueixen el panorama cultural amb els seus projectes.

La cantant Rosalía aviat farà música des de l’Hospitalet. Fa prop d’un any van començar les obres en un edifici del carrer de Can Pi, al costat de Fira Gran Via, per convertir-lo en un dels estudis de música més ben equipats d’Europa. Això podria transformar la zona del Polígon Industrial de la Pedrosa en un punt neuràlgic per als millors productors i cantants del món. Seria irònic sentenciar que, pel fet de treballar allà, la Rosalía es convertirà en una artista de l’Hospitalet, ja que difícilment hi viurà i, encara menys, hi arrelarà. A l’altre extrem de l’equació, en aquesta ciutat, i també a la resta de l’àrea metropolitana de Barcelona, hi ha artistes que juguen en una lliga molt diferent i que sí que tenen una ànima vinculada al territori.

Fixem-nos en quatre casos: un muralista de Badalona, un poeta de Torre Baró, un actor i director de l’Hospitalet i una cantant de Santa Coloma de Gramenet. Malgrat que viuen en zones on l’oferta cultural sovint és menor que la de la capital, han fet colzes, no només per fer carrera, sinó per defensar una cultura amb identitat de perifèria. Viure allà els ha creat alguna mirada particular envers la seva obra?

La perifèria com a punt de partida creatiu

Carlos Spogo (1980) ha viscut sempre a Badalona, al barri del Raval. Quan tenia 21 anys treballava al sector de la construcció amb el seu pare, fins que va decidir llogar un garatge per posar en pràctica els coneixements d’il·lustració que havia adquirit a l’Escola d’Art Pau Gargallo d’aquesta ciutat. “Sempre m’havia interessat Badalona, i sortir a pintar era una manera de descobrir la ciutat per després traslladar-la a les obres”, explica.

Spogo de seguida va crear el col·lectiu Barri Groc amb altres artistes amb qui va començar a pintar murals a l’aire lliure. “Tenia clar que el carrer era el meu lloc d’aprenentatge i d’experimentació”, reflexiona. Aquests anys de treball en grup, i també en solitari, el van dur a crear, el 2022, Pintamos Mucho, una iniciativa amb la qual dirigeix projectes socials, especialment a Badalona, que estableixen vincles comunitaris mitjançant l’art.

Carlos Spogo: “L’objectiu final no era pintar un mural, sinó rehabilitar una zona perquè fos un espai comunitari on practicar esports”

Sortim un moment de Badalona per entrar a Barcelona i conèixer un altre artista per a qui l’entorn també ha estat un motor d’inspiració. És Adrián Bernal (1983), que viu des del 2013 al barri de Torre Baró (Nou Barris), tot i que és nascut a Alacant, on va estudiar, entre d’altres, antropologia social i cultural. Va treballar una temporada al Centro Cultural de España Tegucigalpa (CCET), a Hondures, i més tard va traslladar-se a la metròpoli, on tenia clar que volia arrelar. “Volia conèixer la ciutat i, com que m’interessaven les ràdios comunitàries, vaig acabar a la del Casal de Barri de la Prosperitat”, relata. Ara fa cinc anys que és el coordinador del centre, i això l’ha fet entrar en contacte amb el moviment veïnal del districte de Nou Barris. Però la seva faceta cultural ve donada sobretot pels quatre llibres de poesia que ha escrit en els darrers anys i que parteixen de la idea de ciutat i de la creació des dels marges.

Anti-folk (2021) és el seu darrer llibre. Publicat per l’editorial La Garúa, de Santa Coloma de Gramenet, el poemari compara cada districte de Barcelona amb un dels inferns de Dante. “La veu narrativa comença i acaba a Torre Baró, i pel camí es troba el que serien els pecats moderns: els desnonaments, la pobresa o la gentrificació”, detalla. L’arrelament de Bernal no s’acaba aquí, sinó que, paral·lelament, participa en un grup d’spoken word anomenat LVDD amb cinc artistes de Nou Barris amb els quals recita els seus poemes amb acompanyament musical. En els darrers mesos han publicat un LP, Octubre, i entre els concerts que han fet guarda un bon record del que va tenir lloc al Castell de Torre Baró. Ell defensa que l’art ha de tenir un missatge polític, especialment quan neix a la perifèria i de forma col·lectiva.

Una mirada que connecta amb l’entorn 

Tornem a Badalona per indagar en com el context condiciona la creació artística. En el cas d’Spogo, la seva mirada comunitària comença a aflorar sobretot quan rep un encàrrec del Departament de Mediació del consistori badaloní durant l’època de l’alcalde Rubén Guijarro. Amb aquesta intervenció, que tenia el suport de la Diputació de Barcelona, es volia recuperar la memòria històrica del barri de la Salut amb les aportacions de diverses entitats del territori. El resultat va ser un mur que encara es pot veure a la plaça d’Antonio Machado.

Un dels projectes més destacats del badaloní va consistir en un mural fet per entitats del barri de Sant Roc i organitzat per la Fundació Badalona Capaç, la qual treballa per la integració laboral de persones amb discapacitat intel·lectual. També hi intervenia la Comunalitat Urbana Badalona Sud i els protagonistes eren participants de l’Ateneu de Sant Roc, la Fundació Pere Closa i el Casal dels Infants de Badalona.

Adrián Bernal: “És una benedicció que les coses que fem a Nou Barris no interessin a segons qui”

El primer impediment va ser trobar parets lliures. “L’objectiu final no era pintar un mural, sinó rehabilitar una zona perquè fos un espai comunitari on practicar esports, especialment perquè és un barri amb molts gitanos i tenen una activitat social al carrer
activa”, diu Spogo. Finalment, l’obra es va haver de fer en una paret del barri del Congrés.

Amb tot, i després d’anys d’experiència, el muralista relata que ha arribat un punt “en què no pot avançar” amb Pintamos Mucho, ja que sent que “no hi ha un gran interès per part del govern actual”. A més, té una mirada crítica respecte del sector de l’art urbà: “S’estan concentrant els pressupostos d’art comunitari a un parell d’empreses i no arriba res als més petits”. Tot i que ara sobretot treballa amb projectes de centres escolars de Barcelona, això no impedeix que continuï fent murals a Badalona pel seu compte.

El cas d’Spogo serveix per mostrar un exemple en què l’administració i les entitats van a buscar l’artista. Però, i si fos al revés? I si fos ell qui pica la porta municipal no només per buscar suport, sinó per reivindicar que la cultura és un pilar fonamental per fer ciutat? Per conèixer-ne un cas fem un doble viatge: deixem Badalona, ens traslladem a l’altre costat de la metròpoli, a l’Hospitalet, i viatgem a finals dels setanta, quan tot estava per fer.

“Fèiem teatre per vincular-nos al barri”

Francisco J. Basilio (1956) és nascut a Huelva, però de jove va arribar a l’Hospitalet, on de seguida va començar a fer teatre amb la companyia El Gat a La Casa de la Reconciliació, un local del barri de Can Serra on es feia missa i, amb la seva entrada, també teatre. “Fèiem teatre com a activisme de barri. No teníem la idea d’estar a la perifèria de Barcelona, no era una cosa conscient, però sí que és cert que ho fèiem per vincular-nos al barri”, recorda aquest hospitalenc ara ja retirat dels escenaris.

Això passava en plena arribada dels ajuntaments democràtics i, per tant, en un moment en què la sensació majoritària era que “les institucions havien de donar suport la cultura”. És per això que des d’El Gat perseguien una idea des de feia temps: institucionalitzar el teatre de la ciutat a través d’una companyia, en aquest cas la seva, i que l’Ajuntament vetllés per “una cultura vinculada a l’Hospitalet”. Aquest model ja existia, a més, en diverses ciutats europees, i a Catalunya el principal referent era el
Teatre Lliure de Barcelona, que el 1976 obria com un centre fundat cooperativament per un col·lectiu d’artistes impulsat per Fabià Puigserver. Els plans per a l’Hospitalet, però, van ser uns altres.

Adrián Bernal: “Estic enamorat de la vida cultural del districte de Nou Barris”

“La nostra idea era fer un teatre al barri de Sant Josep. Teníem els plànols d’un arquitecte i tot, però no va sortir”, continua l’actor. Així, ni es va construir el teatre allà ni el van gestionar ells. El 1991 aixecava la persiana el Teatre Joventut al barri de Collblanc sota la batuta de l’Ajuntament, on de seguida es van produir grans espectacles, com Golfus de Roma. “No pots imaginar-te tot el que es van gastar i que es podria haver dedicat a altres coses, però aquesta era la idea: invertir una morterada en un moment determinat per fer una producció de prestigi durant uns dies i ja està”, sentencia.

Amb tot, cal dir que l’Ajuntament de seguida va impulsar una política cultural per promoure la participació ciutadana amb les anomenades Aules de cultura, on Basilio aviat va fer de públic, i també hi va treballar fent classes de teatre. Un d’aquests equipaments més destacats, i que avui dia és clau a l’Hospitalet, és el Centre d’Art Tecla Sala.

Glòria Guirao: “A la perifèria hi ha el fenomen del sostre de vidre o terra enganxifós, és a dir, com l’origen social i territorial influeix en les estratègies que pot posar en marxa l’artista per arribar a uns objectius”

Què n’ha quedat de tot plegat després de quaranta anys? Si bé és indiscutible la forta xarxa de biblioteques, centres cívics i espais artístics que hi ha a l’Hospitalet, Basilio pensa que s’ha perdut la idea de fer un teatre amb una mirada de ciutat. Tanmateix, posa en relleu la importància de la creació d’escoles com Plàudite Teatre, amb seu al barri de Santa Eulàlia, que també compta amb una companyia d’actors.

I avui dia, als ajuntaments es vetlla més per l’artista de perifèria i per crear públic? Segurament és una pregunta difícil de respondre, però Glòria Guirao, doctora en Sociologia per la Universitat de Barcelona, planteja un escenari optimista: “En un centre cultural o en un ajuntament de perifèria on s’organitzen activitats, ara hi ha molta atenció perquè el públic local visit l’espai i s’afavoreix que l’espectacle tingui en compte el context”.

Ara bé, la sociòloga introdueix un tema que podria ser el teló de fons del reportatge: “A la perifèria hi ha el fenomen del sostre de vidre o terra enganxifós, és a dir, com l’origen social i territorial influeix en les estratègies que pot posar en marxa l’artista per arribar a uns objectius”.

“He hagut de treballar i estudiar alhora per pagar-m’ho tot”

Parlant de sostre de vidre, una forma de trencar-lo són les ajudes econòmiques. El Taller de Músics de Barcelona ofereix cada any la beca Cabal Musical a joves amb pocs recursos de la Franja Besòs, que consisteix a gravar un disc. Matilda Mirana, nascuda el 1991 al barri de Can Calvet de Santa Coloma de Gramenet, va ser una de les guanyadores en l’edició del 2023 i, recentment, ha publicat El viaje, un treball on la cantant explica, a ritme de pop i d’indie, un viatge interior molt personal. Un cop va publicar l’àlbum, el va presentar al Parc d’Europa de Santa Coloma i a la CIBA. També ha portat les seves cançons a sales barcelonines com Paral·lel 62.

Ella diu que, si no fos per la beca, hauria estat complicat tastar l’èxit. “Quan vens d’una família humil resulta més difícil produir un disc, perquè el món de la música és una mica elitista. Pots autoproduir-te, però si vols ser professional, el pressupost és un
problema”, comenta Mirana. També menciona que el camí per fer música és difícil des de l’inici: “Tota la vida he hagut de treballar i estudiar alhora per pagar-m’ho pràcticament tot”.

Actualment, la colomenca viu al districte de Sants-Montjuïc, a Barcelona, i la seva idea és compaginar la feina com a administrativa amb una nova creació musical en la qual ja treballa i que, entre altres temes, posa el focus en la seva ciutat d’origen: “Santa Coloma és el lloc on la meva família va poder fer una vida millor. Soc la primera generació que ha començat a poder viure, i no sobreviure, i m’agradaria tocar aquest tema”.

Matilda Mirana: “Soc la primera generació de la meva família que ha començat a poder viure, i no sobreviure, a Santa Coloma, i m’agradaria tocar aquest tema al pròxim disc”

Si bé cada any s’ofereixen beques i residències de suport per a artistes, la metròpoli no deixa de ser un espai immens amb una gran varietat d’artistes per satisfer. Guirao creu que cal una mirada més atenta als artistes amb menys recursos. També és interessant veure com hi ha gent que dona la volta a les dificultats esmentades en defensa, en certa manera, de l’aïllament. L’exemple clau el trobem a Nou Barris: “Jo estic enamorat de la vida cultural d’aquest districte i, tot i que de vegades sembla que vivim de les decisions de la ciutat, és una benedicció que les coses que fem no interessin a segons qui. La majoria dels projectes d’aquí no volen canviar la mirada per una d’institucional o mainstream”, expressa Bernal.

Finalment, Guirao també apunta que la solució per no augmentar més les distàncies culturals entre la perifèria i el centre seria “descentralitzar la cultura perquè els artistes i el públic de les perifèries puguin tenir més llocs d’exhibició”, una aposta que, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona està fent. Tot plegat perquè s’afavoreixi, a llarg termini, “la circulació d’artistes i de produccions entre territoris”. Aquesta idea ressona en la projecció de futur que feien des d’El Gat de l’Hospitalet. És a dir, cultivar la mirada local per després sembrar cultura i dialogar amb nous públics.

En definitiva, són diverses les tensions, però també les oportunitats amb les quals conviuen els artistes de la perifèria de Barcelona. Cal posar en relleu que existeix des de fa més de quaranta anys una cultura arrelada, amb veu pròpia i una mirada crítica. Els murals comunitaris de Badalona, la poesia política de Torre Baró, l’activisme teatral de l’Hospitalet i les cançons íntimes de Santa Coloma demostren que aquestes mirades artístiques són clau per construir un relat d’una metròpoli més plural, arrelada i diversa. Tanmateix, les desigualtats estructurals persisteixen: manca de finançament, accés desigual als circuits professionals i una institució cultural que no sempre escolta les veus locals. El repte és, doncs, no només descentralitzar la cultura, sinó dedicar una mirada còmplice al conjunt de pràctiques artístiques que afloren al territori.