La música en viu en sales petites i mitjanes pateix sovint diferents problemàtiques. Foto: Clara Orozco
Part de l’escena musical té un punt d’eternament emergent i els grups tenen dificultats per poder fer concerts en bones condicions. Quin és l’estat de salut de la música en viu en espais petits a Barcelona i a l’àrea metropolitana? Tenim un públic que té el costum d’anar a un local a descobrir artistes?
Fer un concert en un bar mític com l’Heliogàbal, tot un referent musical situat al barri barceloní de Gràcia, és una meta a la qual aspiren molts músics de l’escena emergent actual. Pujar al seu escenari i sentir el batec del públic pot ser algun dels somnis de qualsevol artista o banda local que fa els seus primers passos. Cal recordar, per exemple, que el novembre del 2007 Manel va triomfar en aquesta sala amb tres concerts que van enamorar el públic.
La majoria d’històries, però, no són com les de Manel. Ja no parlem d’arribar a ser un grup referent, sinó de les complicacions que es troben els grups més modestos per la situació actual de la música en viu en espais de petit format. Sovint es desconeix la despesa a la qual s’enfronten els músics dies abans de l’espectacle. Aquest entramat de complicacions l’ha anat vivint en Joel Rigau, veu i guitarra de la banda barcelonina Krögers (El Genio Equivocado), un exemple de grup que pica pedra per anar creixent i fer-se conegut. Ell coneix de prop el preu a pagar, en un sentit literal, per tocar en una sala gran o petita de la regió metropolitana. Parlem de pagar per actuar, sí. Rigau detalla que el lloguer general d’una sala petita va dels 200 als 250 euros per grup i, si és gran, pot arribar als 400. A partir d’aquí, quin benefici en treu el músic? Dependrà de si es compleix amb el mantra “espavila’t a portar gent”, com apunta Rigau.
Posem per cas que un grup lloga un espai a Barcelona per 400 euros per actuar-hi una nit. El funcionament és el següent: els primers 400 euros que es guanyen amb les entrades són per a la sala en concepte de lloguer. I el que es guanya a partir d’aquesta xifra –continuem parlant de la venda d’entrades– va destinat al grup. Als concerts a les sales petites normalment les recaptacions són força minses i molts grups acaben guanyant xifres gairebé ridícules. A banda, cal tenir present que hi ha cops que el grup s’ha de fer responsable de gestionar la venda d’entrades o que, en alguns casos, a les sales menys professionals una part dels guanys està lligada a la recaptació que es fa a la barra.
Joel Rigau: “Viure de la música és impossible. No és culpa de les sales. Tots en som víctimes i això fa que no ho vegi com una professió”
Amb tot, una manera de funcionar que elimina el concepte del caixet: el que una banda estableix com a preu fix per si se la vol contractar. “Viure d’això és impossible. No és culpa de les sales. Tots en som víctimes, però és clar, això fa que no ho vegi com una professió”, comenta el cantant.
Cultura Viva: normalitzar la música en viu antics espais
Les sales i bars que ofereixen música en directe a la metròpoli viuen amb patiment la seva supervivència. El que més preocupa el sector són les multes per les queixes del veïnat a causa del soroll, cosa que sovint passa sobretot a Barcelona, i la impossibilitat de canviar la llicència per passar de ser un bar o un restaurant a un “establiment recreatiu musical”, fet que donaria més flexibilitat als propietaris.
Aquestes dues qüestions van ser l’eix vertebrador de la taula rodona celebrada el passat mes de juny al barri de Sant Antoni de Barcelona convocada per la Plataforma Música Viva, formada el 2018 per propietaris de locals, músics i agents culturals i que exigeix un canvi en les normatives municipals que, segons apunten, limiten la música en viu a la capital catalana. La seva principal demanda és un pla especial d’oci nocturn que permeti obrir nous establiments que perjudiquin el mínim els veïns.
A part d’alguns representants de sales musicals com l’Heliogàbal, el Diobar o el Prize, entre els ponents hi havia Daniel Granados, actual delegat de Drets Culturals de la Diputació de Barcelona i un dels principals responsables del programa municipal Cultura Viva quan va néixer el 2019 durant el mandat d’Ada Colau. Tal com apunta el mateix Granados, “donava resposta a situacions com el fet que el 2012 l’Heliogàbal rebés el Premi Ciutat de Barcelona i el 2016 li arribés una multa de 22.000 euros” per inspeccions de la Guàrdia Urbana.
La banda barcelonina Krögers forma part de l’escena emergent de la ciutat. Foto: Marina Plana
Granados creu que l’èxit d’aquesta normativa va ser que va permetre “entrar en un tipus de conversa municipal que legalitzava per primera vegada la música en directe en determinats espais, fet que ja estava passant de manera subalterna i sota perill”. Des de la seva creació, al programa de Cultura Viva s’han pogut acollir els establiments que disposaven d’una llicència de restaurant, bar musical, cafeteria, cinema, teatre o similars. Adquirir l’etiqueta implica poder fer actuacions en viu entre les 12h i les 23h i ampliar l’aforament sempre que es facin les obres pertinents al local, de les quals l’Ajuntament en cobreix el 60% del cost. El pressupost total anual és de mig milió d’euros.
Un dels locals que es va adherir al programa va ser el Diobar. Christos Kafaslas n’és el propietari, i a la trobada del juny manifestava el seu descontentament:“És surrealista el que passa a Barcelona… Els locals que ens llancem a la batalla no tenim prou ajudes perquè Cultura Viva deixa que la gent balli fins a les dotze, com al conte de la Ventafocs. Els tècnics que manen no tenen res a veure amb la cultura. Jo soc cambrer i hi tinc molt més a dir que ells”, resumia.
El propietari d’aquest local de Ciutat Vella també parlava de la manera com els músics arriben a l’escenari: “A Barcelona estem molt endarrerits, perquè el problema ja no és només la normativa; és que el cercle d’artistes és precari en si mateix i, com que n’hi ha que no són autònoms, no els pots ni contractar”.
“Com menys gent al carrer, millor”
Carles Sala és membre de l’Institut de Cultura de Barcelona i també va formar part de l’equip que va plantejar la normativa que estableix el programa Cultura Viva. Ell troba comprensibles les queixes dels locals, però assenyala que les modificacions de la norma no són cosa de Barcelona: “Ningú pot acusar l’Ajuntament de no procurar fer música als locals, però ja se sap que per a la Guàrdia Urbana i el departament d’Ecologia, com menys gent hi hagi al carrer, millor”, expressa, afegint que no hi haurà marge de maniobra mentre els Districtes tinguin bloquejades les llicències i no hi hagi modificacions a la Llei de l’Espectacle, que està per damunt de les ordenances municipals i és competència de la Generalitat.
En paral·lel, Sala també considera que la gent que forma part del sector de la música ha de fer una anàlisi de com han canviat districtes barcelonins com el de Gràcia en els darrers temps. “Fa trenta anys la situació era una altra. Ara hi ha més gent arreu i sí, entenc que el sector estigui fart de la situació actual, però també cal tenir en compte que la incertesa política no ajuda a modificar la llei”, lamenta. Preguntat per si hi ha possibilitats de flexibilitzar aquesta mateixa llei catalana, Granados respon que “s’està treballant per actualitzar-la”, però que el que és més important és “haver consolidat la norma i que els locals puguin adequar-s’hi, i això ja s’està fent”.
Carles Sala: “Ningú pot acusar l’Ajuntament de no procurar fer música als locals, però ja se sap que per a la Guàrdia Urbana i el departament d’Ecologia, com menys gent hi hagi al carrer, millor”
Un altre agent que està tenint un pes important en la cursa per la modificació de la Llei de l’Espectacle és ASACC, que el 2010 ja va formar part de les taules de treball per fer la llei. Carmen Zapata, la seva gerent, explica que abans del darrer canvi de Govern van fer una reunió amb la Conselleria d’Interior, els Mossos, l’aleshores consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i la directora general d’Interior. “Ens van dir que les nostres demandes no només eren assenyades sinó fàcils, però deu dies després van avançar les eleccions”, relata.
A més, Zapata coneix de prop les dificultats a l’hora de mantenir un espai musical, ja que ella va ser la fundadora de l’històric bar musical de l’Hospitalet Depósito Legal, conegut com el Depo. És per això, precisament, que creu que la iniciativa de Música Viva s’hauria d’estendre a fora de Barcelona.
Dos motius de fons: l’encariment de la ciutat i el desinterès musical
Si bé les fonts consultades evidencien que les petites sales barcelonines pateixen econòmicament per adaptar els espais a les condicions de Cultura Viva, aquesta dificultat és només la punta de l’iceberg del que està passant en termes de consum cultural. Nando Cruz, periodista musical amb més de 30 anys de trajectòria, apunta que el problema de base és la precarització general de la ciutat i el baix pressupost que es destina a la cultura a Catalunya i, en conseqüència, la poca despesa cultural que fa la ciutadania.
Mirant enrere, el periodista apunta que la idea de pagar per actuar en una sala era impensable fa 25 anys: “Abans les sales trucaven al grup i li deien ‘Escolta, vols venir a tocar?’, però a partir de les Olimpíades tot canvia, perquè llavors tothom vol venir a tocar i els més febles són l’espectador i el músic. I surt més a compte trepitjar l’artista, perquè a l’espectador l’has de convèncer perquè vingui”, critica.
Dani Granados: “La normativa Música Viva ha permès legalitzar per primera vegada la música en directe en determinats espais, fet que ja estava passant de manera subalterna i sota perill”
El segon motiu de fons és la manca d’interès que té el públic a l’hora d’anar a sales petites a conèixer un grup, i encara més amb l’auge dels macrofestivals: “No tenim l’hàbit d’anar un dissabte al vespre a prendre una copa en un lloc on està tocant algú. Segur que coneixes algú que ha dit ‘Marxem, que aquí no podem xerrar’”. En contraposició, ell agafa com a referents ciutats com Manchester, on “la gent té diners per gastar en cultura”.
En aquesta línia, el músic Joel Rigau explica que ell va viure una temporada a la ciutat francesa de Nantes i que, en comparació amb Barcelona, “allà hi ha una escena local i, si toques en un bar musical, s’omple de gent que no saps qui és. Aquí, en canvi, et venen a veure els amics”. A més, destaca que a França en general les condicions de contractació són més favorables, ja que els artistes disposen del règim Intermittent du spectacle, amb el qual cotitzes si fas un mínim de concerts l’any.
Les petites sales: l’encaix entre la música i la vida
Cruz afirma que tocar una nit en una sala de la metròpoli acabarà sent un “autoregal” i que les condicions actuals faran que els músics quedin “eternament atrapats en la condició d’artistes emergents”. Aquesta emergència, en tant que porta a una varietat infinita de propostes, també crea una desigualtat dins del sector: “Si els grups tenen tants problemes per tocar, l’embut es fa cada cop més estret… La riquesa d’una escena musical depèn de la diversitat dels espais de la ciutat i, si n’hi ha pocs, Barcelona acabarà sent un aparador on vindran a tocar grups d’arreu del món que sí que tenen els diners per fer-ho o bé una ciutat on només podrà tocar qui pot perdre 400 euros en una nit”, lamenta el periodista.
Finalment, creu que encara queda molt camí perquè la música en viu tingui un encaix natural a la nostra vida: “La solució a això hauria de venir d’aquests espais petits, però o bé estan invisibilitzats o tenen uns alts nivells de precarietat i d’autoexplotació. L’escena dels petits locals existeix i és un circuit que tenim a prop, però està permanentment a la corda fluixa”, conclou.
Barcelona té un nombre important de sales de música, però també ha patit tancaments importants. Foto: Clara Orozco
