Ser artista quan ets de fora: amb el talent no n’hi ha prou

El 2024, per primera vegada, la població nouvinguda a Barcelona superava el 25%. De tots ells, quants somien a actuar en un escenari? Cantants, actors, activistes i treballadors del sector cultural de Barcelona expliquen com la burocràcia, l’endogàmia cultural i l’edat d’arribada condicionen el ja de per si complex laberint artístic dels nous barcelonins. I tot plegat en un escenari en el qual el factor de l’idioma també té molta importància.

“El meu inici no va ser fàcil. A Guinea Conakry no m’ajudava ningú i la família em prohibia cantar, però a Barcelona vaig poder començar una carrera”. Són paraules de l’artista Nakany Kanté, que va emigrar a Barcelona el 2009 i que actualment viu a Sabadell, tot i que sovint també viatja al seu país d’origen per fer-hi música. Ella, amb una carrera consolidada, explica que la clau ha estat picar molta pedra i entrar en contacte amb el cercle de músics barcelonins.

El seu èxit, però, no forma part d’un relat comú. “El cas de Kanté és una excepció dins del corrent d’artistes de la diàspora africana de Barcelona”, diu Javier Zarco, un dels socis del segell discogràfic Slow Walk Music, que va néixer el 2013 per treballar amb músics africans establerts a Barcelona, com Kanté, amb l’objectiu que “fossin protagonistes de la seva obra”. Publiquen músiques dels anys setanta que es van fer populars amb l’etiqueta de la world music (músiques del món). En el cas de Kanté, ella mescla la música tradicional mandinga amb el pop.

Fer-se lloc en un sector precari

“Si la música ja és precària per als músics blancs, per als no blancs encara ho és més”, diu Zarco. Un dels principals problemes que detecta per arrencar una carrera a Barcelona és que els músics d’origen estranger han passat a ser de segona categoria: “El Sónar i el Primavera Sound tenen artistes africans gràcies a l’èxit de la world music i perquè Wagner Pá o Macaco van posar Barcelona al mapa mundial l’any 2000. Es van crear locals de festa, sortien als mitjans i es va començar a parlar de diversitat i de la immigració del Raval”. Però, al mateix temps, això va ser el tret de sortida de la “instrumentalització del mestissatge i es va fer fora els músics que no eren blancs”, afegeix Zarco.

Aquest, de fet, va ser un dels punts de la xerrada Black music, white business que es va celebrar fa uns mesos a la Lleialtat Santsenca en el marc del festival Say it Loud. Entre els participants hi havia el mateix Zarco i també la curadora i DJ Angela Blackburn, que va opinar que la situació no canviarà si no es reconeix la pluralitat des de les institucions: “Les programacions de l’ICUB han de reflectir més diversitat, perquè la visibilitat de l’artista és clau. Pots tenir talent, però si no t’arriba l’oportunitat, el potencial és invisible”.

Incloure i representar el 25% de la població

Amb xifres a la mà, segons l’Oficina Municipal de Dades de Barcelona, la capital catalana ha passat en només tres dècades de tenir una població homogènia (l’any 1991 el pes dels estrangers no arribava a l’1,5% del total) a comptar amb un 25,4% de residents amb nacionalitat estrangera de 180 països diferents. La forta onada migratòria de la primera dècada del segle XXI va representar un salt en la composició de la ciutat. El 2001 tenia un 4,9% d’estrangers, el 2010, un 17,5% i el 2024 va superar per primer cop el 25%.

Aquest increment poblacional, juntament amb la presa de consciència entorn del racisme, ha despertat diverses vegades el debat sobre la falta de representació dels nous barcelonins en l’art. El Teatre Lliure, per exemple, va viure aquesta polèmica el 2018 perquè un actor blanc interpretava un negre a Àngels a Amèrica. “Les anomenades minories que treballem al sector, que ja és precari, estem doblement precaritzades”, deia en aquell moment el col·lectiu Tinta Negra, format per actors i actrius negres catalans. Però, abans de plantejar si hi ha prou representació, sabem amb quines dificultats es troben les persones que han emigrat i somien a actuar algun dia en un escenari o a exposar en un museu?

Nakany Kanté: “A Guinea Conakry no m’ajudava ningú i la família em prohibia cantar, però a Barcelona vaig poder començar una carrera”

Laura Jabbour és originària de Síria, va arribar a Barcelona el 2015 i combina la seva feina com a arquitecta paisatgista amb la seva vocació de ser artista plàstica. “Hi ha iniciatives culturals, però costa conèixer-les, i jo encara tinc problemes per presentar-me a certes bases per l’idioma”, relata. Un altre entrebanc és cobrar les feines, especialment quan es tenen dificultats per fer-se autònom si no es disposa de certs documents de residència. Malgrat els obstacles, ella desitja poder dedicar-s’hi: “No penso renunciar a l’esforç que he fet per arribar fins aquí”, assegura.

En aquest sentit, el politòleg i membre del Col·legi de Professionals de la Ciència Política i de la Sociologia de Catalunya Víctor Bote introdueix la teoria psicològica de la piràmide d’Abraham Maslow, que recull les necessitats humanes en cinc blocs, de més a menys bàsiques: la fisiològica, la seguretat, l’afiliació, el reconeixement i l’autorealització. “Sense les dues primeres no et pots plantejar les següents, que serien tenir amistats o dedicar-te a allò que t’agrada. A una persona migrant li costarà assolir les expressions culturals si, per exemple, li falta autoestima”, reflexiona.

Amb tot, Bote planteja que, en un moment en què “està canviant la identitat catalana i espanyola”, les institucions haurien de donar suport als artistes estrangers, especialment pel valor del seu missatge. “Si vens d’una situació de supervivència, aquí hi trobaràs moments de solidaritat, i això porta a tenir una capacitat d’anàlisi que segurament els altres no tenen. A més, les persones migrants porten l’art a dins”, argumenta. El politòleg, a més, veu cabdal que tinguin referents: “Si el CCCB fomentés exposicions sobre migració, la gent migrada hi aniria més i es crearia un efecte dominó”.

Acció Migrant: una oportunitat de canvi

L’audiovisual està ple d’històries d’estrelles que neixen i toquen el cel. Per exemple, la sèrie We are lady parts (2021) mostra una banda de punk londinenca formada per un grup d’adolescents musulmanes que pica pedra per aconseguir un bolo. Un dia, de manera inesperada, actuen en un bar ple d’homes que d’entrada les miren malament, però elles s’hi queden i aquesta acaba sent l’oportunitat d’or per fer la seva primera actuació.

Salvant les distàncies, i reprenent el cas de Jabbour, ella també va començar a fer art una mica per casualitat. Quan va arribar, va aprendre castellà, però trobava a faltar la seva llengua materna, l’àrab. Un dia, un company li va dir que aquella cal·ligrafia semblava un brodat. En recordar les estones que passava cosint en comunitat durant la guerra, va començar a fer “arabigrafia” en diferents formats per acostar els migrants a la seva llengua d’origen mentre s’adapten al país d’acollida.

Javier Zarco: “Si la música ja és precària per als músics blancs, per als no blancs encara ho és més”

Jabbour, que actualment viu al barri de Sants, explica que el projecte no hauria crescut sense l’associació Kudwa, que la va posar en contacte amb Acció Migrant, un festival de la cooperativa Connectats que té lloc a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats des del 2017 i que reuneix projectes d’artistes estrangers establerts a Barcelona. L’artista d’origen sirià hi va presentar Ánta-mi (Pertanyo), un treball sobre la migració forçada, juntament amb Mousa Al Shammas. “Va ser molt útil participar-hi”, valora Jabbour

Diego Salazar és d’origen colombià, gestor cultural i impulsor d’Acció Migrant i explica que l’objectiu és ajudar els artistes a entrar al món professional: “Hi convidem gestors culturals perquè la gent arribi als circuits formals de la cultura”. Aquest ha estat el cas dels artistes Jabbour i Al Shammas, que arran d’haver participat en aquest projecte han fet diversos tallers sobre art i migració amb Kudwa o la Universitat Autònoma de Barcelona. Altres artistes també han entrat al programa intercultural de l’Ajuntament de Barcelona Espai Avinyó o han actuat en espais escènics com la Nau Ivanow de Sant Andreu o Periferias Cimarronas de Sants.

Malgrat això, la realitat no és fàcil i des de l’organització expliquen les dificultats que han tingut per organitzar l’edició d’Acció Migrant que es farà enguany. I és que, evidentment, tot depèn del finançament. “És el problema de moltes entitats, fins i tot de les consolidades, perquè no dona vots, els treu”, lamenta.

El cercle d’artistes de Barcelona és endogàmic?

Factors com aprendre i entendre dos nous idiomes, la barrera que suposa la burocràcia i la manca de finançament fan que molts artistes creïn o s’apuntin a entitats fora del circuit convencional. L’Estranger, per exemple, és una associació cultural autogestionada situada al barri del Poble-sec dedicada al teatre. Va obrir les portes fa dos anys de la mà de Diego Ballestrini com a espai intercultural que connectés la cultura catalana amb l’argentina. Tot i la voluntat, reconeix que gran part del públic és argentí.

“A la ciutat hi ha un incentiu per fer grans esdeveniments culturals, però els migrants sempre anem a parar a espais autogestionats, i veig que el mapa cultural independent no està portat per barcelonins”, observa Ballestrini. Per fer aliances amb la cultura barcelonina i, en concret, amb la del Poble-sec, s’han acostat a les entitats veïnals, formen part de la Taula Comunitària del barri i col·laboren amb el Museu Etnogràfic i de Cultures del Món i amb l’associació cultural Salvadiscos.

Diego Salazar: “La falta de finançament és el problema de moltes entitats, fins i tot de les consolidades, perquè no dona vots, els treu”

Tornant a Bote, en fa la següent lectura des de la seva mirada sociològica: “L’endogàmia cultural és un tret característic de la societat barcelonina, tot i que això es pot traslladar a qualsevol societat, perquè tenim interioritzat que ens hem de relacionar amb persones similars. Per això és important que les institucions fomentin la convergència cultural”.

Tot i que el sector artístic de vegades pot tendir a ser tancat, hi ha espectacles que intenten aplicar mirades diferents, com per exemple Barcelona Mestissa, que es va fer a l’anterior edició del Grec i va reunir artistes d’estils i d’orígens diferents com Alizzz, Momi Maiga, Kiki Morente, María Arnal, El Niño de Elche, Macaco i la mateixa Nakany Kanté per reivindicar la identitat sonora de la Barcelona arrelada al mestissatge musical. Caldrà veure si aquesta forma de fer es va escampant més.

“Si donessin un centre cívic a persones negres, veurien que funciona”

El darrer factor a considerar és l’edat. Segons Bote, comença a haver-hi qui viu dignament de la cultura, però són, sobretot, fills i filles de migrants de l’onada dels noranta els pares dels quals ja van fer un procés socialitzador i ells van fer-lo a l’escola. “En canvi, si arribes amb vint o trenta anys, parteixes de zero”, remarca.

La cantant Nakany Kanté dona un consell: “A algú que arribi a Barcelona i vulgui ser cantant li diria que ha de tenir paciència, treballar intensament, estar en contacte amb músics, anar a les jam sessions de locals com Marula o Jamboree i fer un disc o un single, però sobretot sortir de casa, perquè si no, no et coneixeran”.

Laura Jabbour: “No penso renunciar a l’esforç que he fet per arribar fins aquí”

No hi ha dubte que la motivació és un factor clau en aquest sentit, però les fonts consultades coincideixen que s’hauria de facilitar la capacitació professional perquè hi hagi gestors, periodistes i productors d’origen estranger. “Si no comencem des de baix, no arribarem a dalt, a ser artistes”, apuntava la cantant i activista Edna Sey a la conferència del Say it Loud. I, en segon lloc, un canvi a les estructures de poder. “Si donessin un centre cívic a persones negres, veurien que funciona i les empreses privades copiarien el model de negoci. És important fer coses, però també deixar de fer-ne”, opina Zarco.

En definitiva, i seguint la vella doctrina que l’art és un reflex de la societat, la ciutat de Barcelona, amb el 25% de la seva població nouvinguda, té l’oportunitat d’incorporar les complicitats dels migrants al sector cultural per enriquir-lo més enllà de l’origen o del color de la pell. Només així les veus dels nous barcelonins podran sumar-se a una cultura que projecti futur i èxit a la ciutat.

Llegeix més continguts com aquest a Cultura B, la plataforma de tendències culturals metropolitanes