Mishima, amb David Carabén al capdavant, és un dels grups amb un lligam més estret amb l’Heliogàbal. Foto: ACN
Gràcia és un districte viu i amb infinitat d’espais dedicats a la cultura, però pocs amb el pes i l’estima que té l’Heliogàbal. Aquesta petita sala del carrer Ramón y Cajal ha acollit concerts tant d’artistes emergents com consolidats i ha ajudat a fer les primeres passes a formacions que han entrat a la història de la música catalana, com ara Manel, Mishima, Joan Miquel Oliver, Rombo, Sidonie, Joan Colomo, la Iaia o Maria Jaume. Fins i tot la Rosalía ha passat per l’Helio: l’any 2015 va fer-hi un concert amb el músic Raül Refree. L’estima tant dels artistes com del públic per la sala l’han convertida, aquests trenta anys, en un dels motors culturals de la ciutat.
Mishima és un grup que no necessita presentació. Capitanejada per David Carabén, la formació va néixer el 1999 i l’any següent va començar a freqüentar l’Helio, consolidant-se alhora que ho feia la sala. “Era un dels espais de referència d’aquella generació de joves músics catalans. Si començaves a tocar sabies que l’Heliogàbal et feia aprendre molt perquè confrontaves el públic i veies les seves reaccions”, explica a Cultura B David Carabén.
Un dels aspectes que fan que aquesta sala sigui única a la ciutat és la seva mida. Amb poc més de 100 metres quadrats, permet la proximitat entre músics i espectadors. Créixer amb aquest contacte directe amb un públic reduït és un dels aspectes que han esculpit el caràcter de bandes com Mishima: “Tenir cares a prop, que són la finestra de l’emoció dels teus espectadors, és fonamental per aprendre. Gràcies a aquest tipus de concerts nosaltres ens ho passem tan bé als directes, i per això estem tan agraïts a l’Heliogàbal i sempre que ens truquen hi anem”, assegura el líder del grup.
Les claus de l’èxit
L’any 1995 el napolità Paolo d’Antonio i l’activista cultural Mercè ‘Memi’ March van fundar l’Associació Cultural Heliogàbal al local número 80 del carrer Ramón y Cajal, que de seguida va esdevenir un punt de trobada d’artistes, músics i poetes de l’escena alternativa barcelonina. No van trigar a passejar-s’hi personalitats com Pau Riba— que posteriorment formaria parella amb March—, Sebastià Roure, Jaume Sisa o Enric Casasses. La sala tot just començava a créixer com a espai impulsor de l’escena artística alternativa, atribut que ha mantingut durant tres dècades.
El fotògraf Albert Pijuan ha estat lligat a l’Helio gairebé des de la seva primera visita el 1997 i fa molts anys que n’és el director: “Van començar a venir grups amb molt de talent, la cosa funcionava i vam pujar en aquell nuvolet”, explica a Cultura B. Mantenint la seva idiosincràsia d’impulsor d’artistes, aquest espai musical ha fet de trampolí de molts d’aquests “grups amb talent”, tal com rememora el director. Segons detalla, un dels secrets de la professió sempre ha estat cuidar molt el planter, ple de talents emergents. De fet, molts dels que van créixer amb l’Helio hi han acabat tornant, com Mishima. “Tot i que tenim públic per tocar a espais més grans, tocar aquí ens fa il·lusió i és bonic perquè recordem temps passats. És un exercici romàntic que ens encanta fer”, expressa Carabén.
La sala està a l’espera de poder ampliar l’horari de tancament fins a les 2 de la nit. Foto: ACN
Des del punt de vista dels músics, una de les claus de la sala és que l’espai és molt actiu culturalment. “Hi havia una mena de caldo de cultiu que afavoria la programació de tota una fornada de grups nous cantant en català que creien que era possible fer música aquí, parlant dels problemes, els sentiments i les experiències d’aquí. I això, al final, fa xarxa i crea un moviment”, assenyala el vocalista de Mishima, que somia a tenir un Heliogàbal a cada capital catalana: “Així tindríem músics molt més bons, formats i esmolats per la mirada dels seus espectadors”.
Problemes burocràtics
L’Heliogàbal va viure el seu moment àlgid entre el 2007 i el 2015, acollint fins a 250 concerts anuals. Però, per què ha estat el trampolí de tants músics? Per començar, raona el director de la sala, perquè històricament hi ha hagut un dèficit de locals de música en viu de petit format: “Fins fa 10 anys era il·legal fer música en viu en un bar, havies de tenir una llicència musical de discoteca per a poder-ho fer”. Malgrat això, ha aconseguit un prestigi que li ha permès mantenir-se dempeus tots aquests anys.
Tot i això, les llicències encara són un dels principals problemes de la sala, que des de l’inici ha comptat amb una llicència de bar-cafeteria que, legalment, no contempla la programació de música en viu. Això ha comportat inspeccions i sancions que el 2016 van obligar a aturar la programació per no poder fer front a l’acumulació de multes, que sumaven 22.000 euros. Va sobreviure gràcies a la solidaritat del públic i dels artistes en un concert a Razzmatazz amb Za!, Mishima i Pony Bravo.
El 2019 el consistori barceloní va impulsar la creació de la categoria Espais de Cultura Viva per protegir la música en directe als locals de petit format. Aquest canvi va suposar la seva entrada en un nou marc legal: “Estem molt agraïts a Barcelona En Comú per haver fet la primera passa, que va ser decisiva, però que els Espais de Cultura Viva hàgim de tancar a les 12 de la nit genera un greuge comparatiu respecte a les llicències de restauració”, apunta Pijuan.
La proximitat entre músics i espectadors és un dels trets distintius de l’Heliogàbal
Per poder acollir-se a aquesta nova ordenança municipal, l’Heliogàbal va fer una gran inversió per reformar el local. Tot i les ajudes rebudes, la seva economia es va veure afectada i va acumular un deute de 250.000 euros. La Covid-19 i les restriccions d’horaris i aforament van empitjorar la situació i va tornar a estar en una situació crítica. A poc a poc i amb la resiliència per bandera, la sala ha anat recuperant-se i només queda esperar que s’aprovi una nova normativa que els permeti ampliar en dues hores el seu horari d’obertura.“Des de l’Ajuntament ens van dir que el tema estaria resolt a finals d’any, però encara no en sabem res”, lamenta Pijuan. És per això que, malgrat el 30è aniversari, encara no respiren tranquils: “Estem en aquell moment delicat on sembla que ja estem a punt de deixar de patir, però encara no podem dormir tranquils”.
Una mirada cap al futur
L’Heliogàbal ha estat espectador dels canvis que ha patit Gràcia els darrers 30 anys, però sempre s’ha mantingut fidel a un dels seus pilars: cuidar el planter: “Cada generació d’artistes té els seus paràmetres, el seu paradigma, el seu estil… Sí que hi ha hagut un parell de canvis forts, però la nostra manera de funcionar ha estat sempre la mateixa, enfocar-nos en els joves, cuidar-los i oferir-los un espai. Els joves amb talent no s’esgoten”, remarca el director.
Tanmateix, l’augment del preu del lloguer és un problema que ha acabat esquitxant la sala. El contracte actual caduca en quatre anys i Pijuan avança que no podran fer front a una pujada de preu. “Anem resistint, quan acabi el contracte ja veurem si la propietat té la bona voluntat de renovar, però depèn del preu potser no el podem pagar… Igual que molta gent ha hagut de marxar de Gràcia, potser l’Heliogàbal també ho haurà de fer”, avisa.
Per a ells, poder celebrar els 30 anys ha estat una sorpresa perquè van “tirant setmana a setmana” i el ritme els “absorbeix”, però també per totes les dificultats que han tingut els darrers 10 anys. “No sé com ho hem fet per sobreviure, hem fet màgia”, remarca Pijuan. Per celebrar l’aniversari han organitzat un cicle de concerts durant l’octubre amb alguns dels artistes que han crescut amb la sala.
L’Heliogàbal continua sent un dels motors culturals de la ciutat. Un espai on cada acord, cada veu i cada nit de concert recorden que la cultura, malgrat tot, sempre troba la manera de resistir.
Colau aprova la norma que assegura el futur de l’Heliogàbal
