David Armengol

Armengol és al capdavant de La Capella des del 2021. Foto: Joanna Chichelnitzky

Entrar a La Capella és com prémer el botó de pausa del comandament televisiu barceloní. L’estreta vorera del carrer Hospital obliga a deixar enrere el brogit de la ciutat per endinsar-te en el que havia estat la capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu i de la Casa de Convalescència. Després de la restauració de 1926 per part de l’Ajuntament de Barcelona, La Capella es va destinar a activitats culturals i des del 1994 s’ha dedicat a presentar les obres dels artistes emergents de la ciutat a través del programa Barcelona Producció de l’Institut de Cultura (ICUB).

Actualment, al capdavant de l’espai hi ha David Armengol, amb una llarga trajectòria com a comissari freelance. Els seus treballs s’han exposat en diverses sales d’art contemporani locals, estatals i internacionals. El seu vincle amb La Capella ve de lluny però, ja que entre el 2016 i el 2020 va ser col·laborador extern del centre. El 2021 va guanyar el concurs públic que obria per primera vegada l’Institut de Cultura de Barcelona per ocupar la direcció artística de La Capella. Parlem amb ell per fer un balanç dels tres primers anys de mandat i per conèixer els reptes que encara ha d’afrontar l’espai.

L’origen de La Capella data del s. XV i es podria dir que ha passat de ser un espai de culte religiós a ser de culte artístic. El 1926 l’Ajuntament va comprar l’edifici antic, el va reconstruir i més endavant es va transformar en espai cultural. Aquí s’hi respira història… Això marca d’alguna manera l’activitat cultural que té lloc aquí dins?

Sí. Crec que el fet que l’arquitectura nasqués amb una altra funció li ha donat una identitat. És molt significatiu. Per a la gent que treballem aquí, i pels artistes que hi exposen, aquest llegat és un extra, un element intangible que dona identitat a l’espai i l’intensifica. Així com a les arts visuals, en general l’espai no suma al contingut, La Capella és tot el contrari a un lloc neutre.

En una entrevista al Punt Avui, durant l’inici de la teva etapa, l’estiu del 2021, deies que “La Capella no és una sala d’exposicions”. Què és, doncs?
Crec que sempre s’ha entès com a sala d’exposicions, però jo reivindico que és un centre especialitzat en art emergent i també un lloc de trobada, ja que treballem amb audiències, fem col·laboracions i dialoguem amb el context artístic de la ciutat.

David Armengol

Armengol, durant l’entrevista amb Cultura B. Foto: Joanna Chichelnitzky

També deies que La Capella havia d’ajustar el concepte d’art emergent. Ha quedat establerta una definició pròpia?
Intentem que el concepte prengui distància de l’etiqueta de joventut i que s’entengui partint d’una altra definició d’emergent, que ve d’emergència. Per a mi l’emergència és el desig de quelcom que necessita fer-se i això et pot passar amb 25 o 50 anys. L’art emergent no té límit d’edat i s’ha d’entendre com a art contemporani.

Durant la teva estrena vas dir que volies apostar pels artistes emergents, però també vas parlar de novetats. La principal, la voluntat d’internacionalització. Creus que és fonamental tenir una mirada internacional molt clara?
La internacionalització mai serà molt forta aquí, però ha de ser possible. El 80% de les exposicions que fem provenen de Barcelona Producció, que és de convocatòria pública, i la resta són d’acord amb les col·laboracions que fem amb altres artistes. Això últim ho estem fent a través del Programa Concèntric, que evoca la idea de les línies concèntriques, com les que es generen quan tires una pedra. En el nostre cas, hi ha una línia forta, que és la ciutat, després la territorial, l’estatal i la internacional. De moment, hem treballat amb projectes independents de Barcelona que tenen capacitat internacional, com el Bar Project i la Homesession, que són espais que generen residències d’artistes i comissaris, i nosaltres amplifiquem la seva activitat fent exposicions amb ells. També hem fet un intercanvi amb la galeria d’art contemporani Index Foundation, d’Estocolm, perquè tenim afinitats en la manera de treballar.

Aquesta projecció, si mirem a escala metropolitana, quina seria?
La projecció metropolitana té a veure amb aquesta definició de centre d’art que porta a entendre que La Capella és un lloc que es deu al context de la ciutat. En aquest sentit, tenim el Programa d’Estudis, que són cursos gratuïts adreçats a qui li interessen les arts visuals. També el Programa Concèntric que comentàvem abans, que se centra molt a Barcelona, i després hi ha el Programa de Mediació, que té a veure sobretot amb el treball amb el barri, que és una primera anella molt important. Una línia forta que ha anat sorgint de manera força orgànica és el vincle amb els estudiants d’art. La Capella és un espai que penso que ha d’interpel·lar la gent de La Massana, de Belles Arts, de BAU o Eina. En general, és un espai de proximitat i aquesta és la principal funció que fa a la ciutat.

Com es forgen els lligams entre la Capella i el Raval?
Aquest és un tema molt important i hi treballem sobretot des del Programa de Mediació. L’escena artística que ve a La Capella veu el centre com si fos casa seva, però crec que el barri ens entén des de la distància. Llavors, intentem tenir una relació fluida amb el barri des dels continguts. Per exemple, formem part del projecte Apadrina el teu Equipament, de la Fundació Tot Raval, que impulsa la col·laboració entre els equipaments culturals i els centres educatius del barri per desenvolupar projectes durant el curs escolar. També tenim relació amb l’Associació Intercultural Diàlegs de Dona, que contribueix a la cohesió social de les dones del Raval, i també amb la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra. És un repte constant, però crec que estem avançant en aquest sentit.

“La Capella ha d’interpel·lar els estudiants de La Massana, de Belles Arts, de BAU o Eina”

I com dialogueu amb les problemàtiques que pateix el barri? Pobresa, desigualtats, el conflicte de l’habitatge, la massificació turística…
Hi dialoguem amb dificultats perquè moltes vegades estàs convivint paret amb paret amb situacions molt més complexes que les que passen aquí dins. Tenim una relació afectiva i de proximitat amb el Raval, però en el dia a dia no tenim capacitat transformadora. Tant de bo la tinguéssim. Quan l’art genera activisme, es crea una connexió molt forta i maca, però quan el projecte acaba, sembla que també acaba la relació, però les problemàtiques continuen.

David Armengol

Armengol acumula una llarga trajectòria professional com a comissaria ‘freelance’. Foto: Joanna Chichelnitzky

Parlem encara del Raval, però des d’un altre prisma. Sou al carrer Hospital, on hi ha una forta oferta cultural, teniu el Teatre Romea davant i el Teatre La Biblioteca al costat, els quals tenen força presència als mitjans de comunicació… Què ha fallat a l’hora de treure el cap a escala mediàtica?
Crec que en general hi ha una problemàtica de gremi. L’art contemporani i, sobretot amb aquestes franges emergents, no té reclam, perquè hi ha noms que no ressonen i, a més, sembla que les arts visuals han quedat fora dels mitjans. Hi ha un imaginari que fa creure que l’art contemporani forma part d’un terreny críptic, endogàmic i que utilitza elements que a nivell mediàtic no s’hi arriba o no interessen… Es creu que treballem per a una selecció molt petita i això és fals. Hem de treballar per amplificar les audiències perquè en un centre d’art passen coses significatives per llegir la contemporaneïtat.

“Tenim una relació afectiva i de proximitat amb el Raval, però en el dia a dia no tenim capacitat transformadora”

La crítica cap als mitjans, si la vols fer, també ens interessa…
Hi ha unes inèrcies cap a allò macro que fa que el micro, o el menys espectacular, sempre pateixi. Suposo que, a més, com que hi ha poca gent dedicada al periodisme cultural o a la crítica d’art, els pocs que existeixen no venen. Els mitjans haurien de tenir ganes de cobrir aquest tipus de propostes… Hi ha periodistes que ens han dit que venien, i a la mínima que ha coincidit amb la programació d’una estructura més gran, no han fet.

No hem parlat d’una de les altres aspiracions que hi havia en el moment de la teva estrena, la d’aspirar a un major pressupost. Estàs satisfet del suport econòmic que ha tingut La Capella per part de l’ICUB des que hi vas aterrar?
Hi ha un aspecte molt positiu a La Capella, i és que té una partida econòmica estable i correcta dedicada a Barcelona Producció, però és cert que l’expectativa i el desig de creixement que tenim necessitaria un reforç econòmic més potent, que encara no ha arribat. Però déu-n’hi-do el que hem pogut fer i el que estem fent.

“Hi ha unes inèrcies cap a allò macro que fa que el micro, o el menys espectacular, sempre pateixi”

A mitjans de 2025 acabarà el teu mandat. Hi haurà possibilitat de pròrroga?
De moment les coses estan funcionant. Jo ara mateix en tinc ganes i m’agradaria ser a la direcció fins a l’estiu del 2026. Ara per ara, la situació és optimista tant per la meva banda com per la de la institució.

David Armengol

Armengol, en un dels espais de La Capella. Foto: Joanna Chichelnitzky

La trajectòria que portes et permet fer un primer balanç?
Puc dir que el que jo vaig presentar fa tres anys ho estem fent. Hem treballat des de zero, des d’un dossier que s’ha convertit en quelcom real. Cal tenir en compte que som un centre d’art amb un equip molt petit, som quatre persones, a més del jurat que acompanya els artistes. Com a balanç, jo diria que hem mantingut el que era històricament La Capella i hem introduït alguns canvis amb els quals hem millorat Barcelona Producció i el que suposa a la ciutat. Tots els programes que hem engegat han permès entendre La Capella de manera més porosa i hem insistit en la funció de centre d’art a partir de les col·laboracions i el treball en xarxa. Estem en vies de consolidar un programa d’estudis que es diu Escoles de Context que, si tot va bé, a l’octubre començarà la tercera edició. També hem començat a tenir una mica més de força amb el barri i els centres educatius. I, d’altra banda, hem ampliat el recinte en si i ara fem exposicions al vestíbul, a l’entrada, a l’antiga oficina…

És massa aviat per preguntar què diries al o la pròxim/a director/a de La Capella?
Li diria que en lloc d’aportar el seu desig personal, cal que estigui el més atent possible a entendre el context de les arts visuals, que estan formades per molts circuits. Jo, de fet, soc comissari i el meu perfil és curatorial, i en comptes de pensar projectes per portar-los aquí, he aplicat la meva visió curatorial a l’estructura de La Capella. Cal pensar quina és la millor lectura i quin suport podem donar al context de les arts visuals a Barcelona i això va per damunt dels interessos personals.

“L’expectativa i el desig de creixement que tenim necessitaria un reforç econòmic més potent, que encara no ha arribat”

Què creus que et quedarà al tinter?
Moltíssimes coses… Per començar, consolidar la relació amb el barri, que jo crec que és una feina que portarà anys. A més, jo voldria que qui visita La Capella no es trobi només una exposició, sinó que sigui participant de tot un marc contextual i d’una forma d’entendre les arts visuals, i la manera de fer-ho seria, per exemple, coproduint amb una direcció o un equip d’un altre centre que li interessi Barcelona. No ho hem fet perquè no tenim un dibuix econòmic suficient i això ens duu a un esperit individualista, però coproduir seria fantàstic perquè així t’assegures que les mostres passen a dos llocs. I, finalment, crec que fer publicacions seria un altre repte, ja que històricament s’havia fet. Volem publicar menys i distribuir més. Jo crec que acabarà el meu mandat i no haurem aconseguit moltes idees que tenim en ment…

David Armengol

Armengol té contracte fins al 2025 amb possibilitat de pròrroga d’un any. Foto: Joanna Chichelnitzky

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram