Victoria Lysenko és la fundadora del Victoria Museum al carrer Junta del Comerç. Foto: Joanna Chichelnitzky
Victoria Lysenko treballa des dels catorze anys i als vint-i-set ja tenia una empresa pròpia al seu país, Ucraïna. Allà va fundar un museu sobre la seva gran passió, els vestits. Va arribar a Barcelona l’any 2022 fugint de la guerra, però aquí ha trobat molt més que un refugi. La Victoria s’hi ha trobat tan a gust que ha obert al carrer Junta del Comerç una seu del Victoria Museum, l’espai que va obrir a Kíiv per reivindicar el valor cultural i històric dels vestits.
Per què ha triat Barcelona i l’entorn de la Rambla per obrir el seu museu?
Jo no vaig triar. Més aviat va ser Barcelona qui em va triar a mi. Després de l’inici de la guerra, nou mesos sota bombardejos i una sèrie de proves personals, vaig arribar a qui per poc temps, però la ciutat no em va deixar marxar.
Quant de temps fa que viu aquí?
Tres anys. Barcelona em va donar la possibilitat de veure que fins i tot el caos pot convertir-se en art. Em va ensenyar a viure de nou, a fixar-me en la bellesa dels detalls de la seva arquitectura i a acceptar la seva llum i la seva ombra.
Tota una declaració.
Per a mi és una ciutat on l’art viu, no només als museus, sinó també als carrers, on la història i la contemporaneïtat parlen el mateix idioma. Aquí vaig sentir que podia unir passat i present, bellesa femenina, vulnerabilitat, la força i la por, a través del vestit.
I va triar precisament l’entorn de la Rambla.
El barri del Raval també em va trobar. El primer cop que vaig arribar al local, al carrer Junta de Comerç, hi vaig arribar des del Liceu. Em va semblar un bon senyal: el gran teatre de l’òpera i el meu futur museu, tot just a tres minuts.
I després?
El segon cop vaig arribar per un carrer on hi havia prostitutes i em van oferir drogues dos cops. Llavors l’entusiasme va desaparèixer. Vaig plorar tot el dia fins que ho vaig entendre: el millor lloc on obrir un museu és precisament allà on hi ha els màxims contrastos.
Sí que hi ha molts contrastos.
És un barri complex, amb drogues, persones sense llar, prostitució i carteristes. Però també té una altra cara: carrers antics i bells, història, bons restaurants i, el més important, veïns locals. Molts viuen just a sobre del museu i són catalans. No és una façana turística, sinó un teixit urbà viu.
Per què col·lecciona vestits?
No em considero una col·leccionista. Soc una museòloga que ha creat un projecte des de zero. No m’interessen els trofeus, sinó les peces vives. La memòria del cos respira a les teles. El moviment, el gest, el caliu són testimonis vius del passat. El Victoria Museum no és un conjunt d’objectes històrics, sinó un espai per a un viatge interior, on les persones poden recordar qui són i percebre un vincle viu amb els que van viure abans que nosaltres.
“Barcelona em va permetre veure que fins i tot el caos pot convertir-se en art”
I quan va començar a interessar-se per tot això?
Tot va començar amb el meu interès per la història dels vestits del segle XIX. Al principi, cedia un edifici històric al centre de Kíiv a experts internacionals que instal·laven allà les seves col·leccions. Però el març de 2014, amb l’inici de la guerra del Donbàs, em vaig quedar sola. Llavors vaig estudiar Museum management a Londres i el 2017 vaig obrir la meva pròpia col·lecció, que avui supera ja les 1.500 peces. Quan l’any 2022 la guerra va tornar a colpejar, vaig decidir mantenir obert el museu com un oasi de pau per a la gent.
Vostè ha dit que “el museu és un pont entre generacions i països”. Què vol dir exactament amb això?
Kíiv i Barcelona tenen contextos i energies diferents. Però les exposicions parlen d’allò que és essencial: històries humanes a través dels vestits. D’aquesta manera unim persones del segle XIX i el XX. Les èpoques són diferents, però les emocions són les mateixes: somni, amor, esperança, dolor. Aquest pont ens recorden que tenim arrels comunes.
El Victoria Museum és un museu per a turistes?
Des de l’inici ens hem orientat als habitants de Barcelona. En poc més de dos mesos de treball ens han visitat gairebé 900 persones i només deu eren turistes. El nostre museu no va de moda, sinó que parla de dignitat humana, de la bellesa com a estat interior. És un lloc on passar una hora en silenci, entre vestits i aromes del temps. Aquest oasi ens fa falta a tots i els residents ho perceben especialment. I sí, vull creure que el museu pot canviar la percepció del Raval. Tots formem la realitat amb els nostres pensaments i actes.
Què és el que més l’atreu de la Rambla i el seu entorn?
És el cor de la ciutat. En pocs metres conviuen soroll i calma, turistes i antigues famílies catalanes, artistes i venedors ambulants, la llei i el caos. Avui entenc que el museu havia d’estar justament allà, al costat de l’Acadèmia de les Belles Arts, el Liceu, el mercat més antic i les primeres fites de l’arquitecte Antoni Gaudí.
S’hi ha instal·lat en plena remodelació del passeig, en ple caos.
Després de viure atacs de drons i míssils, sirenes, la mort de persones properes, és difícil que m’espanti la remodelació d’un carrer. Qualsevol remodelació és un caos temporal en favor d’un ordre futur. Estic segura que, un cop acabades les obres, la Rambla serà encara més còmoda, verda i harmònica. Per al museu és una oportunitat d’integrar-se en un itinerari cultural renovat. Estem aquí a llarg termini i ens importa créixer juntament amb Barcelona.
