Electro ma non troppo: “Vam començar i al cap d’una setmana ja teníem un concert a Finlàndia”

En un entresol del barri de Gràcia de Barcelona hi ha el petit estudi de gravació d’Electro ma non troppo. Darrere d’aquest nom tan barroc hi ha un duet que fa, com diuen ells, xumba xumba medieval. Quan s’escolta la seva música, com Too hot to Händel, no saps si ets en un banquet feudal o en un antro de matinada. Aquest projecte va arrencar el 2023 amb Ignasi Bosch (Barcelona, 1995) a la producció i Neus Llorens (Vilanova i la Geltrú, 1994) com a soprano. Des de llavors, han actuat en petites sales barcelonines i en un festival finlandès.

Ens trobem amb ells poc després de publicar Agitata, un avançament de l’EP que sortirà a la tardor i que busca la calma enmig de la tempesta. Tots dos asseguren que viuen el projecte amb ambició, però amb molta tranquil·litat. Parlar-hi n’és la prova.

 

Som a casa l’Ignasi, al barri de Gràcia. Gran part del projecte s’ha cuinat en aquest petit estudi. Per qui no us conegui, qui són l’Ignasi Bosch i la Neus Llorens?

Neus Llorens: Ui, a vegades el que sembla més fàcil és el més difícil de respondre… Som dos amics que ens agrada fer jocs de paraules, riure bastant i menjar bé. Ah, i fer música! (riu).

Ignasi Bosch: Vam començar sense conèixer-nos, però després ens hem fet el projecte molt nostre.

Pel que tinc entès això venia d’un primer treball individual de l’Ignasi, no?

I.B: Sí, al principi era només cosa meva, fruit d’una broma de com sonaria la música barroca si li fotéssim un bombo. Vaig estar un parell d’anys donant-li voltes i aprenent a produir i el 2021 vaig pensar que podia tenir sortida en directe, però que havia de tenir una cantant.

N.L: Sí, recordo que m’ho vas explicar molt cautelós i al cap d’un parell de setmanes vaig dir “a gas”.

D’entrada sobta el nom del grup. Si ho traduïm del llatí, Electro ma non troppo significa alguna cosa com “electrònica, però no gaire”? 

N.L: Sí! Realment és el típic joc de paraules que als músics els agrada de seguida i la resta de gent diu: “No us han assessorat gaire bé, és molt llarg”. Però sí, fa referència a les indicacions de les partitures, que són en italià. És a dir, seria alguna cosa com “electrònica, però amb moderació”.

I.B: I també ve per aquella broma del programa First Dates, d’un que es presentava com a “alegre, però no gaire”.

N.L: Quins referents, eh… El barroc i First Dates!

D’on surt aquest interès per la música antiga i el llatí?

N.L: Aquí on em veus, jo soc molt barroca. Vaig estudiar el grau de flauta de vent al Conservatori. Imagina’t, no hi ha res més barroc que això. M’ho vaig passar increïble. Aquest és el meu llenguatge musical.

I.B: En el meu cas, ve de no saber triar i fer-ho tot alhora. M’agrada la música clàssica, també l’electrònica i qualsevol cosa entremig. Mai m’he ficat en el món de la clàssica, he rebut educació musical, però no he anat al Conservatori i crec que he fet molt bé. O no ho sé, potser algun dia hi entro…

Alhora ha de ser molt difícil fusionar aquests dos mons…

I.B: Jo crec que si vam néixer és perquè la música barroca ho estava demanant. A Instagram sonen remix de Vivaldi amb vídeos èpics i això evidencia que ja no entenem la música com fa 400 anys.

N.L: Sí, però fins i tot el barroc ja tenia la intenció de sacsejar i ostres, està molt bé fer interpretacions històriques, però les orelles d’ara són unes de noves.

“Si vam néixer és perquè la música barroca ho estava demanant”

Als directes i als videoclips barregeu un to modern amb una estètica seriosa i barroca. Creieu que avui dia és més important que mai cuidar els aspectes estètics en la posada en escena? 

N.L: Sí, en certa manera és inevitable perquè vivim en un món molt visual. A més, si veus la nostra estètica, ja entens una mica la proposta.

I.B: És més important del que m’agradaria, així que intentem no matar-nos-hi molt. Molaria currar-nos més el vestuari, però hem de decidir cap a on va el pressupost perquè som un grup independent i les coses no són gratis. Hem dedicat temps a l’estètica, però no ha estat ni una desena part de les hores que hem invertit en la música.

N.L: El dia abans del concert diem “Ostres, demà què ens posem?” i acabem a l’Humana.

I.B: Aquesta és la part que si la fem junts és molt divertida. Ho hauríem de fer més…

 

La vostra proposta recorda a la de Tarta Relena. En una entrevista deien que “actualitzar la música tradicional és l’única manera que passi d’una generació a l’altra”. No sé si també compartiu aquesta visió…

N.L: Jo crec que no és la vocació del grup, sinó una conseqüència. Una música que emociona durant tres o quatre segles ja té el traspàs fet.

I.B: Potser no arriben totes les cançons que estem versionant, però ha perdurat sense necessitar gent com nosaltres.

Sobre les vostres influències, per dir alguns noms, us emmiralleu en Bach, Kendrick Lamar o Mercè Rodoreda. D’això se’n diu tenir una mirada àmplia…

I.B: Dispersa, també… Aquests tres ressonen molt. Bach és el màxim exponent del barroc, però diria que ens inspirem més en Kendrick Lamar i sobretot en Mercè Rodoreda, perquè m’agrada que hi entri la literatura. De fet, tenim un tema de Bach, Fuga 2 en Do menor, que incorpora una nota de veu que em va enviar un amic recitant Lorca i ho vaig posar perquè encaixava a la perfecció i vaig dir “per què no?”.

“A Instagram sonen remix de Vivaldi amb vídeos èpics i això evidencia que ja no entenem la música com fa 400 anys”

Parlem ara dels concerts. Fins ara, heu actuat en sales com Paral·lel 62, l’Heliogàbal i festivals com el Reafina de Badalona, però també heu estat al Norpas Festival, a Finlàndia. D’entrada, treure el cap a fora no és fàcil quan fa poc que has començat…

N.L: Home, era la nostra tercera actuació, va ser fort. Vam començar i al cap d’una setmana ja sabíem que teníem un concert a Finlàndia.

I.B: Això va ser l’agost del 2023 i va venir del primer directe, a l’Heliogàbal, on algú ens va sentir i li va parlar de nosaltres al programador d’aquest festival de Finlàndia. Va ser una experiència molt curiosa perquè era un espai autogestionat i molt acollidor. Ho recordo amb carinyo.

Pel que he vist, aquest festival té arrels en el Surpas, que es feia a la Catalunya Nord i que el 2011 es va enfonsar econòmicament.

I.B: Sí, un dels que ho munta és de Finlàndia i viu aquí des de fa anys, però cada estiu se’n va a fer això en un petit poble. Era molt idíl·lic i molt d’estar entre amics. La nostra proposta no desentonava gens, era del més normal que hi havia.

N.L: Sí, era un ambient molt maco. Aneu-hi!

Que ja no existeixi aquest festival, el Surpas, fa pensar que sovint és difícil sostenir un projecte musical perquè la indústria catalana és molt petita. És un tema que us preocupa?

I.B: Sí, bastant. S’haurien de fer més festivals com el Norpas, sobretot pel fet d’anar a descobrir música, una idea que cada dia s’està desviant més per poder tenir caps de cartell increïbles. Un festival també pot ser un lloc on vagis a descobrir grups que no coneixes.

N.L: A vegades l’art es mitifica molt i el que veiem als festivals s’allunya de la realitat dels processos de producció, que és treballar en un estudi petit, i això és problemàtic.

Si ho traslladem aquí, amb força part de raó, de vegades es fa la crítica que els artistes emergents no tenen cabuda en festivals com Canet Rock o qualsevol dels que omple el Fòrum. S’aposta prou pels grups petits?

N.L: No… Es tendeix a fer apostes segures perquè al final tothom està pensant, que també és normal, en la qüestió econòmica. Ara bé, a cada bugada perdem un llençol, vull dir que pel camí es queden propostes que valen la pena.

I.B: Jo ho tinc una mica dissociat… El que passa és que no m’agrada el Primavera Sound perquè em sembla massiu i un espectacle per no gaudir de la música. No cal aquest excés. Hi he anat un parell de cops i no ha sigut la millor experiència.

N.L: Jo vaig a pocs festivals. Els de Vilanova i la Geltrú, sí. A més, soc d’aquesta gent que necessita anar amb taps, és una repel·lència absoluta dels músics clàssics…

Amb taps? Pel so? 

I.B: No ho fas per no aguantar xapes?

N.L: T’imagines? (riu) No soc només jo, eh, som una multitud invisible que va amb taps als concerts perquè la música està molt forta.

I.B: Jo també, és que ens hem de cuidar…

N.L: Entenc que té certa gràcia la sensació de vibració, però les nostres orelles estan dissenyades d’una manera que s’està obviant. Jo crec que serem una generació sorda en el futur.

Llavors, si la vostra música arriba al Fòrum, no petaria tant…

I.B: Ah no, i tant, arribats a aquest punt…

N.L: Que peti, que peti!

“Als festivals es tendeix a fer apostes segures i ens perdem propostes que valen la pena”

Anem acabant. Ara esteu preparant un nou EP, que heu dit que parla d’ocells i de trobar la calma enmig de la tempesta. Costa trobar la pau per crear quan vius a Barcelona?

I.B: Sí, jo crec que sí, de fet avui estan fent obres i no he pogut treballar gens, però sí. I sobretot ens costa trobar una calma existencial, o jo almenys no acabo de trobar-la en el sistema.

N.L: Sí, tenim pocs espais buits perquè sorgeixin coses.

Parlant d’ocells, cap a on volarà Electro ma non troppo?

I.B: Cap a on bufi el vent! És difícil de dir. Volem anar tranquils i còmodes i alhora estem a la mercè de coses que no podem controlar.

N.L: Vivim el projecte amb certa tranquil·litat.

I.B: Diguem que les ambicions del grup no van dirigides necessàriament a l’èxit comercial.