Manolo Gómez: “Soc un gitano atípic; no sé ni cantar ni ballar”

La història de Manolo Gómez Romero és d’aquelles que el guió, com a mínim, es pot qualificar d’interessant. Nascut a la Sevilla rural fa 57 anys, va acabar vivint a Barcelona després de conèixer la seva dona, la Joana, en un vol d’avió. Una història d’amor que el va portar a formar part d’una família de grans artistes catalans, com ara Josep Llorens Artigas, Mariette Artigas Gardy i Joan Gardy Artigas. Ell, pintor, també té grans noms a la família de sang, ja que és cosí de la ‘bailaora’ gitana Juana Amaya. Envoltat de totes aquestes personalitats, Gómez Romero podria ser algú interessat en la fama, però resulta que és tot el contrari.

Ets d’un petit poble d’Andalusia, El Coronil. Què recordes de la teva infància?

Recordo que vaig ser un nen molt feliç. Era una època dura, però, tot i això, vaig ser feliç. La meva família de part de mare era d’El Coronil, mentre que la del meu pare era de Morón de la Frontera. Són gent flamenca, que canta, balla i toca. Jo, però, soc un gitano atípic. No sé ni cantar ni ballar. M’agrada escoltar música, això sí. Trobo que té molta repercussió en l’ésser humà.

I quan va començar el teu interès per la pintura?

Era molt petit i recordo que la meva mare pintava les parets amb calç, perquè en aquella època a Andalusia es feia servir molt per pintar. Veia que queien gotes i em cridava l’atenció, perquè eren dibuixos. Quan la meva mare estenia la roba, hi havia unes transparències i, a l’ombra que feia, jo hi veia dibuixos.

Per tant, eres un nen amb un sentit artístic…

Crec que ho feia inconscientment. Al meu pare sempre li deia que m’hauria agradat saber cantar, ballar i tocar un instrument, però ell em contestava que el més important era estudiar i saber estar en el món, i que la resta ja vindria.

Ara que deies això de la teva mare i de la calç, a El Coronil gairebé totes les cases són blanques…

Amb els anys he vist que el contrast de colors amb el terreny d’aquella zona, perquè allò és el camp sevillà, és el que et dona la profunditat. Allà ho veus tot llunyà. El blanc, el blau i els diferents marrons només els trobes a la naturalesa.

La geografia et condiciona i defineix la mirada artística…

Exacte.

Amb això que expliques, podem dir que la teva mare va ser la primera figura artística de referència que vas tenir?

Ella sempre em deia: “Nen, no facis ninots”. Perquè jo li demanava el pinzell. Tot era per jugar, que és el més important. Els nens i les nenes que juguen a ser pintors fan el que és més important.

Ara potser costa més veure imatges així, perquè hi ha moltes pantalles…

Sí, però en el fons no pots anar en contra d’una societat que evoluciona. Evidentment que a mi no m’agraden les pantalles i que crec en altres històries, però és el seu món, no el meu. Jo estic més al final que al principi.

Vas arribar a Barcelona a finals dels 80. Com vas venir a parar aquí?

Mai m’havia pensat que viuria a Barcelona. Vaig agafar un avió de Palma, que llavors vivia allà, cap a Màlaga. I vaig coincidir amb la que va acabar sent la meva xicota i més tard dona. A ella li parlava de Màlaga, de Sevilla… Em va dir que havia estat en molts llocs d’Europa, però a El Coronil, no. I resulta que una dona que cuidava el seu avi era d’allà. I va venir i fins avui, que continuem junts.

Ella forma part d’una família de grans artistes. El seu avi era Josep Llorens Artigas, i la seva mare, Mariette Llorens Gardy. És a dir, la teva sogra, que malauradament va morir fa poc. D’ella, Josep Pla va dir que era una de les grans dones del país…

Era un personatge de molta altura. Jo l’estimava molt, però també era molt dura amb mi. Un dels primers cops que vam anar a una exposició d’un pintor molt rellevant va ser amb ella i la seva padrina, que era la filla de l’escultor Pablo Gargallo. Érem a París i entre elles parlaven un argot artístic que jo no entenia. Més endavant, un dia, Pierrette Gargallo em va dir que, si no entenia aquell argot, no arribaria mai a ser pintor. Al cap de dos anys, a París, jo ja vaig demostrar que en sabia més i em va dir: “Bé, ara ves a baix a mirar, que hi pot haver Gargallos que no han sortit al mercat”.

I la Mariette què et deia?

No em parlava mai que si el blanc amb el negre o el blau amb el groc… Ella em deia: “Això és una merda”. I també que ja parlaríem quan jo fes alguna cosa important.

Però devia detectar que hi havia talent, no?

És com haver de polir un diamant. Quina era la història? Per casa seva van passar des de Miró fins a Barceló, perquè d’art en sabia molt. I sempre em remarcava que el seu nom no es faria servir perquè jo destaqués, sinó que la família ja m’ajudaria quan creguessin que era el moment. Em va fer investigar durant 10 anys. Jo no he fet Belles Arts, però he visitat estudis de grans pintors.

Vas haver de picar molta pedra…

Recordo que en un moment volia estudiar i fer vitrall, i em deia que havia de mirar que si cap a l’art de Portugal, que si cap a no sé on… Ella deixava anar suaument el que considerava i jo, subtilment, recollia la informació.

“La pintura té molt a veure amb l’arquitectura i la matemàtica”

Una altra figura important d’aquell moment va ser Joan Gardy Artigas, el germà de la Mariette, escultor i ceramista de prestigi que actualment té 87 anys…

Sí, en Joanet. I també un dels seus fills, l’Isao. Sempre li he tingut una gran admiració, a en Joanet.

Ara som a Sarrià, on tens l’estudi. Com va ser el contrast de quan vas arribar a Barcelona amb els teus orígens, a Andalusia?

Són dos mons diferents. En el meu cas, tots dos d’artistes, perquè tant la meva família d’allà com la d’aquí ho són. Si visites Andalusia i Barcelona, o Catalunya, no tenen res a veure. Ni millor ni pitjor, però molt diferents.

I ara, després de tants anys, com definiries la teva relació amb Barcelona i Catalunya?

És molt bona. Aquí tinc grans amics i em sento d’aquí, del barri. Abans, quan venia, sempre era a fora, però ara faig vida de barri a Sarrià, on visc i tinc l’estudi.

I les arrels que tens a Andalusia són profundes…

Allà hi tinc els grans amics de la infància. L’amistat és molt important. Els amics de veritat diuen que es poden comptar amb els dits de la mà, però  jo no ho puc fer.

Aquí, la primera exposició la vas fer el 1991, precisament a la Fundació Josep Llorens Artigas, a Gallifa. Devia ser molt emotiu, sobretot familiarment…

Mira, t’explico una anècdota. Érem a Mallorca i vaig dir a en Joanet que volia pintar el cant amb estil abstracte. I em va contestar: “Molt bé. El que em dius no és estrany. L’abstracte és molt antic. L’home primitiu ja pintava amb aquest estil”. I em va dir que confiava en la meva obra.

Et van entrar els dubtes?

El meu pensament era que, encara que fóssim família, jo no tenia el nivell per exposar-hi. I ell, que és molt taurí, em va dir: “La suerte ya está echada”. I em va remarcar que no hi tenia res a veure que fos el marit de la Joana, la meva dona i la seva neboda, sinó que em va deixar clar que exposaria perquè a ell li agradava com jo ho feia. I em vaig quedar una mica així… Per a mi va ser molt fort. Tots van confiar en mi. Perquè sempre passa allò de ser “el jove de” o “familiar de”.

“El món de l’art va bé quan es mou el diner negre”

Ara que parlaves de l’estil abstracte, tu et defineixes com un pintor abstracte?

Vaig començar pintant toreros, i hi estava a gust, però creia que em faltaven coses i vaig anar fent un canvi d’estil cap a la pintura abstracta. Però també és cert que encara ara, amb 57 anys, també ho crec, i en fa 35 que pinto.

Els teus quadres em recorden a Pollock…

Sí… El dripping –el degoteig, la tècnica de la pintura d’acció–. El gitano és un ésser anàrquic, diferent, i aquest estil ho reflecteix.

La teva identitat es transmet cap al quadre?

Al meu quadre busco molt moviment, però que també estigui equilibrat.

Un ordre dins d’aquesta anarquia que ara deies…

Bé, és que la pintura té molt a veure amb l’arquitectura i la matemàtica.

“L’art s’està convertint en una cosa molt esnob. Arriba un moment que només val el nom”

Però hi ha una identitat gitana?

La pintura és pintura, no n’hi ha de paia o de gitana. Quan barreges el blau amb el verd és igual qui ho fa. Però resulta que jo soc gitano i la meva pintura té connotacions per aquest fet.

I en aquestes connotacions, la influència del flamenc en la teva obra quina és?

N’hi ha molta. El flamenc és la llibertat, la creació… I al mateix temps també és molt rígid. I la meva pintura és com si barreges tot això.

L’ordre i l’anarquia que ara dèiem, en el flamenc també hi és…

És que tot ha de tenir una estructura.

Tota aquesta trajectòria que acumules creus que s’ha reconegut prou, aquí?

És que a mi el reconeixement m’és igual. El que es tracta és que em noti bé amb el meu interior. El que pensin els altres… Que ho pensin.

I en aquest interior has aconseguit sentir-te bé?

Hi ha vegades que quan pinto, sí. Quan les coses surten. I quan no surten, apareix la frustració.

Però la frustració és part del procés, no?

Exacte, és clau per fer un quadre. Mai estàs content del tot. I s’ha de saber quan deixar-lo, i que respiri.

Ara que parlàvem del reconeixement, el 2012 et van donar el Premi Nacional de Pintura Gitana. Què va suposar?

Va ser un reconeixement per a la meva gent, per al meu poble [s’emociona]. Va ser a Madrid, al Reina Sofia.  I el 2023 em van donar el premi Amico Rom, que és el més antic del món dedicat al poble gitano.

Més enllà del que deies que el reconeixement no t’interessa, els premis també donen solidesa a una carrera artística, no? 

Sí… El que passa és que hi ha gent que només viu per als premis. Jo visc la meva vida.

Aquesta trajectòria que has anat acumulant també t’ha dut a la galeria Kai Dikhas de Berlín, especialitzada a donar visibilitat a la creativitat de la minoria gitana…

És la primera del món que fa això. Quan ets gitano has de trencar moltes barreres. Al principi sempre et miren amb distància.

Perquè encara hi ha una mirada racista?

Sí, crec que sí. Els gitanos som la minoria ètnica més gran del món, amb dotze milions i mig de persones. I a Espanya també som la minoria ètnica més gran. Al gitano se’l mira d’una manera específica.

“Quan ets gitano has de trencar moltes barreres. Al principi sempre et miren amb distància”

Aquí potser també aniria bé tenir un espai així. Més enllà de la música, artísticament dels gitanos se’n parla molt poc…

Sí, aquí es dona molta més visibilitat a la part musical que a la pintura, la literatura, l’escultura… Però també cal tenir clar que, per exposar, primer hi ha d’haver una formació com a artista. De vegades sembla que exposar és com tirar un ou en una paella, i no. Compte amb això.

Sempre reivindiques molt l’esforç i la disciplina com una part fonamental de la carrera artística.

És que les presses no són bones. Una fruita cau de l’arbre quan està madura, no abans.

Tornant a la visibilitat, aquí, en espais importants com per exemple el CCCB o el MACBA, sovint es parla molt de diferents minories de molts llocs del planeta. En canvi, dels gitanos es fa poc… Ho veus així també?

És que els gitanos som invisibles. Al gran artista gitano Helios Gómez, que ha exposat al Reina Sofia, aquí no se li fa cas. Ni a ell ni a d’altres, siguin d’abans o d’ara.

Hi ha molta mirada cap a la minoria de fora, però potser no cap a la interior.

Sí, no existeix. Dels gitanos atrau la música i poca cosa més.

Mirant un altre cop el mapa europeu, l’any passat vas fer gairebé el que es podria dir el cim. Vas treure el cap a la 60a edició de la Biennal d’Art Contemporani de Venècia. Paraules majors, oi?

Mai m’havia pensat que hi arribaria. Quan m’ho van proposar vaig tenir por, vaig tremolar. Estava molt content, però la meva dona, que em fa de representant, i la Mariette, la sogra, em van dir que hi havíem de dur alguna cosa que ens fes estar orgullosos. Era tot un repte, perquè volia fer coses noves i no em sortien, i només tenia sis mesos. Somiava en el quadre, pensava què podia fer… I no va sortir fins a la quarta. I hi vaig dur una obra, de dos metres per un metre, Rroma Lepanto, que fa referència a la batalla naval de Lepant, on es veu un vaixell amb una bandera gitana, ja que els remers d’un costat i de l’altre eren gitanos. Hi va haver tal quantitat de morts que el mar va quedar tenyit de vermell, per això vaig pensar que hi havia d’haver moltes taques. I al fons del quadre hi ha una gitana que és una bruixa que dirigeix el vaixell. I pel que fa als colors, hi ha el negre, perquè és la puresa i la força dels gitanos, i el blanc, que és l’elegància. La batalla de Lepant va representar un abans i un després per als gitanos i també per a mi.

I vas quedar satisfet de com va anar?

L’obra, sí. I pel palau on érem van passar 135.000 persones en sis mesos per visitar l’exposició. Però saps què passa? Que l’art s’està convertint en una cosa molt esnob. I arriba un moment que només val el nom. I si en tens, pots fer el que et doni la gana, perquè allò ja té un valor.

“L’única manera de canviar el món és a través de la cultura”

Això va ser l’any passat. Si mirem endavant, cap a on creus que pots anar artísticament?

No ho sé, perquè no soc endeví. Si tingués una bola… Diuen que els gitanos podem predir el futur, però és mentida [riu]. Jo visc el moment.

I el moment actual com el descrius?

En general, a l’art, de crisi. El món de l’art va bé quan es mou el diner negre. L’artista és el que menys cobra, perquè hi ha els galeristes, els representants, els fotògrafs… Tothom hi posa la mà. I, sobre mi, sempre dic que no soc artista, que em queda gran, sinó ajudant de pintor. He vist i he conegut artistes de veritat i m’han ensenyat i m’han fet madurar. I, tornant a l’actualitat, cal ser conscients del que està passant.

Suposo que et refereixes al panorama polític europeu. L’extrema dreta està creixent, augmenten els discursos d’odi… Com ho vius tot això?

La ultradreta està arribant a tota Europa i això és molt dolent per a les minories ètniques. Només cal recordar que durant l’Holocaust es van matar mig milió de gitanos. I ara estem veient el genocidi de Gaza, el que fa Rússia a Ucraïna… A l’Àfrica també hi ha conflictes gravíssims… El genocidi és inherent a l’ésser humà.

I des del món artístic què es pot fer contra tot això? Té poder la cultura per combatre un moment com l’actual?

Jo crec que sí. De fet, l’única manera de canviar el món és a través de la cultura.