Gavina.mp3 és l’aventura musical de Max Codinach, un jove gracienc –de Vallcarca, concretament– a qui li agrada escriure. Nascut el 1999, s’està començant a fer, acompanyat de la seva banda (Gerard Serralabós, Sara Rodríguez i Edu Santamaria) un nom en l’escena musical catalana. Precisament, el grup s’acaba de classificar per a la final del concurs de bandes joves Sona9. Fa post-pop, un gènere musical que, com ell mateix diu mig de broma, és el que ve després del pop. Una definició senzilla i precisa, que potser fins i tot encaixaria en un dels seus poemes. I és que Codinach ha publicat poesia (Els angles del vent, Viena Editorial, 2022), una tasca que no li va malament, ja que va guanyar la quarta edició del premi Art Jove de poesia Salvador Iborra. El jurat va premiar la seva obra per “per la seva força expressiva i l’escriptura ben treballada, tot confegint una obra que combina sàviament la sintaxi complexa i sofisticada, la voluntat de construcció literària i la dicció popular”. També estudia Filosofia.
Ets un poeta que fa música? Un músic que fa poesia? En la teva trajectòria ve primer la poesia que la música, però això tampoc vol dir res.
Fa molts anys només escrivia. En aquell moment era escriptor, no tant poeta, perquè escrivia de tot, però el que va tenir més ressò era la poesia. Amb el temps, tot ha quedat més diluït, però no m’atreveixo a dir-me músic perquè, com a tal, músic no ho soc. Soc artista, a Instagram tinc posat artista.
Si ho posa a Instagram, no cal dir res més.
Exacte.
Parlant de definicions, la teva música l’etiquetes com a post-pop. És la definició més precisa? No sé si també es pot parlar de pop electrònic. De fet, ara hi ha molts artistes que intenten trencar amb la rigidesa de les etiquetes…
Nosaltres quan vam treure l’àlbum, i havíem de pensar com el venien, vam decidir-nos per post-pop. Volíem que la gent es quedés amb això. El gènere existia, però a Catalunya no era una cosa molt definida, sinó més aviat un concepte per omplir. De broma dèiem que el post-pop ve després del pop de grups com Manel o Antònia Font). Després han vingut els pops nous, que els hi pots posar qualsevol cosa: rock, electrònica… Tenim una idea de cançó pop que intenta ser una evolució del pop.
Aquesta entrevista, telefònica i no massa llarga, ha sorgit després d’una idea inicial diferent. La intenció era fer-li un parell o tres de preguntes a Codinach per complementar una notícia sobre el festival Interferències (4 d’octubre, Centre Cívic Urgell). Però de seguida es va fer evident que una breu conversa a vegades pot donar per més.
En alguna entrevista has dit que de la música no era l’escriure el que et costa, sinó la part de la composició…
No tinc massa formació musical perquè vaig fer guitarra molts anys, però mai de manera professional. Mai he sabut llegir una partitura amb facilitat, jo feia guitarra per lligar. Ara bé, a la música que té més a veure amb el hip-hop es crea diferent… Sí que em sento còmode posant un ritme al que escric jo, però compondre melodia, tocar instruments i gravar és diferent. Hi ha gent que en sap, que ja coneixia, que ha acabat formant part de Gavina.mp3. Van entrar per gravar el disc i ara m’ajuden.
No m’atreveixo a dir-me músic perquè, com a tal, músic no ho soc
Ara el projecte és més coral.
Sí, és menys solitari que al principi. Els productors hi posen una part molt important. Al començament érem amics i jo fent malabarismes per muntar, però ara tots els directes són amb el productor, en marc_io de Lisasinon i han anat sortint cançons. És difícil dir que és un projecte solitari. El lidero, però ja no és en solitari, és una constel·lació.
Fa la sensació que en poc temps Gavina.mp3 ha crescut molt…
Hem picat pedra per tocar a molts llocs, però quan encara no havíem tret el disc ja teníem tres o quatre concerts de gent que no ens havien vist tocar mai, però que va confiar en nosaltres. A partir d’allà vam fitxar per una agència (Live in Dallas) i suposo que també m’ha ajudat conèixer gent i llocs d’haver recitat poesia.
De fet, vau aconseguir tocar molt aviat a l’Heliogàbal, que per un grup emergent és un lloc de referència.
Va ser brutal, va ser la nostra presentació oficial. Ens va donar molta força, i ja havíem fet sold out molt ràpid.
A les teves lletres s’hi aprecia una sensibilitat lírica, es fa evident la teva ànima literària. Contrasten força amb l’estil, sobretot d’algunes bandes joves, on hi ha lletres més senzilles o també amb aquesta tendència de cantar en català però amb castellà i anglès pel mig i també col·locar barbarismes. Vas una mica a contracorrent?
A contracorrent no ho sé… Però a mi el que fa la gent m’és igual, però el que diuen no. És a dir, ni m’hi fixo si diuen xispa o espurna, mai em posaria amb això. Justament, jo amb la poesia intentava trencar amb les normes de la literatura. Però el que no tinc és la necessitat de dir barbarismes, ja que per exemple vaig fer faltes expressament en un dels meus textos. En cap cas una cançó serà més xula si dius coses en altres idiomes. Si és un tema estètic, d’acord, però si és una altra cosa és ridícul. Part del panorama musical fa això, però d’altres fan música boníssima sense fer-ho. El problema és fer-ne bandera.
“Mai he sabut llegir una partitura amb facilitat, jo feia guitarra per lligar”
Aquesta qüestió sempre genera debat…
El que passa és que hi ha molta gent que decideix fer castellanismes perquè tenen una falta de referents molt bèstia. Si algú diu que una cançó en català no pot molar és que no ha escoltat prou música en català. Que escoltin Raimon.
Coneixes el món de la música i de la poesia. En quin és més difícil triomfar?
El de la poesia, per favor… Per això faig música… Dintre de la marginació, els músics són els mimats. M’han pagat per concerts coses que per la poesia mai. A la poesia hi ha molt menys públic i el camí per recitar a certs llocs és molt més complicat que el de fer concerts.