L’escriptora espluguina Noelia Ramírez és periodista de Cultura a El País. Foto: Joanna Chichelnitzky
Noelia Ramírez (Esplugues, 1982) treballa com a redactora a la secció de Cultura d’El País. També codirigeix el pòdcast Amiga date cuenta, amb Begoña Gómez. Amb ella i altres escriptores va publicar el 2022 Neorrancios, un llibre sobre els perills de la falsa nostàlgia. Ramírez treu ara Nadie me esperaba aquí. Apuntes sobre el desclasamiento, una reconciliació amb els seus orígens al barri espluguí de Can Vidalet. Ens trobem a la biblioteca on va preparar la sele, a la Bòbila, a la difusa frontera amb l’Hospitalet. I és que Ramírez se sent còmoda en aquestes zones de ningú: “No hi ha res escrit, les pots transformar”.
Nadie me esperaba aquí condensa molts debats, però el tema que destaca per sobre de tots és el concepte de vergonya, i de com aquest t’ha ajudat a fer el trànsit cap a l’estima dels teus orígens. Tanmateix, hi ha molta gent que viu camuflada tota la vida, negant el que són i d’on provenen. Deu ser cansat, això…
Estàs en un perpetu estat d’alerta que sí, és molt cansat. El fet que vulguis aparentar una cosa que no ets et té tota l’estona pensant que et pillaran. Quan vaig fer el canvi em vaig sentir més lleugera. És un exercici d’honestedat amb tu mateixa.
Avui dia hi ha un ressorgiment dels orígens lligats a la identitat. En el cas que ens ocupa, de fet, hi ha una certa ‘apropiació cultural’ per part de gent que fa gala d’un passat, diguem de barri, que no va viure. Creus que això pot arribar a desvirtuar la reivindicació de la perifèria?
Ara hi ha molts escriptors i gent de cultura, turistes de la precarietat, que fan veure que no tenen origen burgès, o que es fan passar per pobres quan no ho són. Sí que hi ha un perill de fins a quin punt el mercat et vol únicament quan ets autèntic, quan sembla que només pots ser l’escriptora que només escriu coses del barri, tot i que pots escriure’n de moltes altres.
L’encasellament pels teus orígens és un altre dels fenòmens que analitzes al llibre.
Conec gent de barri que treballen al món cultural i que no tiren per la qüestió de classe. No els agrada, i això s’ha de respectar. Però la perifèria està de moda. I per als mitjans has de ser o la noia d’extraradi amb desparpajo, molt exuberant, o l’assimilada al sistema. Sembla que només et poden acceptar sent d’una manera o d’una altra. No hi ha espais intermedis.
Tu, en canvi, et sents còmoda en una zona de frontera, en els llimbs dels quals parles al llibre…
Aquests no-llocs que agraden tant a Internet, i jo soc filla d’Internet, sempre m’han fascinat perquè són zones on no hi ha res escrit: les pots transformar.
“Ara que visc a Gràcia, de vegades em costa venir a Can Vidalet, perquè t’acomodes”, diu l’escriptora. Foto: Joanna Chichelnitzky
Però, sovint, quan no estàs ni en una trinxera ni en una altra, acabes rebent per totes bandes…
Bé, jo no estic a favor de ser una persona tèbia. Hi ha situacions, com ara mateix passa a nivell polític i social, en les quals no ens podem permetre ser tebis. El problema és quan et demanen que siguis d’una manera molt definida. Ha arribat un moment que has de tenir una puresa molt marcada. Això passa molt en el feminisme i en les persones polititzades i d’esquerres. Ens demanen ser coherents tota l’estona. També podem ser incoherents, però políticament s’ha de tenir clar cap a on vols anar.
Si parlem del passat, ho hem de fer de la paraula xarnego, un insult que s’ha convertit en una etiqueta d’orgull. Al llibre argumentes que no acabes d’entendre aquest concepte fins que no te’l diu “algú de fora” del teu entorn.
És una paraula que fa una mica de por pronunciar-la si treballes al món del periodisme o de la cultura. Si la reivindiques, perquè la reivindiques. Si no la reivindiques, perquè no la reivindiques. Mira el que li va passar a l’Eduard Sola als Gaudí…
Al llibre et fas teva la cita de Brigitte Vasallo que diu que arriba el moment en “la vida xarnega” en el qual entens que mai parlaràs català com “ells”, o que mai encaixaràs en el seu “nosaltres”, entès com una realitat essencialista. Com vas viure aquest moment?
Quan em van dir xarnega per primer cop, la reacció va ser pensar: “Però si jo soc d’aquí! Voldràs dir que ho són els meus pares…”.
“La feina s’ha convertit en la nostra identitat i sembla que això ho pagui tot”
Per defensar-te, al llibre al·legues que fins i tot vas guanyar els Jocs Florals de l’escola en un idioma, el català, que no era el que es parlava a casa teva.
I tant! Com és que em diuen això?, pensava. Aquesta paraula [xarnego] encara no està superada del tot, perquè hi ha molta gent que pensa que diem xarnego quan volem dir pobresa. I no, hi ha un factor identitari castellà que encara hi incideix, i si no hem superat aquesta ferida, que no està curada, no sé què passarà amb els nous insults que hi ha amb la immigració actual, com ara els mena… Després veus que pares i familiars teus ‘xarnegos’ cauen en el mateix que van patir ells. Tot funciona gràcies als mecanismes de l’extrema dreta, que ara sedueix persones que en el seu moment van patir racisme.
Ara bé, fugir d’aquest essencialisme pot portar-te cap a un altre de similar que atia una falsa nostàlgia d’un passat que va ser molt dur i gens idíl·lic.
És clar. Una de les coses que no m’agrada de l’Ana Iris Simón i el seu Feria és aquest embelliment i nostàlgia del passat. És la seva història i ella l’explica com l’hagi d’explicar, però a mi no em sembla que abans es vivia millor. La vida dels nostres pares també està marcada. Al poble, si la gent tenia una identitat sexual dissident, n’havia de marxar. Eren inferns, i el barri també pot ser un infern per a una persona que no està a dins d’aquesta èpica-orgull de classe de barri.
Noelia Ramírez, retratada per Cultura B. Foto: Joanna Chichelnitzky
L’escriptor santboià Kiko Amat ens va comentar en una entrevista que fugia d’aquests relats autocomplaents de la perifèria que obvien l’existència dels corresponents “fills de puta”…
No es pot negar que en els nostres orígens també hi ha masclisme, racisme, transfòbia i fills de puta que ens envolten… Ara mateix passa més que mai. Quan jo parlo que el viatge de classe és d’anada i tornada, no vull dir que el que hi havia era millor. Dic que he fugit d’aquí, que he amagat tot això perquè tot el que trobava m’enlluernava i volia ser com el que jo veia, però que després m’he adonat que d’on jo provenia hi ha la meva essència bona i que en puc treure coses. És un camí de transformació, no que el meu origen sigui millor.
Hi ha, per altra banda, una certa exotització de la perifèria…
Ara hi ha relats sobre noies i nois de la perifèria que estan escrivint que diuen “mira qué listas que nos han salido las niñas de los bloques verdes”, i esperen que siguem complaents amb tot això, però ara sí que s’està problematitzant. Que jo estigui aquí no significa que tot sigui meravellós.
Aquelles ànsies de progressar es personifiquen en l’enciclopèdia que et compraven els pares, un record molt nítid que plasmes en un passatge del teu llibre.
L’enciclopèdia al prestatge del menjador era una promesa de futur. A cada casa n’hi havia una. Era un marcador social. L’enciclopèdia era l’ofrena que et feien els pares perquè no fossis com ells. Volien el millor per a tu: treballar assegut i anar amb la teva roba a la feina. Això era l’èxit per a ells, però ara l’ascensor social està espatllat. Hi ha falta de consciència de classe, pensant que la vocació ens ho havia de donar tot. La feina s’ha convertit en la nostra identitat i sembla que això ho pagui tot.
Per acabar, Jordi Amat ens va dir recentment en una entrevista que la identitat metropolitana no existeix. Què en penses?
Som molt amics, però és molt pesat, el Jordi! [riu]. Ell és una persona de l’Eixample. El Jordi, quan va passar tot el tema de Casa Orsola, va fer una columna on deia que la identitat de Barcelona era l’Eixample, i jo deia, no, la identitat de Barcelona és al Raval. És el barri on confluïa tot, on hi havia tot el que bullia a la ciutat i hi havia la seva essència. El primer barri que va patir la gentrificació va ser el Raval. Mira, tinc un amic d’Astúries que flipava perquè vam anar a veure la Maria Jaume a les festes de Cornellà i la gent de Barcelona no hi anava, quan el seu concert a l’Apolo era ple. Si només són 10 minuts de ferrocarrils! Els costa venir.
Quina és ara la teva relació amb Can Vidalet?
A mi, que ara visc a Gràcia, de vegades també em costa venir a Can Vidalet, perquè t’acomodes. La meva família del barri em diu que soc cara de veure. El barri és anar a veure la família i amics, i aquestes coses. Sí que m’agraden molt, això sí, les festes del Prat. Tots els DJ que estaves pagant per anar a veure a l’Apolo a Barcelona punxaven gratis al Prat. També hi ha la Capsa i la seva programació, que és meravellosa. I, després, la xerrada que faig ara amb la Montse Santolino [el dia 23 de gener a la Bòbila, en el marc del cicle Narratives Perifèriques, on va presentar el seu llibre], que és la millor, que ella sí que és aquí i des d’aquí ho fa tot. Jo en el fons soc una expat, estic expatriada! [riu].
Com veus el barri?
Veig que hi ha molt racisme. Parlo amb familiars i sento comentaris que no m’agraden gens i m’emprenyen. Soc l’aguafiestas de la família. Com podeu dir això? Quina amnèsia que teniu tots, els dic. Però el barri el veig igual, molt viu, molt més que Gràcia. Els diumenges, si la meva tieta em fa migas i vinc al barri a casa seva, sempre hi ha moguda al carrer. Tu vas a Gràcia un diumenge a la tarda i, si no ets en una plaça, no hi ha ningú. I això fa por. És com Sarrià: si un diumenge a la tarda no hi ha penya, no hi ha crits, aquest silenci… Esta gente esconde algo [riu].
L’escriptora, conversant amb el subdirector d’edicions Línia a l’àrea metropolitana de Barcelona, Francisco Javier Rodríguez. Foto: Joanna Chichelnitzky
