Maria Bareche i Clara Barfull, a la Rambla. Foto: Guillem Roset / ACN
La Maria Bareche i la Clara Barfull, estudiants de la Universitat Pompeu Fabra, no s’esperaven que el seu treball universitari acabaria mostrant-se al Festival de Cinema de Sant Sebastià. El seu documental ‘Bona nit, Rambles’ és el fruit de moltes nits de feina amb la voluntat de mostrar què passa a la Rambla quan es fa fosc. Acaben de guanyar el Premi del públic del Festival de Cinema Jove de Barcelona.
En quin moment un treball universitari acaba a la programació del Festival de Cinema de Sant Sebastià?
Clara: Doncs no ho sabem ni nosaltres mateixes! [Somriu].
Maria: En cap moment, mentre treballàvem en el documental, ens vam plantejar que podria entrar al circuit de festivals. Pensàvem que el tindríem per a nosaltres i l’ensenyaríem a la família i als amics… Va ser després, un cop enllestit. El vam enviar a llocs per veure què passava i vam descobrir que hi havia una bona rebuda. Des de la universitat es podien enviar curtmetratges per a la secció Nest del Festival de Sant Sebastià, i la sorpresa és que ens el van agafar.
I com va ser l’acollida del documental entre els espectadors?
Maria: Molt bona. Em va sorprendre, perquè fins llavors l’havíem ensenyat sempre a Catalunya i teníem por que la gent de fora no connectés amb la Rambla. Però sí que hi va connectar.
Clara: Teníem por que no s’entenguessin les referències, o fins i tot els comentaris locals que feia la gent, però va ser molt xulo veure com tothom es quedava amb el més universal: el fet de ser dona i caminar pel carrer de nit, el fet de gravar converses i situacions que normalment evitaríem si no anéssim amb una càmera… Ens va agradar molt que gent d’altres països pogués captar això.
Però què vau enregistrar realment a la Rambla durant totes aquestes nits?
Clara: Ens hem limitat a donar veu a les persones que passaven per allà. N’hi ha algunes que ho aprofitaven per dir-nos coses desagradables i altres que ens explicaven com se sentien, encara que fossin conscients que no els servia per a res.
Maria: El més sorprenent era que no havíem d’anar nosaltres a enregistrar o a parlar amb algú. Tothom venia cap a nosaltres.
Clara: Estàvem assegudes en un banc, fent plans del que volíem enregistrar i mostrar en el documental, i no arribàvem ni a començar perquè sempre hi havia gent, la majoria homes, que interactuaven amb nosaltres d’una manera o d’una altra.
Només homes?
Clara: A nosaltres només se’ns acostaven homes. Després de mostrar al públic el documental, algunes persones ens preguntaven sobre això: “Per què heu decidit enregistrar només homes?”. Però no era la nostra voluntat. L’únic cop que se’ns va acostar una noia va ser per alertar-nos: “Aquí roben molt”, ens va dir. “Vigileu amb la càmera”. L’única vegada va ser així.
“A la Rambla hi ha un turisme portat fins al límit, molt exagerat. També de nit”
Us vau sentir insegures en algun moment, durant el rodatge?
Maria: Això de la manca de seguretat no és només una cosa de la Rambla. Jo ho extrapolaria a ser dona i sortir a la nit. Cap de les dues s’hauria atrevit a fer el documental sola. Perquè, si vaig sola, no m’aturo si algun desconegut em crida. En canvi, aquí interactuàvem amb la gent.
I com eren aquestes interaccions amb la gent?
Maria: Era una muntanya d’emocions. En els moments desagradables ens aferràvem a la càmera, que ens servia de testimoni i ens feia sentir protegides.
Protegides?
Clara: Sí, cada dia tornàvem a casa i dèiem que l’endemà no hi tornaríem per no aguantar tots aquests homes que ens obligaven a interactuar amb ells per evitar el mal rotllo… Però durant aquells moments ens sentíem estranyament protegides per la càmera.
Qui passeja per la Rambla a aquelles hores?
Maria: Hi ha unes dinàmiques molt orientades al turisme, també de nit.
Clara: És que és un turisme portat fins al límit, molt exagerat. Els quioscos estaven tancats i només hi havia obertes les parades de souvenirs, que ara ja han tancat. Hi havia molts llauners i promotors d’aquests que van buscant gent per convidar-los a festes.
Maria: Sí, però a festes adreçades a turistes. T’ho venen com si es tractés del millor club de Barcelona, però no és veritat.
I els veïns?
Clara: Doncs ens va sorprendre no trobar cap persona del barri. Ben segur que hi viuen, però no hi ha el típic que va a comprar o a passejar el gos. Sembla una continuïtat de la resta del dia a la Rambla, amb turistes gaudint de l’experiència… Sí que un cop ens vam trobar catalans, i va ser una cosa especial, perquè era molt estrany. I hem trobat gent que viu en condicions molt dolentes. Persones sense sostre, per exemple, que molts defugen i, en canvi, venien a explicar-nos de forma natural les seves vivències.
Què és el que més us ha sorprès de tot plegat?
Clara: Hem descobert que la Rambla, de nit, és un lloc molt caòtic, molt eclèctic, on dues noies no poden passar desapercebudes en cap moment.
Bé, i on podrem veure a partir d’ara aquest documental, Bona nit, Rambles?
Maria: De moment l’estem portant als festivals i més endavant buscarem alguna plataforma perquè tothom el pugui veure.
