“Cal formar part d’una xarxa i fer una proposta editorial que no fa ningú i que la gent l’accepti”. Foto cedida
Ricard Planas (Barcelona, 1981) és un dels impulsors de l’editorial barcelonina Males Herbes juntament amb Ramon Mas i Pau Clemente. El projecte va arrencar el 2012, quan començava l’onada d’editorials independents a Catalunya, amb exemples com Raig Verd, Saldonar o Descontrol, entre d’altres. Passats més de deu anys, l’equip de Males Herbes manté l’esperit del primer dia: fomentar la narrativa no realista (també anomenada de la imaginació) en català.
Planas explica convençut a Cultura B que la clau de l’èxit és “haver consolidat una marca que ja és molt visible a biblioteques i llibreries”. Sobretot, afegeix, es tracta de “fer comunitat” a partir de clubs de lectura, presentacions, fent difusió a les xarxes socials i amb el contacte amb els llibreters. La clau és saber què vol el lector: “Cal formar part d’una xarxa i fer una proposta que no fa ningú i que la gent l’accepti”.
Aquesta conversa, de fet, estava orientada a explicar en quin punt es troba Males Herbes, per incloure-ho en aquest reportatge que publicàvem fa dies. L’editor ha posat en relleu la importància de considerar aquesta feina com un autèntic ofici i aquesta idea l’ha dut a explicar que ara mateix ell detecta un biaix entre les editorials independents.
“Sempre es fa la dicotomia entre grans grups i editorials independents, però és que dins del món de les independents no som tots iguals i aquí hi ha un problema”, afirma. Planas explica que hi ha un assumpte que neguiteja els editors. Es tracta de la “professionalització del sector editorial” i el fet que ara mateix existeixin tantes editorials alternatives.
En aquest sentit, apunta a les editorials “que no cobren per produir”, les quals detecta com a competència directa: “El problema principal és quan aquestes editorials no es volen professionalitzar i publiquen narrativa actual catalana”.
Ell assenyala que aquest fenomen s’explica, en part, per la “tradició del voluntarisme en el món de l’edició catalana”, que es va accentuar sobretot amb l’inici de la democràcia. “En aquell moment era necessari i s’apreciava que algú muntés una editorial en hores lliures. El problema que continuï existint és quan no es té a l’horitzó professionalitzar-se, que vol dir cobrar un sou i pagar nòmines”, apunta.
Factor econòmic i qualitatiu
L’editor de Males Herbes detecta dos problemes principals en aquest context. El primer, i parlant en termes econòmics, és que aquestes empreses són una “competència deslleial”, perquè “per a les editorials que no viuen d’això, les vendes són relatives”, però no deixen de competir amb ells per ocupar espai a les prestatgeries de les botigues.
Planas pensa en com funcionen aquestes editorials i assenyala que, si bé es pot veure el seu voluntarisme com a quelcom positiu, aquest fenomen porta a un malentès: “És una fal·làcia que com més editorials, més lectors, perquè cada vegada la gent han de decidir entre un catàleg més extens i unes llibreries carregades de llibres”.
El segon motiu que exposa, i en el qual posa més èmfasi, és que “la literatura catalana quedarà devaluada” si es continua així. Per argumentar-ho, explica com se sorprèn cada vegada que es publiquen obres que a Males Herbes havien descartat: “Nosaltres no competirem amb el llibre de la Pilar Rahola, però sí amb editorials que estan publicant textos originals que nosaltres ja hem rebutjat”.
“Competim amb editorials que estan publicant textos originals que nosaltres ja hem rebutjat”
En aquesta línia, reprèn el tema de considerar la seva feina com un ofici, és a dir, una tasca basada a llegir molt, estar en contacte amb l’escriptor i aplicar criteris d’avaluació literària idonis i, en base a la seva experiència, explica que ha detectat que es publiquen originals “que no arriben al llistó al qual han d’arribar per ser venuts de manera professional”. Això està passant perquè hi ha editorials “que són molt menys exigents i no treballen el text perquè no tenen temps”.
En conseqüència, això provoca, per una banda, desequilibris perquè “a les llibreries hi som tots i no hi ha botigues professionals i no professionals i els autors han de lluitar entre ells en un combat bastant desigual”. A la llarga això desembocarà en què “trobar les obres interessants serà buscar una agulla en un paller perquè el paller cada vegada serà més gran”.
A part de la feina a Males Herbes, Ricard Planas (a sota) el 2020 va impulsar amb els editors Eugènia Broggi i Ramon Mas el segell ‘Les Altres Herbes’. Foto: ACN
Una amenaça més per al sector
L’editor argumenta que aquest escenari és una amenaça més per al sector del llibre independent, que ja viu les conseqüències, com apunta, “de la intel·ligència artificial i l’autoedició”. “Sempre hi ha hagut crisi, però ara el que veig és una sobresaturació”, afegeix. També lamenta que la inundació de títols vingui des de les mateixes editorials independents, ja que, com diu, ja se sap que els grans grups “inunden les taules de novetats”.
Finalment, Planas es posa les mans al cap quan veu que el context actual porta a què “un escriptor pot publicar tots els textos que té el calaix si vol”. Ell defensa rotundament que no ha de ser així: “Per tenir una literatura important, hi ha d’haver una exigència important i, històricament, qui posa el llistó qualitatiu són les editorials literàries”.
Amb una mirada al futur i malgrat les dificultats mencionades, Planas remarca que “seria una llàstima que d’aquí trenta anys, qui repassi la literatura catalana que es fa avui, no sigui conscient del moment dolç que estem passant a nivell literari degut a la sobrepublicació”.
Què vol dir ser una editorial independent? T’ho expliquem amb aquestes cinc experiències
