Sordida: "Molar en català encara costa una mica"

Dos dels tres integrants de Sordida: Martí Clua i Mariona Longarón. Foto: Joanna Chichelnitzky

El grup de música Sordida defensa que la música es fa en pijama. Tot i que m’han citat ben d’hora al matí al seu pis, no els trobo en sabatilles, ni de bon tros, sinó amb ganes de parlar del seu primer projecte ‘Tot bé’. Em reuneixo amb la Mariona Longarón, cantant del grup amb el nom artístic La Chunga, i en Martí Clua, raper i productor conegut com Diggm’Clua. La banda també està formada per Cesc Soto, raper i productor (Kuya). Hem quedat en plena arrencada de curs, mentre estan immersos en uns dies on tenen l’agenda plena. Es troben en la fase final del concurs de talent emergent Sona9 i demà actuen al BAM de la Festa Major de la Mercè de Barcelona.

M’heu citat al vostre pis i veig que aquí mateix teniu un estudi de gravació… És fàcil inspirar-se quan l’espai de creació està a casa?
Mariona Longarón (M.L): Sí, ens és molt còmode fer música aquí. Saps aquella idea de fer música en pijama? Tenim bastant aquest rotllo. De fet, el primer videoclip del disc, on surt l’Adala, el vam fer aquí perquè volíem transmetre proximitat, i per això tots anem amb el que ens havíem posat a primera hora del matí. Jo porto el barnús d’estar per casa!

Martí Clua (M.C.): A més, per a nosaltres és més que un estudi de gravació. Aquí provem les demos, generem maquetes i després les gravem en millors condicions en un altre estudi. A casa les cuinem.

Entenc que sou dels que penseu que la inspiració arriba treballant, no?
M.L: Sí, però primer s’ha d’alimentar, ja sigui llegint un llibre, escoltant un disc o quan un de nosaltres ensenya una lletra. A mi la inspiració em neix molt de les produccions d’en Martí o de les nostres experiències en comú. Quan vius la música en el teu dia a dia, en qualsevol moment pots estar treballant.

Parlem del vostre primer àlbum, Tot bé, publicat aquest any. Heu dit que està a cavall entre la llum i la foscor. Per què?
M.L: Perquè som persones bastant alegres, però és veritat que la nostra sonoritat i estètica sempre ha sigut fosca, urbana, per dir-ho d’alguna manera. Aquest és el contrast que ens defineix. I el nom del disc és la resposta que dius quan et pregunten per una situació negativa i ho resols amb un “tot bé”. Perquè, tot i les dificultats, ens va bé, som nosaltres, fem música i aquí seguim.

La banda Sordida ha publicat aquest any ‘Tot bé’, el seu primer projecte. Foto: Joanna Chichelnitzky

Tot i les foscors, a l’agost heu tocat a Gràcia, heu actuat al Festival Altaveu, esteu a la semifinal del Sona9 i ara toqueu al BAM. Sembla que estem davant del millor moment del grup, no?
M.C: Ara estem recollint els fruits del que vam sembrar el curs anterior, però com en tot projecte autogestionat, els ritmes són lents. Aquest mes farem concerts importants, però tenim ganes de rodar encara més.

M.L: No hi ha sostre, sempre volem més i més. Mai sentim que estem en el pic del projecte.

Heu treballat amb artistes alternatius de l’escena barcelonina com Cristina López, Lil Russia, Adala… Tots controlen diferents gèneres fora del mainstream. Hi ha marge per triomfar si et situes fora de la indústria musical?
M.L: Amb la Cristina López diem que som ‘els eterns emergents’ perquè fa anys que fem música, però no tenim espai en la indústria catalana. Jo diria que a fora de les nostres fronteres hi ha més pluralitat, no només per part de la indústria, sinó també dels oients. En general, a Espanya és molt difícil dedicar-se a això i a Catalunya també, i més si tractes gèneres que no són els convencionals.

M.C: De fet, és una cosa que intimida, sobretot quan portes el projecte en directe, perquè penses si encaixarà o no.

Som ‘els eterns emergents’ perquè fa anys que fem música, però no tenim espai en la indústria catalana

Parlant de gèneres, en mescleu molts. De fet, heu creat l’estil “flam”, la barreja de flamenc, trap i hip-hop. En més d’una ocasió heu defensat que no s’han de separar. Per què creieu que hi ha aquesta tendència? És cosa del públic o de la indústria musical?
M.C: Tinc la sensació que és una qüestió d’indústria. És més fàcil generar i vendre un producte quan l’etiquetes perquè la gent s’adherirà a la marca com més clara sigui. Però si et poses a pensar en aquestes categories, són molt més complexes de definir. El pop no està tan clar que sigui una categoria musical. Etiquetar també té a veure amb l’optimització del temps, cosa que és horrible, perquè així no es gaudeix de la música.

M.L: A part, ara la comunicació està basada a generar informació ràpida. El periodista sovint copia i enganxa notes de premsa i necessita ressenyes curtes que diguin si aquell grup fa urban o no. I això passa en un moment en què els gèneres són menys gèneres i potser el que s’està coent a Jamaica i Rússia redefineix el meu so. Tenim un bon cacau musical…

Mariona Longarón és La Chunga i Martí Clua, Diggm’Clua. Foto: Joanna Chichelnitzky

Tornem a la crítica cap a la indústria. Llegia en una entrevista a Mondo Sonoro que dèieu que ara sembla que “només hi ha cinc artistes a la indústria musical catalana”. Per què creieu que hi ha aquesta mena de monopoli?
M.L: Pel motiu principal de tot en aquest món, els diners (riu). Puc entendre que els festivals, com a empresa privada que no vol perdre diners, tirin cap al que és segur. El que passa és que hi ha pocs festivals que inverteixin en pluralitat de grups. A més, no som un lloc on es pagui per descobrir grups, cosa que va lligada amb la nostra economia, que no és la mateixa que al nord d’Europa. Però en general, hi ha por d’arriscar-se i palmar pasta.

Què caldria fer?
M.L: Els diners públics s’estan invertint en les mateixes persones i empreses de management. Les entitats públiques, que al final reben subvencions i no perden res, s’haurien d’arriscar més amb grups emergents, amb propostes noves, perquè la gent, des del carrer, visqui la música i la pluralitat de la ciutat. També s’estan monopolitzant les festes majors i això és un problema.

M.C: Dubto que a nivell social ens interessi tant la supervivència de certes empreses, però pel que veiem, com a públic hi donem suport perquè ens porten el petardeo que volem. Subvertir això implicaria pensar que els espais de festa ens han de portar experiències noves.

S’estan monopolitzant les festes majors amb els mateixos artistes

No els hem mencionat, però imagino que estem parlant d’artistes com Mushka, Tyets, Julieta…
M.L: Crec que aquests artistes, i alguns els conec de més a prop, són gent que s’han posat les piles i han trobat l’oportunitat. No els hauria passat el mateix si haguessin sortit ara i no després de la pandèmia, quan la indústria tenia un forat. També cal considerar el privilegi social i econòmic que poden tenir alguns d’aquests grups, sense que això sigui moralment incorrecte, eh. Hi ha gent que té oportunitats, però no té la determinació per professionalitzar-se i menjar-se a la indústria. Aquests grups han pujat i s’ho estan menjant tot perquè la indústria els dona suport. Si tenen talent, i com viuen l’art, es veurà d’aquí a anys i sabrem si són projectes que han mort perquè van ser un bombazo o si realment han fet carrera i aportaran alguna cosa a la història musical. Qui va anar més ràpid és qui es va fer un lloc.

Vosaltres, en canvi, lluny d’aquest mercat, sou defensors de crear una escena no mainstream. Ho dieu des d’una posició militant d’anar a la contra del que està establert?
M.C: En un sentit artístic, sí, però en un sentit pràctic i sabent com consumim, no. És a dir, si nosaltres aconseguíssim un tros generós d’aquest pastís que planteja la Mariona, no sé si la nostra reacció seria diferent de la dels artistes que ho peten ara.

Aquest estiu s’ha parlat molt, arran del documental La Banda del Pati, sobre per què la música catalana està despolititzada. Vosaltres també en sou exemple, ja que no parleu directament de política. És perquè ara no toca?
M.L: Jo crec que ara hi ha uns llenguatges diferents. Els 2000 eren un moment de lletres explícites, tant per al hip-hop, les propostes comercials i per a les alternatives com Obrint Pas. I ara crec que hi ha un llenguatge més visual, de pensar com retallar trenta paraules, quedar-te amb dues i comunicar-ho a través de les xarxes socials o una frase a Twitter. A més, crec que s’exigeix una politització al pop que no és pròpia del seu gènere.

MC: Tinc la sensació que ens confonem. Diem que la música és política si està ideològicament carregada, però hi ha certes pràctiques musicals que també són polítiques.

Sordida seran demà al BAM de la Mercè. Foto: Joanna Chichelnitzky

Com quines?
M.C: Per exemple, abans la música protesta estava feta per tios i ara es tenen en compte les quotes o les pràctiques de la banda i les persones amb qui treballes. Per exemple, nosaltres creem amb el sampleig i això té un contingut polític important perquè replanteja què significa la propietat intel·lectual en la música. El que passa és que és força indirecta i no estic dient “socialisme o barbàrie”.

M.L: Crec que el fet de com et sents està més a l’ordre del dia ara. Un 15-M va tenir molt sentit en la música, però actualment es viu més com una cosa del jo, si bé és cert que potser hauria de ser una cosa del nosaltres. Aquesta individualització també es veu reflectida en què i qui s’està menjant l’escena són divos i dives i no una banda.

I ja que heu treballat amb artistes metropolitans fora del mainstream, creieu que aquests circuits ajuden a introduir més discursos socials i polítics?
M.L: Sí, crec que és normal que els gèneres que no estan protegits per l’economia i el privilegi social tinguin un discurs més polític. En el nostre cas, sentim que tenim llibertat per fer el que vulguem. Quan no estàs al servei d’allò que funcionarà és quan pots parlar de coses interessants i tenir la llibertat d’experimentar amb la música.

Diem que la música és política si està ideològicament carregada, però hi ha certes pràctiques musicals que també són polítiques

Parlem de qüestions lingüístiques per acabar. Suposo que pensar que no es pot rapejar en català, com feu vosaltres, és ridícul, no?
M.C: Molar en català encara costa una mica, per les polítiques lingüístiques i la relació entre Catalunya i Espanya, però hi ha grups que tenen finançament al darrere i suport de la indústria i dels mitjans perquè això millori. En Cesc i jo vam començar rapejant en castellà porque era lo que escuchábamos i després vam fer-ho en català perquè era com ens expressàvem. La P.A.W.N.G Gang va ser molt pionera en aquest sentit.

M.L: Jo sempre he cantat en castellà perquè vinc del flamenc i el folklore. Crec que sempre hi haurà un límit amb el català i com més ambiciós sigui el teu projecte a nivell mundial, més et trobaràs que has de canviar l’idioma. Això no vol dir que no s’hagi acceptat i no agradi. A Madrid s’està rebent molt bé, pel que veig amb aquests projectes, canten en català i a vegades no saben el que estan dient. És bastant divertit.

Quina expectativa de futur té ara mateix el grup?
M.C: Hi haurà més protagonisme de cadascun de nosaltres. El Soto té cosetes guardades a l’ordinador, que és possible que ens les regali.

M.L: Jo tinc el propòsit de reprendre el projecte de La Chunga, que ara ja no la concebo sense la influència musical i personal que visc amb ells. Tot s’està coent.