Trèvol: “Es veu estrany que gent de la perifèria sàpiga què és el folk i el pugui tocar”

El sol espetega damunt de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs. No hi ha pràcticament ningú, només un home que posa flamenc al cotxe amb les portes obertes de bat a bat. Apareixen ells, tots quatre. Caminen a pas lleuger, tot i carregar instruments. Malgrat dir-se Trèvol, asseguren no haver-ne vist mai cap a la perifèria de Barcelona. Això no impedeix pensar que ara mateix la sort els juga a favor. Són en Martí Fleta, la Léonie Martet, la Laia Glück i en Bernat Garcés.

Us definiu com a grup de folk d’extraradi i se us menciona com a banda de folk metropolità. Quin significat té per a vosaltres la ciutat on som, Sant Adrià de Besòs?

Martí Fleta: Jo vaig néixer aquí i hi he crescut. És la meva ciutat. Per a Trèvol representa, en certa manera, el sentiment de formar part de la perifèria de Barcelona i de patir-ne els problemes, i això ens uneix.

En Martí és de Sant Adrià, en Bernat de l’Hospitalet, la Laia del Prat i la Léonie de la Catalunya Nord, i alguns heu coincidit a la capital com a estudiants de música. Què us va unir abans: la música o Barcelona?

Léonie Martet: Jo crec que la música, no? [Els altres fan que sí]. En Bernat, la Laia i jo ens vam conèixer a l’ESMUC. Un dia la Laia ens va dir: “Tinc un projecte, voleu participar-hi?”. I vam dir-li que sí. Ens hem descobert gràcies a la música més que per Barcelona.

Tornant a la definició del grup… Què creieu que significa la identitat metropolitana?

Laia Glück: Per a nosaltres significa poder reivindicar unes zones que sempre han sigut menyspreades. La perifèria de Barcelona és com el tercer món de la comarca, i mira, n’ha acabat sortint un grup que reivindica el folk des d’una identitat pròpia.

En què us perjudica i beneficia el que de vegades es descriu com l’extraradi?

Martí Fleta: No hi ha grups que facin folk o música tradicional i que reivindiquin que són d’aquí. I ens adonem que es veu una mica estrany que gent de la perifèria sàpiga què és el folk i el pugui tocar. El benefici és que tenim Barcelona a prop i que és una ciutat que culturalment et nodreix molt, això és veritat.

Hi ha prou oportunitats per estudiar música a les vostres ciutats?

Martí Fleta: Aquí, a Sant Adrià, fa quinze anys, més o menys, va obrir l’única escola de música que hi ha (Escola de Música Benet i Bails). Tot i que està molt bé i hi ha bons professors, és petita. Jo primer hi vaig fer trompeta i, més endavant, quan vaig voler fer bateria, vaig haver d’anar a Badalona (Escola de Música Moderna).

Bernat Garcés: La Laia i jo, en canvi, anàvem a l’Escola Municipal de Música Centre de les Arts (EMMCA), a l’Hospitalet, i un dels seus punts forts és que des del primer any anima els alumnes a tocar en grup.

“La perifèria de Barcelona és com el tercer món de la comarca, i mira, n’ha sortit un grup que reivindica el folk des d’una identitat metropolitana”

I així ho heu fet… Qui més qui menys comença un projecte musical perquè creu que pot aportar alguna cosa nova. Era el vostre cas?

Léonie Martet: A l’inici no hi havia cap projecte de futur. Com deia abans, la Laia ens va dir de tocar a Vilafranca del Penedès pel dia del graller, però ens pensàvem que s’acabaria aquí. Llavors ens van començar a trucar, vam fer més bolos i un dia vam pensar que calia decidir quin tipus de música fèiem, com i per què. Veníem de mons diferents: del tradicional, del jazz i de la cobla. I vam decidir que aquesta seria la nostra essència. Vam dir: “Hem de fer música tradicional perquè volem que els joves la sentin i diguin ‘això mola molt’”.

Devia ser una assemblea llarga…

Martí Fleta: Vam anar bastant amb l’automàtic! Més aviat vam pensar: “Ah, que la gent no pensa així?”. Per a nosaltres és normal que la gralla pugui sonar amb una bateria, uns sintetitzadors i un flabiol de cobla.

L’últim any heu publicat Qui omple un estadi no és pas un graller, un disc que heu gravat com a guanyadors del Concurs Sons de la Mediterrània. També heu estat nominats a Millor Disc de Folk als Enderrock i esteu fent força concerts. Trèvol està en el seu millor moment?

Martí Fleta: Esperem que no i que vagi encara a més! Però, en comparació amb l’any passat, sí, estem en un dels millors moments de la vida de Trèvol.

Bernat Garcés: Les condicions dels concerts són millors ara i la gent ja pot escoltar-nos a les plataformes. Fins ara, no es podia fer, però tothom confiava cegament en nosaltres, cosa que s’agraeix [riuen].

Parlem de la confiança en els grallers… El títol del disc surt de la cançó Quimet, que diu “Guanyar milions tocant la gralla no és més que utopia / Ves! Què hi farem! Si al final qui omple un estadi no és pas un graller”. Sovint es diu que la música catalana ha deixat enrere l’època de les trompetes. És el moment que triomfin les gralles?

Bernat Garcés: Mai és el moment perquè marxin les trompetes!

Laia Glück: Ho hem reflexionat molt després dels Enderrock. Per què no hi ha intèrprets tocant en directe? No sé si és el moment que triomfin les gralles, però és que és difícil per la càrrega que comporta. Ha estat un instrument maltractat. Se li té molt poc respecte en comparació amb altres. Tant de bo estiguem fent la revolució de la gralla, però és una utopia.

“Volem que els joves sentin música tradicional i diguin ‘això mola’”

La gralla, però, no deixa de ser un dels símbols del folk català, que els últims anys ha comptat amb grups de referència com Roba Estesa o El Pony Pisador. Som a temps que la gralla sigui sexy?

Laia Glück: Si ara estem als escenaris és gràcies a aquests i a altres grups que fa anys que fan feina, però crec que no és una cosa nostra, sinó que les institucions públiques ens deixin espais de renom. És molt obvi que el rock o el pop són mainstream, però el folk no, i hauria d’estar en contacte amb altres gèneres. Bé, en certa manera està passant, però a poc a poc.

Bernat Garcés: Sí. A més, el folklore està cada vegada més de moda. Vas als concerts de la Mercè i sempre hi ha representació de folk centreafricà, llatinoamericà, brasiler… Però no n’hi ha de català més enllà del toc d’inici. Seria una bona aposta que hi toqués la Lucía Fumero, per exemple, i després nosaltres, que al final no estem tan lluny.

Laia Glück: Aquest any, Bad Bunny ha tret un disc reivindicant les seves arrels i tothom diu: “Oh, que bé reivindicar les arrels!”. I aquí també en tenim. Hi ha 30.000 grups que reivindiquen els orígens… Ara bé, la situació és el resultat d’un autoodi, cosa que passa a tot arreu, però a Catalunya més.

I com es fa mainstream la gralla des de la metròpoli?

Laia Glück: És tan utòpic que mai ens ho hem plantejat. Òbviament, si volem fer-nos mainstream, serà reivindicant que venim de la perifèria. No venim d’un lloc considerat tradicional. No venim del sud de Catalunya, on el folk està respectat, ni tampoc de Barcelona. Som d’un lloc on tot és vist com la púrria. Per tant, si anem creixent, serà reivindicant la perifèria i l’extraradi.

D’on us ve l’interès per la música d’arrel? Heu rebut influències de casa? En una entrevista comentàveu que ara hi ha la tendència de donar valor a la música que es coneix dels avis i que això “és bastant bonic”.

Martí Fleta: Ens ha passat el que deu passar a totes les famílies. De petit et canten cançons populars i tu, sense saber-ho, reps aquesta tradició oral. Però a la Laia i a mi va ser a les Colònies per a Joves Intèrprets Folk, al Pirineu, on ens van entrar les ganes d’investigar el gènere. Hi anàvem una setmana a l’any amb altres joves, ens ensenyaven música de tot el món i entràvem en contacte amb professionals.

Bernat Garcés: En el meu cas, el meu pare ha tingut durant molts anys un grup de folk i la gran majoria de coses que he pogut conèixer venien d’allà.

“La identitat metropolitana significa poder reivindicar unes zones que sempre han sigut menyspreades”

També heu dit que versionar cançons tradicionals fa que us trobeu amb lletres masclistes i que per això les corregiu. Tot i que potser passa més en el teatre, hi ha qui fa la crítica que els clàssics no s’han de tocar, sinó crear referents nous. Hi esteu d’acord?

Laia Glück: És un debat molt obert, aquest… Hi ha cançons que tenen un valor històric, però que no podem continuar cantant-les, de la mateixa manera que n’hi ha de reggaeton que no ens agraden, però no tothom opina igual. De vegades, tenir aquests debats és complicat, però jo crec que es tracta d’agafar una posició, com vam fer nosaltres, que vam canviar el repertori i vam decidir que no cantaríem més La Benitosa, perquè parla d’un poble que critica una dona que no es vol casar.

La vostra mirada al passat, però, és indiscutible. Entre el repertori hi ha temes d’autors de música d’arrel dels setanta com Al Tall o Jordi Fàbregas. Quin llegat us han deixat a nivell personal i musical?

Laia Glück: Jo he crescut al Tradicionàrius de Gràcia i són aquests homes, perquè la majoria ho eren, els que m’han ensenyat a estimar la música tradicional. Si ara nosaltres podem reivindicar el folk és gràcies a totes aquestes persones que ja ho han fet. I és important fer-ho amb dues dones al grup, ja que molts referents de la música folk, en general, sempre han sigut homes.

Bernat Garcés: I tornant al tema de la perifèria, també penso que és molt important, sigui la música que sigui, que hi hagi referents de fora de Barcelona. Jo, que soc de l’Hospitalet, m’agradaria que se’ns conegués com un grup de la zona o que la gent del barri sàpiga qui som perquè hi hem tocat diverses vegades. En general, cal una renovació global dels referents. Que no siguin sempre els Beatles, que estan molt bé, però…

Ja que parlem del Baix Llobregat, és una zona de la qual teniu una visió molt reivindicativa. Per posar un exemple, a Ni un pam de terra dieu “Especuladors i ajuntaments / sou uns yonkis del ciment / El Baix Llobregat, una terra maltractada, víctima de projectes urbanístics i especulatius”. Per què penseu que ha estat maltractada?

Bernat Garcés: El Baix Llobregat i altres zones de l’àrea metropolitana viuen una sobrepoblació, perquè ara tothom va a viure a l’Hospitalet i la gent d’allà se’n va a Cornellà, i aquesta, a Sant Boi… És una mena de joc de les cadires que no és sostenible. I no només hi perden els pagesos que es queden sense terra, sinó que, al final, si tu construeixes pisos per allotjar-hi dues mil persones més, també has de fer dues escoles i algun centre de salut.

Laia Glück: Jo soc del Prat i formo part de la plataforma veïnal Ni un pam de terra, que està en contra de tots els projectes immobiliaris i de l’ampliació de l’aeroport del Prat. I sí, a la cançó diem que són uns yonkis del ciment. I això què comporta? Doncs que costa que se’ns contracti al Prat i al Baix Llobregat en general. Però ells mateixos es delaten si no ens volen perquè diem això…

“Vas als concerts de la Mercè i sempre hi ha representació de folk centreafricà, llatinoamericà, brasiler… Però no n’hi ha de català”

És evident que us agrada mullar-vos… Quina opinió vau tenir quan es va debatre fa mesos si la música catalana actual és prou política?

Laia Glück: És un altre debat que tenim obert. Nosaltres vam créixer amb uns referents que deien “això és així” i tu deies “d’acord”. Llavors, la música en si és política, i fer-ho en català, més. Pujar en un escenari comporta tenir un altaveu molt gran on tu et pots indignar i dir les coses que et semblen bé i les que no. Això es podria aprofitar molt més, perquè tenim un context sociopolític fet una merda. En altres parts del món que no tenen l’altaveu que tenim a Catalunya fan servir exclusivament la música per reivindicar-se, com al Kurdistan.

Martí Fleta: Un concert és una hora en què la gent no fa res més que mirar-te i escoltar el que dius, i és important per fer política.

Quina és la causa política o social de la qual ara mateix no en faríeu cançó?

Martí Fleta: Jo crec que sobre la independència, per exemple. Del Procés.

Parlàvem del Llobregat i ara salto al Besòs. Aquí, a les Tres Xemeneies, hi ha previst fer-hi l’any que ve el hub impulsat pel Govern dedicat a l’àmbit audiovisual. Com veieu el projecte?

Martí Fleta: Està bé que hi hagi una proposta, però n’hi havia que eren per al barri, com un edifici amb un centre cívic, llocs d’assaig… Ha acabat sortint una cosa destinada a gent de fora i rica.

Bernat Garcés: És un tipus d’iniciativa per a gent que potser no necessita la mateixa empenta i ajuda que altres, perquè al final està molt bé tenir instal·lacions, però si no l’haguessin fet aquí, aquest hub audiovisual l’haurien posat en qualsevol altre lloc.

Per anar acabant, on us veieu d’aquí a dos anys?

Léonie Martet: En un estadi… [riuen]. Volem reivindicar-nos encara més, compondre, buscar gent per contactar i fer un Instagram encara més guai, que és molt difícil.

I què diríeu als quatre joves que van començar Trèvol fa dos anys?

Laia Glück: Que confiïn en ells, que tenen unes famílies i uns amics que els cuidaran i acompanyaran molt. Vam arrencar quan teníem divuit anys. Acabàvem de començar la universitat i de seguida vam entrar a la indústria. Cal anar xino-xano.

Martí Fleta: Sí. Que no es desesperin. Que continuïn sent formiguetes.