La cantautora de la Sagrera publica el seu primer àlbum, ‘Promeses de l’estiu’. Foto: Ana Rubió
Ariæ és el projecte artístic de la cantautora Ariadna Mata (la Sagrera, Barcelona, 2001) que mescla pop i folk mediterrani en català. Aquesta nit publica el seu primer àlbum, Promeses de l’estiu, tot i que aquestes darreres setmanes ja ha fet dos avançaments del disc amb els senzills Flors de cartró i Promeses de l’estiu. El cel rúfol d’aquests dies és l’escenari perfecte per escoltar el debut d’Ariæ, recordar allò que vam prometre en temps estival i assaborir-ne el record.
Les cinc cançons que publica aquesta jove sagrerenca conviden a ballar i pensar en les llums i ombres de l’amor. Durant la conversa, l’Ariadna defineix les seves lletres, poètiques i emocionals, com “un massatge que vas rebent”.
Com et definiries?
Com una cantautora senzilla que busca l’organicitat en la seva música. Faig pop perquè tinc una visió pedagògica de la música, és a dir, vull que allò que creo arribi al màxim de gent amb un llenguatge senzill. No cal tenir un màster per entendre’m (riu).
Com vas començar?
Vaig començar a estudiar música quan tenia set anys a l’Escola Musicant, al barri de Camp de l’Arpa, la qual segueix la pedagogia Willems, que em va donar ales per posar música a les meves paraules. Quan tenia quinze anys, escrivia un diari, com la majoria d’adolescents, i va arribar un punt en què volia reduir el que feia. Vaig buscar frases més curtes i d’aquí van sortir poemes i de seguida melodies. Les lletres i la música reflectien les meves preocupacions.
El 2020 vaig penjar les primeres cançons al meu Instagram i Youtube i, més tard, a les plataformes. El 2022 vaig quedar semifinalista al concurs RiV Sona i allà vaig conèixer el productor Nan Mercader, qui em va proposar gravar dos senzills. Ell va ser el primer contacte amb el món musical.
Com definiries el teu últim treball?
Promeses de l’estiu parla de les complicacions de les relacions humanes, sobretot de les romàntiques i sexoafectives. Per exemple, Llit de roses és una cançó que va cap endins, la narradora parla d’una ruptura, sense concretar si és de parella o d’amistat i expressa el dolor intern que li ha generat i, en contraposició, Flors de cartó va cap enfora. Vaig imaginar que era una obra de teatre on actua una parella homosexual i el públic té por d’ella, la jutja. Una altra cançó, El Camí, retrata una ruptura amistosa i parla de la importància de la comunitat per superar-ho.
Vaig començar a gravar el disc el novembre del 2024 i l’hem acabat ara perquè mentrestant he treballat i estudiat. La Mar Castells (producció i gravació) ha sigut una peça clau. Amb les seves idees i la instrumentació ha donat una dimensió molt interessant a les meves cançons perquè jo abans les tocava a piano només. D’ara endavant, m’encantaria que el disc fos una catapulta per arribar a molta gent i fer una minigira per Catalunya. M’agradaria que fos un punt i seguit en la meva creació musical i poètica per fer noves cançons.
A qui admires?
La meva cantautora preferida és la Marta Gómez. M’encanta la seva veu i les seves lletres tenyides del folklore colombià, molt pedagògiques també. Vaig descobrir fa poc Les Sœurs Boulay, unes germanes canadenques que fan unes cançons folk molt íntimes. Però la meva inspiració principal és el món coral i la fusió de veus perquè soc professora de música i directora de corals. En aquest EP, de fet, hi ha una cançó gravada amb un grup vocal.
Quins és l’escenari dels teus somnis?
No tinc somnis gegantins… Al Jamboree m’agradaria tocar i també en algun festival internacional que reunís artistes que canten en llengües minoritàries i cantar-hi en català, però no sé ni si existeix (somriu).
Una actuació d’Ariæ amb formació instrumental. Foto: Ana Rubió
