Bernat Erra exposa ‘Fe d’errata’ al KBr Flama de la Fundació Mapfre fins al febrer de 2026. Foto cedida
El fotògraf Bernat Erra (la Font d’en Fargues, Barcelona, 2003) s’ha posat a la pell d’un nen que veu dins i fora de casa imatges religioses que són, com diu, terrorífiques, però que representen un imaginari col·lectiu. Aquest infant, quan surt de casa i va a l’església, encara troba més referències. D’això tracta la sèrie de fotografies que ara exposa a la mostra KBr Flama de la Fundació Mapfre juntament amb tres altres joves estudiants de fotografia de la metròpoli.
En ple debat a xarxes sobre fins a quin punt la Rosalía, i l’art en general, poden retratar la religió sense caure en el conservadorisme, parlem amb aquest artista d’Horta-Guinardó que, a través dels clarobscurs barrocs, retrata l’imaginari visual religiós que, com diu, “és inherent a la societat”. Per tant, que surti en el debat públic i artístic.
Com et definiries?
Com un fotògraf jove que conrea el gènere del reportatge i la fotografia artística des d’un aire costumista. Soc un apassionat de l’art i de l’expressió visual. Fa poc que he acabat els estudis de grau superior en il·luminació a l’EMAV (Escola de Mitjans Audiovisuals Barcelona).
Com vas començar?
Primer vaig fer dos cicles superiors, un de fotografia i un d’audiovisual i va ser clau invertir el temps lliure creant treballs fotogràfics que després presentava a festivals, convocatòries i fires com l’Art Photo Barcelona. El més important com a fotògraf és moure’t, no parar i consumir cultura.
Què t’agrada retratar?
Els meus temes sempre són locals. Fotografio llocs que conec i que reflecteixen temes globals des d’un aire costumista, com és el cas de Fe d’errata. Aquest projecte captura la mirada d’un nen davant d’un imaginari heretat. Es divideix en dos àmbits. El primer, fet amb analògica, és l’espai privat-religiós, on els elements es camuflen en un ambient rural on el pas del temps no es nota. L’altre, és l’espai públic-religiós, amb digital, i retrata les ermites i esglésies que fan que tot sigui el doble de violent, sàdic i fatalista. El projecte no parla de l’entitat eclesiàstica com a tal, això és tot un altre tema, sinó de l’imaginari visual per demostrar que és inherent parlar de religió, ja que forma part de la societat.
El títol fa referència a la correcció d’allò que ja s’ha publicat, perquè jo faig el mateix, és a dir, reviso les obsessions i creences que se’ns han donat, però no per condemnar-les, sinó per reflectir un imaginari col·lectiu que passa de generació en generació. Busco que la gent pugui dir: “Ostres, això sembla casa dels meus avis”.
On has exposat les teves fotos?
En exposicions col·laboratives de la Nau Bostik, al Centre d’Art Tecla Sala i a La Llotja de Sant Andreu. Però allà on exposo més la meva obra és en fires d’autoedició de Barcelona, com Art Libris, Photo Art Barcelona i el Gutter Fest.
Quina és la sala d’exposicions dels teus somnis?
A nivell local la Fundació Foto Colectania crec que és una bona opció i a escala internacional m’agradaria anar al Festival Rencontres d’Arles, que és el rovell de l’ou de la fotografia.
A qui admires?
Tendeixo a inspirar-me en talent nacional amb fotògrafs com Ricardo Cases, Txema Salvans, Tonia Amengual i José Manuel Vavia. Amb tots ells comparteixo una mirada semblant. I en el dia a dia m’agrada observar les propostes de les fires barcelonines.
Les fotos indaguen en l’imaginari col·lectiu al voltant de les imatges religioses. Foto cedida
El KBr Flama presumeix de talent: qui són les joves promeses de la fotografia?
