Paula González és investigadora social i des de la pandèmia que participa de l’slam poetry. Foto: Joanna Chichelnitzky
Paula González (l’Hospitalet de Llobregat, 2001) defensa fermament la cultura popular que sacseja el públic. La seva manera de fer-ho és amb l’slam poetry, també conegut com a slam, un gènere basat en la recitació de versos i que té lliga pròpia. Al març d’aquest any, González va ser seleccionada per representar Barcelona a la final estatal, que se celebra al setembre. Paral·lelament, aquests mesos ha continuat recitant els seus poemes a les trobades mensuals que es fan al CCCB, les quals ha guanyat quatre vegades seguides.
Com et definiries?
Com a poeta social, perquè tinc col·legues del sector que es defineixen així i m’agrada prou. Dir només “poeta” em costa. Jo soc investigadora social de formació, però la manera que tinc de convertir les recerques en crítica social és amb els versos.
Com vas començar?
Jo era la típica estudiant fricota que llegia i escrivia bastant. Vaig començar en recitals de barri i micros oberts de Cornellà, l’Hospitalet i Barcelona. Després de la pandèmia vaig participar en el certamen d’slam de Barcelona i també en el circuit del Baix Llobregat, i hi he continuat anant. M’agrada perquè és una eina que pot remoure consciències i transformar i, a més, és democràtica, ja que qui vota és el públic.
A qui admires?
Vaig descobrir aquest món per la Gata Cattana, que abans de ser rapera feia slam. També llegeixo poesia de Sònia Moll o Blanca Llum Vidal, i m’agraden els versos de grups com Ginestà. Però el que més m’inspira és envoltar-me dels meus col·legues que treballen a Òmnium, amb qui tinc debats sobre llengua i política, de la meva parella, que és historiadora de l’art, i dels amics del grup de teatre de la universitat.
On has recitat els teus poemes?
Un dels llocs que més il·lusió m’ha fet és el Castell de Cornellà, on l’any 2021 vaig recitar durant el festival Nits d’Estiu. Era el primer cop que guanyava un certamen, i d’allà va sortir l’oportunitat de participar en actes de l’Ajuntament de la ciutat, com per exemple un a la Sala Cultural del Padró. D’altra banda, el primer cop que guanyes al CCCB de Barcelona impressiona, perquè tens 300 persones allà al teatre i ho vius amb eufòria.
Ets de les poques participants que recita en català, com és això?
Quan vaig començar a moure’m pel circuit de l’slam, al principi feia els poemes en castellà perquè veia que literalment tothom ho feia i pensava que s’havia de fer així. Després t’adones que en lloc està escrit que només puguis participar en castellà. I vaig dir “Hòstia, no estic fent els poemes amb la llengua que reivindico que s’ha de fer cultura i amb la qual es pot arribar a la gent”. S’ha de reivindicar perquè la llengua que pateix diglòssia és el català i no el castellà. Aleshores vaig fer el canvi de xip. Va haver-hi una època on escrivia en català i després traduïa el text en castellà. Fins aquest últim no havia guanyat mai recitant en català. Portava un parell d’anys fent-los en català però encara no havia guanyat la temporada sencera per representar Barcelona.
Quin és l’escenari dels teus somnis?
Em fa molta il·lusió que la final del certamen nacional es faci a la Seu Vella de Lleida. Jo estic encantada que sigui allà, perquè així no passo el mal tràngol d’anar a Sevilla, per exemple, a recitar en català i que algun fatxeta se m’apropi. Però a mi el que més m’agrada és fer tallers de poesia en instituts on hi ha estudiants que potser no estan tan acostumats a escoltar versos. D’entrada et diuen que odien la poesia, però quan els ensenyes la possibilitat que té per transformar la societat, els canvia la concepció.
“El primer cop que guanyes al CCCB de Barcelona impressiona, perquè tens 300 persones allà al teatre i ho vius amb eufòria”, diu González. Foto: Joanna Chichelnitzky
