Pol Pintó és artista resident al Centre d’Art Contemporani Piramidón des de fa tres anys. Foto: Joanna Chichelnitzky
Pol Pintó (Barcelona, 1995) crea amb objectes poc convencionals. Un exemple és el cartó, el qual ha pintat amb oli per a la seva última obra, Sense títol. A més, no ha utilitzat un pinzell normal per impregnar el paper sinó que ha inventat un utensili amb fils gruixuts. Aquest jove del barri barceloní del Guinardó ens rep al seu taller situat al Centre d’Art Contemporani Piramidón, a la Pau, juntament amb una desena de persones amb qui abans ha compartit taula a la tradicional paella-tertúlia que aquest centre artístic fa cada dimarts amb un dels artistes residents.
Com et definiries?
Com a pintor, però també grafista. M’agrada la paraula grafista perquè evoca la idea d’un ofici d’abans, un ofici antic. A més, abordo la meva obra des del disseny, perquè projecto alguna cosa des d’un punt de vista racional i evito la idea de la creativitat, que no m’interessa tant.
Com vas començar?
De petit dibuixava, com fan tots els nens, però jo no ho vaig perdre com passa a la majoria d’adults. Quan vaig acabar la uni vaig entrar al món laboral com a dissenyador gràfic, però trobava a faltar embrutar-me les mans, improvisar, no tenir clients, terminis… Llavors vaig reprendre el grafiti i l’art urbà, que ja en feia d’adolescent. Vaig descobrir que hi havia murs legals pel carrer gràcies a una plataforma de l’Ajuntament que es deia Wallspot, que ja no existeix, cosa que és una mica una cagada. Podies entrar a fàbriques i passar el diumenge pintant amb els amics i vaig pensar que això podia ser més que una afició.
On has exposat?
Evidentment, aquí al Piramidon. Amb el festival d’Art Nou vaig exposar a l’Escat Gallery, al Museu del Disseny a una exposició col·lectiva, a Vangar, a València, que és la galeria que em representa. Després, a la Rubén Torres per la Setmana de l’Art de Catalunya i a la Fundació Carmen & Lluís Bassat. I ara exposaré a la Fran Reus de Mallorca i la Gärna de Madrid.
A qui admires?
M’agrada molt una artista que es diu Eve Ashamed que fa línies de llapis, és a dir, que no tenen continuïtat, i treballa amb la idea d’esborrar i tornar a pintar. Sol LeWitt també m’agrada molt, perquè com a dissenyador va portar al màxim la idea d’art contemporani fent manuals. També feia art a murs, i de fet, vaig començar a pintar gràcies a la seva obra.
Quina és la galeria dels teus somnis?
Més que galeria, diria museu, però no sé encara bé com treballen. Hi ha galeries de Barcelona que ho estan fent molt bé, com Bombon Projects, Prats Nogueras Blanchard, Projecte Sd i també Ethall de l’Hospitalet.
Pol Pintó durant l’entrevista a Cultura B. Foto: Joanna Chichelnitzky
La paella que reivindica l’art contemporani des de la planta 16 d’un gratacel de la perifèria barcelonina
