L’exterior de l’Edifici Freixas, a l’Hospitalet de Llobregat. Foto: Cultura B
L’Hospitalet és coneguda arreu per ser una de les ciutats amb més densitat de població de la Unió Europea. Però mai m’hauria imaginat que al seu cor hi ha un dels edificis amb més densitat d’artistes que he vist mai: l’Edifici Freixas.
Aquesta antiga fàbrica, on es feien televisors als anys setanta, ara és un autèntic viver d’artistes. Avui, a dins les seves parets, hi podem trobar pintors, escultors, fotògrafs, i tot un llarg etcètera d’artistes en un espai de creació, col·laboració i innovació digne de descobrir. N’hi ha gairebé una cinquantena.
Un edifici groc ple d’art que contrasta amb els que l’envolten. Mentre els veïns, a les seves cases, cuinen, renten, descansen i viuen, al Freixas es crea art, es viu d’una altra manera: experimentant, compartint, rient, gaudint, i somiant poder viure d’aquesta professió. Però, espòiler, tan sols uns pocs ho aconsegueixen.
Planta baixa: on tot comença
Som a la planta baixa. Aquí s’hi nota un cert tràfec, ja que els artistes reben una visita molt especial. Obren els seus tallers per participar d’una ruta cultural per l’edifici organitzada per Palosanto, un estudi de gestió i producció cultural amb seu a l’Hospitalet. Tot plegat, emmarcat en el Nodes, una iniciativa que busca connectar tot el sector cultural, i aquí hi ha ganes de conèixer i aprendre de tots els artistes.
La visita comença pel Plàudite Teatre. “Plàudite” és l’imperatiu del verb llatí “plaudo”, que vol dir aplaudir. I aplaudim la seva càlida rebuda i la tasca que fan en garantir el dret a la cultura a totes les persones, sense barreres. En aquest espai tenen molt present el que està passant a Palestina i ens demanen de col·laborar en la causa. Hi ha una exposició amb fotografia i poemes per recaptar fons. La mostra es pot visitar fins al 4 d’octubre. Per donacions superiors als 20 euros es pot demanar un cartell fet pel dissenyador gràfic Javier Gil, un dels artistes que es troben a l’Edifici Freixas.
L’ambient és acollidor, gairebé domèstic, i sento com si entres a les habitacions d’uns veïns que ens conviden a passar-hi, i que volen mostrar la seva intimitat. Cada espai té una atmosfera diferent i això m’agrada, és com anar passant les pantalles d’un videojoc que m’encanta, anar coneixent obres i artistes diferents. Hi ha pintura, pinzells, pantalles d’ordinador, llibres, esbossos, antiguitats…
Al Freixes hi trobes una mica de tot. Foto: Cultura B
L’artista colombià César Biojo ens ensenya orgullós la seva obra, però també la dels seus companys. És un mestre de cerimònies que n’està molt de la feina que fan als baixos. Li agrada ensenyar com treballen, fins i tot ajuda els seus col·legues artistes a posar paraules al que fan, ja que sovint costa molt explicar l’art. Biojo demana comprar art d’artistes vius i ens explica que en aquest espai de creació hi ha diàleg, convivència i germanor. I així ho sento. Al costat hi ha Carson Butterbaugh, un artista que fa del difuminat una autèntica obra d’art que crida molt l’atenció.
Els artistes de la planta baixa del Freixas: Carson Butterbaugh, Mauro Llanas, Virgínia Brito i César Biojo. Foto: Cultura B
Entresol: la fragilitat de viure de l’art
Al segon tram de la ruta, la conversa gira cap a la precarietat que sovint viuen els artistes. Molt pocs poden viure plenament del seu art. Ho diu Svantje Busshoff, una artista alemanya que experimenta amb l’art tèxtil o fins i tot amb la música i les puntaires.
L’obra de Svantje Busshoff explicada per ella mateixa. Foto: Cultura B
A mesura que anem pujant les escales, l’ambient canvia. Com en tots els grans edificis, hi ha moltes escales, ascensor, i fins i tot un muntacàrregues, suposo que per baixar i pujar els materials i les obres d’art. Fa una olor molt forta a pintura, i hi ha sorolls gairebé industrials que ens va recordant que, antigament, aquesta casa d’artistes era una fàbrica.
Primera planta: l’experiència
Aquí ens rep Àlex González, pintor i antic professor d’art. Defineix el Freixas com “un autèntic tresor”. M’agrada perquè al principi se’l veu tímid, però després arrenca a parlar, i ens explica que aquesta xerrameca li ve de quan era professor d’Història de l’Art. Li agrada el Barroc i el Greco. Diu que a la planta baixa hi ha “els emergents”, i a mesura que anem pujant hi ha els artistes més veterans, o de més edat. També coneixem Elena Rodrigo, química de professió que ara explora amb l’art i les vibracions del color. Més tard trobem la Carmen Hurtado, que ens explica que l’art ha de tenir diferents mirades, no tan sols la de l’artista, i que a ella li encanta aquest joc. El temps passa de pressa, i encara ens queden tants artistes per conèixer…
Una obra d’Andrea Lería, artista resident al Freixas. Foto: Cultura B
La nostra guia, Mireia López, ens va presentant tots els espais i ho fa d’una forma amena i amable. Ella també és una artista de cap a peus. Arribem a un lloc ben interessant, hi ha moltes cadires. En aquesta sala, l’Elisabet juga amb el concepte de “seure o no seure”. Jo hi seuria a xerrar amb ella del seu art, però cal continuar amb la visita.
Les golfes: on hi ha els oficis i la memòria col·lectiva
A la part alta de l’edifici ens trobem entre vitralls i joies. La Roser Box explica que fa art amb el vidre i ofereix tallers a qui vulgui aprendre l’art del vitrall “perquè s’hi pot fer de tot…”; la Paca Hernández, que ens mostra com d’un embús de calç en una canonada n’ha fet un penjoll o la Paola Masi, que està preparant una performance… Modalitats d’art tan diferents i totes convivint en un mateix espai. Fascinant.
Paca Hernández ens ensenya una de les seves peces preferides. Foto: Cultura B
A les golfes coneixem Luis Gómez, que explica com l’art el va acompanyar quan va tenir càncer i com pot ser i és teràpia. Al final de la visita la Nevenka Pavic, la reina de l’edifici, la més veterana i qui va començar tota aquesta passió artística. Una passió que segueix i que coneixem molt bé a Cultura B.
Detall de la nova obra col·lectiva de Nevenka Pavic. Foto: Cultura B
Aquí també es cou un projecte col·lectiu per a l’Hospitalet: un mosaic comunitari que s’inaugurarà aviat en un parc de la ciutat i que és la prova viva que el Freixas no tan sols és una fàbrica d’art, sinó també un punt de referència en aquesta ciutat metropolitana on es creen vincles i memòria col·lectiva. I déu-n’hi-do, quin espai.
Un espai de somni a l’Hospitalet
Quan sortim, la sensació és clara: l’Edifici Freixas és molt més que un conjunt de tallers. És un espai màgic, que compta amb un microclima, i del que costa sortir-ne. M’hi hauria quedat perfectament unes hores més. Reflecteix la vitalitat cultural d’una ciutat sovint reduïda als clixés dels municipis metropolitans, però que en el seu cor amaga colors, veus i històries que també volen ser escoltades. Pots descobrir tots els seus artistes aquí.
El taller de Miquel Aparici, a les golfes de l’Edifici Freixas. Foto: Cultura B
