A l’espectacle ‘Total1’ els músics se situaven al Port de Barcelona i el públic al Castell de Montjuïc per explorar els límits sonors. Foto: Sâlmon
“El concepte performance ara està molt generalitzat i sovint pensem en gent despullada i peces curtes, però als setanta tenia un altre significat”. Aquestes paraules són de Quim Pujol, comissari de Sâlmon, el Festival d’arts vives de Barcelona que va arrencar la seva tretzena edició el passat 20 de setembre i que s’allarga fins al 23 de desembre.
La mostra d’enguany presenta durant 34 dies deu obres en viu, dues en procés de creació, un seminari i un programa doble sobre el vincle entre l’edició i les arts en viu en deu espais culturals de Barcelona. El format del Sâlmon és bianual, combinant un any expandit i un any concentrat, que l’any que ve ocuparà el Mercat de les Flors durant la tardor.
Tal com assegura Pujol, que enguany s’estrena com a comissari de Sâlmon, el conjunt de la programació permet entendre a la perfecció el concepte performance, és a dir, què són les arts en viu: “Abans s’utilitzava aquesta paraula per referir-se a tot allò que no cabia en les classificacions habituals de les arts i, per això, nosaltres fem l’esforç de mostrar tot allò que ara tampoc cap en les etiquetes artístiques”. En paral·lel, afegeix que a Barcelona, tot i que es fan mostres d’art en viu, “no hi ha cap altre festival dedicat exclusivament a la performance”.
En aquest sentit, i si busquem els orígens de la performance catalana, destaca l’espectacle La Bella Helena, que revisa dos muntatges històrics del famós actor i director Fabià Puigserver: La flauta màgica i La Bella Helena.
Toni Hervàs (Premi Ciutat de Barcelona 2016) posa en escena la famosa opereta de Jaques Offenbach i recupera el llenguatge de teatre de varietats de la popular versió de Puigserver de 1979. Aquest cabaret experimental amb la participació d’Elsa d’Alfonso i Kika Superputa es mostra els dies 8 i 9 d’octubre a l’Observatorio del Placer, al barri de Sant Antoni. La reivindicació del costat més experimental de Fabià Puigserver està present també en dues mostres que han rebut una ajuda de producció i que s’estrenaran en l’edició de 2026.
A part d’aquest local de Sant Antoni, els altres espais de Barcelona que acullen el festival són El Santa Mònica, La Caldera, la Fundació Joan Miró, La Escocesa, el CCCB, el MACBA, el Castell de Montjuïc, la Halfhouse i l’Antic Teatre. “Ens fa il·lusió tenir complicitat tant amb espais grans com autogestionats com l’Observatorio”, valora Pujol.
En tots ells s’hi veuran, durant tres mesos, propostes amb accent polític que qüestionen els conceptes d’espai i temps. “Semblen conceptes molt banals, però són molt discutibles. Els espectacles d’aquesta edició experimentem què vol dir que aquests tres temps existeixen alhora”, apunta el portaveu del festival que, tot seguit, posa com a exemple l’espectacle Break Time, d’Estela Santos, que té lloc del 2 al 5 d’octubre a l’Antic Teatre.
La mostra de Santos és una audioguia creada per ser escoltada a l’espai públic urbà. La peça proposa un passeig guiat per la ciutat. “Com que has de triar cap a on mires, cada espectador veu una cosa diferent i això posa en dubte que amb la visió podem controlar-ho tot”, apunta Pujol. Cal portar auriculars propis i el telèfon mòbil per fer l’experiència.
Cultivar l’escena local
El festival, un any més, posa el focus en l’escena local, tot i que també hi participen artistes a escala estatal i internacional. En aquest sentit, destaca l’espectacle que inaugurava la mostra, Total1, de l’artista Violeta Mayoral, d’Almeria i resident a Barcelona i que es va poder veure al Castell de Montjuïc. És la primera part d’una trilogia que investiga l’estat d’atenció i els límits de la materialitat sonora. Els espectadors se situaven al Castell, però els músics es trobaven al Port de Barcelona, de manera que l’artista experimentava com el vent modificava el so.
Finalment, si ens fixem en el tram final de la programació, destaca l’espectacle Masaje Scanner de la coreògrafa barcelonina Idoia Zabaleta, que es pot veure entre el 6 i el 23 de desembre a la Halfhouse.
L’experiment comença cada vegada que algú entra a la sala i es convida l’espectador a tombar-se sobre una llitera, en la qual llisca i roda una tela sobre el seu cos. En una avantsala, un projector de cinema, projecta una dansa.
Amb tot, el comissari reivindica que les propostes barregen diferents disciplines com a exemple del que és una autèntica performance i que tot “està posat de manera molt fina, ja que no és una barreja qualsevol”.
Consulta la programació completa i compra les entrades aquí.
L’espectacle ‘Break time’ d’Estela Santos és una audioguia creada per ser escoltada a l’espai públic urbà. Foto: Sâlmon
