Ferran Soriano, amb la seva escultura al Parc de Bellvitge de l’Hospitalet. Foto: Joanna Chichelnitzky
Descriure l’obra i la figura de l’escultor Ferran Soriano no és una tasca fàcil. En el passat, l’exalcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, va assegurar que es tractava d’un dels “artistes locals més internacionals” que ha tingut mai la ciutat. D’altres, com el reconegut poeta Miquel Martí i Pol, el van titllar de “mediterrani i apassionat”, qui amb la seva obra “passeja el sentiment, els ulls i les mans per la mitologia, i enalteix la noblesa dels déus”. I veus com la de l’escriptor i periodista Paco Candel no van dubtar a veure Soriano com un exemple clàssic d’aquells artistes “fills de família humil” que la seva condició econòmica ha estat un llast per dedicar-se plenament al món de l’art.
Avui dia, però, és possible que hàgim de coincidir amb les paraules de l’historiador local, Ireneu Castillo, qui fa poc en un article el va definir com “el vertader i oblidat referent artístic de l’Hospitalet de Llobregat”. I és que, malgrat tenir 29 obres d’art públic a Catalunya –i 36 al món–, una dotzena de premis i haver fet prop de 70 exposicions individuals, sembla que la petjada de Soriano passa desapercebuda. Per recuperar aquesta figura de l’oblit col·lectiu, però, quedem amb ell al peu de la seva escultura Conseqüències d’equilibris, al Parc de Bellvitge, a l’Hospitalet.
Pintor, escultor i planxista de cotxes
Nascut l’1 d’octubre de 1944 al barri de les Corts de Barcelona, Soriano es va endinsar en el món artístic a través del dibuix. Segons ell, des de petit passava les estones mortes amb paper i llapis a la mà. “No sé dir quan vaig començar, ni tampoc perquè m’hi vaig posar, però sí que recordo la sensació de frustració cada cop que no em sortien bé els dibuixos, i com ho continuava intentant un cop i un altre”, explica.
Les classes de dibuix tècnic a l’escola el van ajudar a formalitzar la pràctica, però no durant molt de temps. A partir dels 14 anys, després de portar-ne dos com a ajudant de rellotger al Clot, Soriano va haver d’abandonar l’escolarització per fer d’aprenent de planxista de cotxes a la fàbrica Citroën, al centre de la capital catalana, on treballava el seu pare.
La passió per l’escultura li va arribar entre els trossos d’acer i les peces metàl·liques amb les quals arreglava els cotxes. Foto: Joanna Chichelnitzky
Curiosament, la passió per l’escultura li va arribar entre els trossos d’acer i les grans peces metàl·liques amb què soldava i arreglava els cotxes abonyegats que venien al taller. De fet, la primera vegada que va fer una escultura va ser cap als 20 anys, quan treballava a la nova seu de Citroën d’Esplugues de Llobregat. “Al taller començo a agafar la ferralla i a moure-la al meu gust, mig de broma mig de debò. I provant i retocant, van acabar sortint”, recorda Soriano. D’aquells primers experiments, creats de forma espontània i natural, Soriano va fer tres escultures que va exposar juntament amb les seves pintures en la seva primera mostra l’any 1971, a l’Agrupació d’Amics de la Música del municipi de l’Hospitalet –on vivia des del 1969.
El mateix dia de la presentació, un col·leccionista d’art li va comprar dos quadres i una escultura i, de fet, va ser un dels primers que van veure el seu potencial com a escultor. “Em va dir que les meves pintures estaven bé, però que on em movia molt millor era amb el ferro”, reconeix. “Així va començar la meva dèria per l’escultura”, bromeja.
Paco Candel, amic i mentor
Durant els anys següents, Soriano no deixa de fer exposicions arreu de Catalunya i Espanya: al 72, a la Caixa de Pensions d’Eivissa i a l’Estudi d’Art de Ràdio Barcelona, al 73 a la Galeria Taller de Picasso, a la Sala Montparnasse a Sevilla i a la Galeria Atena de Terrassa, i al 74 a l’edifici del Banc Mercantil de Barcelona. Aquell mateix any va anar a París en un viatge d’estudis, i el 75 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat li va concedir una beca per estudiar a Roma amb l’escultor Ricardo de Miceli, durant sis mesos. “A Roma vaig aprendre els mètodes tradicionals de l’escultura, però em vaig adonar que no anava amb el meu caràcter ni amb la meva manera d’entendre-la”, reconeix.
Encara que la trajectòria artística de Soriano sigui abundant des dels seus inicis, ell mateix admet que una de les persones que li van “obrir les portes al reconeixement i a la premsa” va ser l’escriptor i periodista Paco Candel. En aquesta etapa artística, Soriano i Candel es van conèixer en una exposició i es van fer amics, captivats mútuament per les seves obres. En aquest sentit, a partir de la primera trobada el 72, Candel aniria habitualment a totes les presentacions de l’escultor o, inclús, quedaven per esmorzar sovint al bar La Flama de l’Hospitalet. De fet, la seva amistat va créixer fins a tal punt que Candel va fer la presentació de l’exposició de Soriano a la Galeria Taller de Piscasso el 73, també va escriure incomptables articles sobre les escultures de Soriano i, finalment, va redactar la biografia de l’escultor en un llibre editat l’any 1988 per l’Ajuntament de Barcelona. “Candel, a banda d’un gran amic, també va ser el meu mentor, i d’ell sempre vaig conèixer la seva part més humana”, insisteix.
Soriano ha fet més de 75 exposicions individuals. Foto: Joanna Chichelnitzky
Així doncs, en total Soriano va fer més de 75 exposicions individuals, així com nombroses de col·lectives a Catalunya, Espanya, Itàlia, França, Holanda, Rússia, Andorra, Bèlgica i els EUA, entre d’altres. També va guanyar una dotzena de premis i va fer 36 obres a llocs públics, entre les quals a l’àrea metropolitana destaquen el Vol dels Coloms (1976) a l’Hospitalet de Llobregat, l’obra Sant Jordi (1976) a la Diputació de Barcelona, l’Homenatge a Maria Aurèlia Capmany (1991) a Barcelona, l’escultura A Gaudí (2003) a Sant Boi de Llobregat o Projecció de l’Atleta Mediterrani al Jardí de la Masia del Futbol Club Barcelona. A més, cal remarcar que gran part de les seves obres sempre tenien un important rerefons de justícia social, com és el cas de Conseqüències d’equilibris, una escultura que vol reconèixer la memòria del veïnat que va lluitar pels serveis essencials a l’Hospitalet durant l’època d’autoconstrucció dels barris.
Malgrat aquesta trajectòria tan abundant, cal destacar que Soriano va estar fins a l’any 92 combinant la creació artística amb la feina al taller per poder guanyar-se la vida. I, de fet, quan va saltar a la piscina per intentar dedicar-se a l’escultura el 1992, la crisi va fer “desaparèixer tota la xarxa de contactes i compradors habituals” i per això es va veure obligat a tornar al taller de cotxes.
Perdre l’estudi, perdre el món
A banda del taller de cotxes, Soriano tenia un estudi artístic a Sant Boi de Llobregat. Durant gairebé 30 anys, l’escultor va crear i exposar gran part de les seves pintures, poemes i escultures al municipi baixllobregatí, i va esdevenir tot un epicentre cultural. El 2023, però, l’art de Soriano també es va veure trastocat per la crisi de l’habitatge. “La pressió immobiliària i els fons voltor van fer que no pogués renovar el contracte i que em veiés obligat a abandonar l’estudi”, lamenta.
Soriano va perdre l’estudi el 2023. Foto: Joanna Chichelnitzky
En aquest sentit, relata aquest episodi amb gran dolor, tant a escala artística com personal. “Em vaig quedar buit. Perdre l’estudi va ser com perdre tot el món que havia creat i on més lliure m’havia sentit mai”, repeteix. Mai ha pogut tornar a trobar un espai de les mateixes dimensions i, de fet, va ser l’Ajuntament de Sant Boi qui li va cedir un magatzem on guardar les seves obres. “No és un lloc per fer escultures, sinó per guardar tot el que tenia a l’estudi anterior”, recalca. Amb tot, però, assegura que cada cop que hi va per recuperar algun document, li “cau l’ànima als peus”.
Avui dia, Soriano exposa de forma esporàdica allà on li truquen, com amb l’exposició Esquitxos d’una vida, a l’Hospitalet. Assegura que encara té projectes entre mans, especialment vinculats al món de la poesia. “M’agradaria editar tots els meus poemes i dibuixos en un únic llibre, i estic pendent de veure com publicar-ho”, recalca. Així doncs, si bé ha hagut d’aturar la producció frenètica d’escultures per “problemes de salut”, la pèrdua de l’estudi i perquè no té “la mateixa energia que abans”, la trajectòria artística i vital de Soriano el converteixen, efectivament, en “el veritable referent artístic de l’Hospitalet”, tal com diu Irineu Castillo.
L’última exposició de Soriano va ser ‘Esquitxos d’una vida’. Foto: Joanna Chichelnitzky
