Fa un any van celebrar els 10 anys amb bandes com els Gurriers. Foto: Aitor Rodero
La banda australiana de punk rock Amyl and the Sniffers ha estat nominada als Grammy d’enguany com a millor interpretació de rock i l’artista argentina establerta a Barcelona Nathy Peluso fa una setmana exhauria entrades en un Palau Sant Jordi a vessar.
El que pocs saben és que ells i altres estrelles com la catalana Bad Gyal, el madrileny C. Tangana, els alemanys Dixon o els anglesos Temples van fer els seus primers passos a la Sala Upload, situada al Poble Espanyol (Sants-Montjuïc, Barcelona). Fa una dècada que aquesta sala de concerts batega com a refugi de l’escena underground.
Els responsables de l’èxit són tres melòmans del barri de Gràcia de Barcelona: Víctor Asensio, Jordi Aizcorbe i David Marzo. Ells coneixien de prop aquest temple musical quan, el 2015, van agafar-ne les regnes com a directors, ja que n’eren els programadors i organitzaven festivals dels quals encara presumeix la sala, com el Gambeat Weekend, dedicat al punk. A part, ells eren punxadiscos a les anomenades Festes del Sindicato Soulcialista.
“Veníem d’escenes que estaven al marge de la música comercial, com la música soul i el rock de garatge dels anys seixanta”, apunta Asensio. Així, a principis de 2015, arrencava la nova Sala Upload, dedicada a la nova escena punk fins a l’electrònica més avantguardista, passant pel garatge, el rock de culte, els nous corrents de la música de ball i les escenes emergents locals i internacionals.
Han passat onze anys i aquest dissabte 28 de febrer, com cada any, celebren l’aniversari del local. Per a aquesta edició compten amb un cartell que resumeix l’essència de la sala, ja que reuneix grups novells i consolidats que en gran part s’han fet grans amb ells: Mujeres, Moundrag, Sandré, Exnovios i Rimmel Corrida. Les entrades es van exhaurir amb una setmana.
Aquest dissabte el local reuneix grups novells i consolidats que en gran part s’han fet grans amb ells. Foto: Aitor Rodero
Què en queda de l’ànima underground?
En un moment en què l’oferta musical a Barcelona està tan diversificada i els gèneres es barregen constantment, quin és l’estat de salut de la música i els locals underground? Asensio assegura que “les fronteres entre l’underground i el mainstream avui dia no estan tan clares com fa deu anys… Per entendre’ns: hi ha molta diferència entre Rosalía i les primeres generacions d’Operación Triunfo”.
Alguns podrien pensar que això juga en contra de la Sala Upload, però aquest soci de la sala considera que ara hi ha més predisposició que mai per ser una tasta-olletes musical: “Abans d’Internet, en el context de les tribus urbanes, la gent tenia molt més clars els límits del que escoltava i el feia vibrar. Ara tenen la ment més oberta i n’hi ha que van a concerts de punk i després a clubs de reggaeton com el nostre, La Bellaquera”.
A això també se suma el fet de compartir espai amb concerts i festivals mainstream del Poble Espanyol. Tot i això, asseguren que “no atraiem ni compartim gaire públic; funcionem en paral·lel i amb dinàmiques pròpies”.
Diamante Negro actuant a la sala barcelonina. Foto: Aitor Rodero
Sí que hi ha un factor que els pot jugar de vegades en contra i és la immensa varietat d’oferta musical barcelonina. I aquí és on entra un element intangible per ser una sala underground i que ells vigilen des del primer dia, que és la confiança que el públic té amb el seu olfacte musical, i per això repeteix setmana rere setmana. “La nostra programació és molt variada, però la gent es deixa guiar pel nostre criteri. Queda malament que ho digui jo, però n’hi ha que ens diuen que si triem nosaltres la música, estarà bé”, diu Asensio.
A més, un tret que els diferencia de molts locals alternatius és que ofereixen el format “mini-festival”, és a dir, programar entre sis o set artistes fins a les sis del matí i no un de sol al vespre i obrir com a discoteca a la nit. Això s’entén perquè, com diuen, han “fet l’esforç possible per tenir les millors condicions sonores possibles”.
Un dels puntals de la sala és potenciar l’artista local, fet que aconsegueixen perquè treballen amb diverses promotores musicals i segells discogràfics. “No és que algú que comença pugui tocar amb nosaltres, és que ho forcem perquè passi. Per exemple, al concert d’aniversari ve Rimmel Corrida, una nova banda de punk de Barcelona”, comenta el director.
A més, combinen constantment la vocació de ser catapulta de talent de proximitat amb una programació “amb cara i ulls” per atraure el públic barceloní: “Estem al Poble Espanyol i no al centre de Barcelona i això fa que hàgim de programar grups potents perquè els barcelonins som una mica mandrosos”.
“No és que algú que comença pugui tocar amb nosaltres, és que ho forcem perquè passi”, diu un dels directors de la sala. Foto: Roser Gamonal
“Hi ha més tancaments que obertures”
Fa uns dies a Cultura B parlàvem de les dificultats que tenen algunes sales alternatives per sobreviure, a través del cas del Pumarejo de l’Hospitalet. Són molts els locals que lluiten per sobreviure en un ecosistema musical amb laberints burocràtics per aconseguir les llicències necessàries i disputes veïnals que forcen tancaments. En aquest sentit, des de la Sala Upload, lamenten que a Barcelona “hi ha més tancaments que obertures de sales” i critiquen que “hi ha certs partits polítics que prioritzen el descans veïnal per sobre la cultura i sovint es veu més la música com una experience on fer-se selfies”.
Amb aquest escenari sovint desolador i amb una mirada posada en el futur, l’equip d’Upload promet continuar remant a favor de la música en directe moltes nits més. “Els músics no poden saltar d’un local d’assaig a l’escenari del Fòrum. Calen sales de petit i mitjà format perquè l’evolució sigui orgànica. Barcelona no es pot permetre confiar-ho tot als festivals d’estiu. Cal oxigen, estima i acompanyament per a músics, promotors locals i la resta d’agents que, sovint des de la il·lusió i envoltats de dificultats, fan vibrar la ciutat setmana rere setmana” conclouen.
La Bellaquera, la festa de reggaeton de la sala el desembre de 2025. Foto: Roser Gamonal
