Una manifestació per la millora de les condicions de vida dels barraquistes del pla de Santa Engràcia, el 1977. Foto cedida
Malasaña, Alaska, Almodóvar i Mecano: mentre l’època de la Transició despertava a la capital espanyola l’explosió contracultural coneguda com la Movida Madrileña, lluny del focus mediàtic, un barri perifèric barceloní es movia al ritme punk de l’autoorganització i l’associacionisme juvenil. Els joves de la Prosperitat dels anys vuitanta i noranta s’organitzaven per fer front a “les mogudes” que travessava el barri en aquella època.
Casals, ateneus, bars, estadis de futbol, places i penyes van fer d’escenari d’una contracultura que lluitava per reclamar millores essencials a les administracions públiques. Aquesta lluita col·lectiva s’explica amb detall en el darrer llibre publicat pel periodista prosperenc Roger Costa, La moguda juvenil a la Prosperitat: 1980-2000, juntament amb la Comissió de Memòria i Patrimoni de l’Associació Veïnal de Prosperitat-Nou Barris.
Es tracta del quart llibre publicat per l’entitat, que des del 2019 impulsa una sèrie de monografies autofinançades, amb la voluntat d’omplir de memòria històrica una generació i un espai sovint oblidats. “El barri, amb una distribució urbanística molt estranya, eren petites cases que servien com a segones residències de la gent de Sant Andreu del Palomar. Ara, com que estan aixecant grans edificis, volem defensar el que va ser en aquell moment”, explica el veí Kiko Ruiz, qui, en els anys que relata el llibre, era membre del Casal de Joves.
“Els que als 80 eren joves havien mamat l’esperit lluitador del barri”, diu Roger Costa
Ell ha estat un dels nombrosos veïns que ha col·laborat en l’elaboració d’aquest recull testimonial. “És una obra coral, feta de manera participativa”, destaca. La gran quantitat de fotografies que inclou provenen de l’arxiu fotogràfic de la mateixa Associació de Veïns i d’altres entitats i comerços del barri. Però entre les pàgines del llibre també es reconeix un element identificatiu d’aquell període: el cartell com a eina de protesta. “Fèiem cartells i no posàvem l’any. Això ha suposat un problema”, confessa rient Ruiz. Ja siguin collages, composicions atrevides, lemes amb càrrega política o publicitat de fanzins, tots ells exemplifiquen l’època daurada del cartellisme a Catalunya.
“És molt important la feina dels historiadors locals, que se sol oblidar”, recalca l’autor, Roger Costa. Més enllà de forçar als barcelonins a ubicar el barri al mapa, Costa també defensa que el llibre permetrà a les noves generacions actualment al capdavant del Casal de Joves “veure tota la història que tenen al darrere”.
Ells no són fills d’una generació marcada pel franquisme, ni fan front als fantasmes de la dictadura com una forta crisi econòmica, el boom de l’heroïna i les morts per Sida. “Els que als anys vuitanta eren joves, havien mamat de petits l’esperit lluitador del barri”, expressa Costa. Tanmateix, les lluites havien canviat i entre les principals reivindicacions de la moguda noubarrienca entre el 1980 i el 2000 hi havia l’accés a la sanitat pública i la millora del transport públic i el clavegueram.
Veïns a la plaça d’Àngel Pestaña. Foto cedida
Ocupar l’espai és política
Les iniciatives culturals, socials i polítiques que s’impulsaven des del fort teixit comunitari buscaven pal·liar la “deixadesa” d’un govern municipal que dedicava més esforços als barris cèntrics de la ciutat. Per posar-hi remei, els joves de la Prosperitat van ajudar el veïnat a desenvolupar el seu esperit crític. Es movien per procurar que el barri no quedés estancat i ho feien en diferents espais de reivindicació com el club de futbol de La Montanyesa, l’Ateneu Popular, el Casal de Joves o l’Associació de Veïns.
Però si parlem de despatxos extraoficials de la cultura de barri, el llibre destaca l’important paper del bar Canasto Volador, un negoci familiar a l’actual plaça d’Ángel Pestaña que servia com a “casa del poble”. A les parets s’anunciaven les activitats culturals del moment i tenia una vitrina amb fanzins d’arreu d’Espanya. A la barra del Canasto van néixer molts grups antifeixistes clandestins, però també va servir com a punt de trobada pels amants del rock, el circ i la muntanya, entre altres aficions, ja que “les mogudes eren diverses”. Però corrien risc, perquè el Canasto va ser víctima de bombes (atribuïdes a grups d’ultradreta) i batudes policials (contra el tràfic de drogues). “La policia li tenia unes ganes terribles”, relaten els veïns que freqüentaven el local. El negoci va tancar el 1996 per jubilació i en l’actualitat l’establiment l’ocupa un nou bar, La Torrada, on el març de l’any passat hi va haver una polèmica batuda dels Mossos.
“Ara estan fent grans blocs i volem defensar el que havia sigut el barri”, afirma Kiko Ruiz
“El jovent continua amb ganes d’associar-se, això no ha canviat”, defensa l’autor. Ara ja no es parla de moguda, però, com en una mena de joc de miralls, els joves de la Prosperitat surten al carrer per reclamar serveis tan essencials com l’electricitat, tal com es pot veure aquests dies amb les protestes veïnals que hi ha al carrer Palamós pels talls de llum constants que s’hi viuen.
