Israel Clarà i Cristina Àlvarez Roig amb algunes de les seves darreres obres premiades. Foto cedida
L’amor de Clementina Arderiu i Carles Riba, la parella de poetes més destacada del segle passat, era incondicional; d’aquells que avui dia busquen i anhelen moltes persones. Es van conèixer en uns Jocs Florals i junts van créixer en el món de la poesia, fins a publicar desenes d’obres i recollir nombrosos reconeixements, a la vegada que creaven una relació somiada per qualsevol, basada en l’admiració mútua.
Com si es tractés d’una reencarnació, Cristina Àlvarez Roig i Israel Clarà són una de les parelles de poetes actuals amb més activitat al país. Amb nombroses obres i premis recents entre tots dos, el matrimoni, resident a Mollet del Vallès, transforma la poesia en un acte d’amor incondicional i bidireccional. “Sense el suport que ens donem l’un a l’altre no hauríem aconseguit res del que hem fet”, confessen en declaracions a Cultura B.
L’art d’estimar
I és que l’any 2014 el destí va voler que Clarà patís un problema als ulls que l’ha deixat amb només un 5% de visió, o cosa que és el mateix, considerat cec. Des d’aquell moment, Àlvarez Roig va convertir-se en els seus ulls. “Fa anys que només puc llegir i escriure davant d’una pantalla amb molt de contrast i amb unes dimensions molt grans”, lamenta el poeta.
Però tenint en compte que la majoria dels llibres de poesia no estan disponibles en format digital, el gaudi de la lectura se li feia pràcticament impossible. “Per això, la Cristina va començar a llegir-me poemes en veu alta, i des de llavors aquest acte d’amor s’ha convertit en un hàbit de parella que a mi m’ajuda a inspirar-me per a després escriure. És una gran ajuda i una companya de vida fantàstica”, afirma.
Ara bé, com ells destaquen, el suport de la parella és mutu, ja que ell va empènyer la seva dona a dedicar-se a la poesia. “Sempre plasmava les meves idees en un paper, les meves sensacions, alguns versos…”, explica Álvarez Roig, que escriu des que té memòria. Però quan l’any 2011 va conèixer Clarà, tot va canviar. “Fins aleshores, sempre havia escrit per a mi, perquè em feia vergonya ensenyar els meus versos. Però un dia li vaig deixar llegir-los i, sense jo saber-ho, me’ls va pispar i els va publicar, perquè ell en aquell moment tenia una editorial”, recorda. Gràcies a aquest gest, les obres d’Àlvarez Roig van anar guanyant premis i fama. “Si l’Israel no hagués fet aquell acte d’amor per a mi, ara no estaria publicant ni guanyant res. Continuaria escrivint i guardant-ho en un calaix”, confessa.
De la mateixa manera, Clarà assegura que tenia clar que tindria un “destí literari”. “A casa meva no veien del tot bé que em dediqués a l’art i a la literatura, però jo vaig tirar endavant i vaig obrir l’editorial”, relata.
El poder dels versos
Aquests actes d’amor incondicional de l’un cap a l’altre van convertir-se en la clau de l’èxit de la parella poètica. “Ens hem ensenyat a fer coses mútuament i junts hem crescut com a parella i com a poetes”, diu Clarà. Precisament per això, l’amor que regeix les seves vides és ben present en les seves obres, fins a tal punt que tenen poemes que dialoguen entre ells. “… I tu que ets aire, olivera en el mar, tros blau, em parles de la mort prop del delta […], el cos que torna al sediment primari, a ser arròs que alimenti un dia els morts que nodriran els fills que hauran de néixer”, diu un vers de Jocs de vida, de Clarà. A aquest poema, ella contesta, a Un auditori per als ocells: “I desgranem la lluna mentre ens bevem les llàgrimes del plor del nostre fill com un mar que ens bressola. Som tu i jo sols, i el cel, un vidre que s’esquerda i es desprèn damunt nostre amb mil agulles d’aigua. Ens hem estimat massa i ens queda el que perdura després de tant d’amor…”.
Tot plegat no és més que un exemple de la seva manera de posar la poesia al servei de les seves emocions i sentiments, i de donar ànima a les paraules que utilitzen en cada vers. Així és com Àlvarez Roig i Clarà han arribat a aquest moment dolç de la seva carrera literària, en un món –el de la poesia– que “no és fàcil”, confirmen tots dos. “Avui dia, la poesia té un públic molt reduït, i per molt bona que sigui, costa molt de publicar”, lamenta Clarà. “Per això, els premis literaris són una gran eina per arribar a la publicació”, afegeix Àlvarez Roig. D’una banda, ella acaba de publicar la seva novena obra, Becs de proa, arran d’haver guanyat el seu vintè premi literari: el Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2024. De l’altra, ell, que ha publicat una norantena d’obres, ha recollit recentment dos guardons: el Premi Josep M. López-Picó de poesia de Vallirana per l’obra Icosaedre i el XXXIè Premi Antoni Massanell de l’AV de Veïns de Les Clotes de Vilafranca del Penedès.
Aquest, precisament, és el camí que estan seguint tots dos i el qual els ha portat a posicionar-se com els possibles successors de Riba i Arderiu, posant el seu amor i admiració mútua per davant de tot, en el seu afany de compartir vida i poesia.
