A l’esquerra, Leix Urbano pintant un dels seus quadres i a la dreta, Kelly Arrontes firmant un dels seus murals. Fotos cedides
L’art no hi entén de limitacions físiques ni psíquiques, sinó de talent. De fet, només cal mirar enrere per adonar-se’n. Leonardo da Vinci i Michelangelo van passar a la història com dos dels millors artistes de tots els temps malgrat tenir diverses incapacitats. El primer arrossegava una paràlisi a la mà dreta, hiperactivitat i un trastorn de dèficit d’atenció, mentre que el segon patia artrosi degenerativa a les mans i la síndrome d’Asperger. Amb tot, la societat els recorda com dos grans genis, en valorar-los per les seves obres i no per les seves capacitats.
Precisament aquest és l’objectiu al qual vol arribar l’associació Artistas Diversos, que treballa per promoure la inclusió d’artistes amb discapacitat a través de l’art i donar-los visibilitat. Ho fa a través d’iniciatives com el concurs Provi-Art, impulsat conjuntament amb l’empresa barberenca Provital i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barberà del Vallès, que cada dos anys apropa a aquest municipi les millors obres d’art d’artistes amb diversitat funcional per mostrar el seu talent més enllà de la discapacitat. En el marc d’aquesta iniciativa, recentment la Sala B del Teatre Municipal Cooperativa acollia una exposició amb els quadres guanyadors del concurs i l’acte de lliurament dels premis.
Capacitat vs. discapacitat
Kelly Arrontes, una de les integrants d’Artistas Diversos i una de les participants en anteriors edicions del certamen, és una pintora considerada cega, en tenir només un 9% de visió. Tot i haver viscut, des de ben petita, importants problemes que cada vegada han anat agreujant més la seva ceguera, és una de les artistes de l’entitat amb una trajectòria més exitosa. Les seves obres s’han exposat en ciutats tan prestigioses com Londres i Nova York i, amb elles, Arrontes ha guanyat diversos premis i concursos d’art. “Sé que sembla impossible que una persona sense vista triomfi, però es pot aconseguir traient el màxim partit a les limitacions i mostrant la capacitat per sobre de la discapacitat”, diu al Línia.
Obligada a desenvolupar més altres sentits davant la progressiva pèrdua de visió, l’artista relata que el tacte li suposa una “gran ajuda”. “Sempre he utilitzat les mans per veure el que he de pintar”, apunta. En un primer moment, li servia per fer retrats, fins que l’esforç visual que li suposava fer aquest tipus d’obres la va fer decantar per l’abstracte i la pintura mural. “M’he vist obligada a adaptar-me a la meva ceguera i el que faig ara és jugar amb colors i textures”, detalla.
“Sempre he utilitzat les mans per veure el que he de pintar”, explica Kelly Arrontes
De la mateixa manera, Aleix Urbano es configura com un altre dels artistes més destacats de l’entitat i com un dels guanyadors de diverses edicions anteriors del concurs Provi-Art. Conegut artísticament com a Leix, té un 53% de discapacitat i epilèpsia, després d’haver patit, amb 18 mesos, una infecció greu que afecta la sang i el cervell, una sèpsia meningocòccica. Arran de viure aquesta situació, assegura al Línia que l’art s’ha convertit en la seva medicina. “És l’únic àmbit en què tinc talent, perquè no he pogut estudiar, i gràcies a Artistas Diversos he tingut l’oportunitat de participar en certàmens internacionals i exposar les meves obres per Dinamarca i Espanya”, celebra.
Un camí de discriminació
Tot i les destacades trajectòries d’Arrontes i Urbano, “ho tenen tot més difícil que la resta d’artistes pel simple fet de tenir discapacitat”. Així ho assegura a aquest mitjà Myrtha Casanova, presidenta d’Artistas Diversos. “D’una banda, perquè no els admeten en molts espais de venda virtual ni en galeries o en altres espais físics”, lamenta. “De l’altra”, afegeix, “perquè hi ha una llei que els impedeix que rebin ingressos superiors al salari mínim interprofessional, ja que, en cas de fer-ho, perdrien la pensió que cobren per discapacitat, que és el seu principal suport econòmic”.
Segons Casanova, es tracta d’una situació “molt injusta”, perquè tot plegat “treu gratuïtament a aquests artistes la possibilitat de brillar en l’única cosa en la qual poden destacar i ser admirats”. “D’aquesta manera, el que s’aconsegueix és que es perdin talents increïbles, a causa dels prejudicis de la societat”, reflexiona.
Seguint el discurs de Casanova, Urbano assegura haver-se trobat amb situacions de discriminació. “He intentat exposar les meves obres en diversos llocs, però o directament m’han tancat la porta per l’etiqueta de discapacitat o bé s’han intentat quedar un 50% dels beneficis de les meves obres”, exemplifica. “És desmoralitzant, perquè posar tota la teva dedicació i estima en el que pintes per, després, no vendre res no té cap sentit”, diu.
Pel que fa a Arrontes, el seu cas és “una mica diferent”, ja que l’etiqueta de pintora cega li va donar un “avantatge a nivell de màrqueting”, reconeix. “Tot i això, després em va començar a pesar, perquè sentia que a la gent li agradava el que feia pel fet de ser cega, no perquè fos bona”, argumenta.
Una llarga lluita
Davant d’això, tant els artistes com Casanova demanen un canvi de mirada que ha de començar per trencar els prejudicis. Sense anar més lluny, a Barberà s’estan fent tallers d’art inclusiu a les escoles per començar a avançar en aquesta línia. “És un pas molt necessari per arribar a un futur més igualitari”, assegurava l’alcalde, Xavier Garcés, durant l’acte de presentació del Provi-Art.
Preguntada, precisament, per aquest futur, Casanova veu lluny arribar a la utopia somiada de la igualtat, almenys en el món de l’art. “Primer cal canviar les lleis i, després, fer entendre al món que l’art és art, independentment de les capacitats de l’artista”, apunta. “I, de la mateixa manera, també cal mostrar que la discapacitat no és un límit, sinó un al·licient a l’hora de crear, ja que aporta més sensibilitat”, afegeix. Aquesta és, segons la presidenta, la fórmula per poder gaudir de nous “Da Vincis” i “Michelangelos” en el futur.
