Sor Isaura ha fotografiat el monestir de Pedralbes durant els últims 16 anys. Foto: Joanna Chichelnitzky
Sor Isaura Marcos ens rep amb dos petons, vestida amb l’hàbit i una petita càmera penjant del braç. És una dona enèrgica i riallera, i aviat demana que no la tractem de vostè. “Potser soc gran, però soc jove d’esperit!”, exclama mentre obre la porta de l’immens monestir de Pedralbes i ens fa un gest amb la mà, demanant que passem.
Personalment, mai havia sentit a parlar d’una monja fotògrafa. Al llarg de la història consten religioses que, a banda de Déu, es van dedicar a arts com la pintura, l’escultura i, fins i tot, el disseny. Però a la fotografia? Sor Isaura és una de les poques que hi ha –o potser l’única–, i durant els últims 16 anys ha captat cada racó, insecte, planta i passadís d’un dels grans centres eclesiàstics de la capital catalana. A més, ho fa amb una tècnica única basada en els reflexos dels vidres i sense cap retoc posterior. De tot plegat en parlem amb ella a l’hort del monestir.
Mai no és tard quan arriba
Nascuda el 1959 a Salamanca, Sor Isaura va ingressar amb 17 anys al convent de Pedralbes com a monja clarissa, un orde religiós fundat per Sant Francesc d’Assís i Santa Clara el segle XIII. D’ençà que era jove, sempre s’ha expressat a través del dibuix, però reconeix que mai li ha sigut fàcil. “Anava a acadèmies d’art per aprendre a dibuixar i pintar, però la perspectiva, els colors, les ombres… Tot em costava molt. Era una lluita constant”, relata.
Malgrat tot, ella continuava tenint “una gran inquietud pel dibuix” i el món de la imatge, sempre intentant comunicar-se a través d’un art vinculat “amb la cosa plàstica i abstracta”. Cap al 2005 –gairebé amb 46 anys– va ser quan es va creuar per primer cop amb una petita càmera i, així, va aprendre a utilitzar-la de forma autodidàctica a través del seu dia a dia al monestir.
Sor Isaura sempre ha sentit una gran inquietud pel dibuix i el món de la imatge des de jove. Foto: Joanna Chichelnitzky
En aquest sentit, a mesura que desenvolupava un estil propi, també va començar a donar a conèixer la seva obra. El 2015 iniciava la seva trajectòria artística oficialment amb una exposició a Sant Feliu de Llobregat, seguida de la publicació de més de sis llibres fotogràfics entre el 2019 i el 2024. Tot destinat a projectes benèfics. A més, comparteix activament el seu treball a través de la Xarxa de Lectors de La Vanguardia, i el pròxim 26 de març té programada una de les seves darreres exposicions.
Un estil únic
La fotografia de Sor Isaura té una particularitat molt concreta. La gran majoria d’imatges les fa a partir dels reflexos de vidres o de l’aigua. Aprofita les finestres del monestir, la font del claustre o fins i tot plaques de vidre per representar allò que veu al seu cap. També ho fa fotografiant tota mena d’elements, tant si formen part dels jardins o de l’arquitectura de l’edifici com si són de la cuina. “Culleres, gots trencats, plats, plàstics, discos… Tot em serveix, sempre que em doni reflexos”, detalla.
A grans trets, la idea de fons consisteix a jugar amb aquest element per “trobar altres dimensions”, relata Sor Isaura. “Els reflexos em permeten ajuntar altres universos i plans espirituals, i observar coses que no som capaços de veure a simple vista”, puntualitza. Per tant, aquesta firma personal li possibilita “transcendir la realitat i anar més enllà”.
Sor Isaura aprofita els reflexos dels objectes per reinterpretar la realitat. Foto: Sor Isaura Marcos
Sumat a això, algunes de les seves obres s’inspiren en els missatges dels fundadors de l’orde franciscà al qual pertany. En concret, ha dedicat tot un llibre al Càntic de les criatures de Francesc d’Assís, una lloança a la formositat de la natura. A través d’aquesta obra, Sor Isaura pretén captar l’encant i la profunditat espiritual de tot el que l’envolta, sigui el que sigui. “No hi ha res massa petit. Per a mi tot té una bellesa exuberant, sigui insignificant, estigui trencat o sigui vell”, defensa.
L’artista utilitza qualsevol objecte que pugui generar reflexos per fer les seves fotografies. Foto: Sor Isaura Marcos
Tampoc edita cap de les seves fotografies posteriorment, i capta totes les imatges amb els ajustos automàtics d’una càmera compacta. “No estic en contra del retoc digital, però crec que tot el meu voltant ja és preciós i no cal que li doni més bellesa”, argumenta. Amb tot, ella opta per un procés en el qual la fotografia estigui en el seu estat “natural”, però sempre donant-li “una mirada pròpia”, recalca. “M’agrada la natura tal com ve, sense tocar-la, perquè per a mi ja és perfecta”, insisteix.
Tancar un llegat
L’obra de Sor Isaura es basa completament en el monestir de Pedralbes. Si bé d’entrada podria semblar que després de 16 anys al mateix espai un es pot quedar sense idees, per a ella és més aviat el contrari. “El monestir és com un microcosmos on hi ha de tot: naturalesa, persones, espai urbà… Puc fer servir moltes coses”, remarca. De fet, considera que absolutament qualsevol cosa del seu voltant “pot ser reinterpretada”.
Sor Isaura Marcos és una de les tres últimes germanes clarisses que queden al monestir de Pedralbes. Foto: Joanna Chichelnitzky
Tot i això, en els darrers mesos ha sorgit un factor que pot trastocar la trajectòria artística de Sor Isaura. I és que, recentment, es va anunciar el trasllat de les últimes tres germanes clarisses del monestir –entre les quals ella– a la Fraternitat de Santa Clara, a Vilobí d’Onyar (Girona). D’aquesta manera, l’adeu de les monges de Pedralbes suposarà la fi d’una tradició eclesiàstica de gairebé set segles d’història.
“Marxar d’aquí serà una pèrdua molt gran, però l’art es porta a dins”, diu Sor Isaura. Per a ella, doncs, el fet d’abandonar el monestir no implicarà el final de la seva obra, sinó “el tancament d’un llegat”, conclou.
Llegeix més continguts com aquest a Cultura B, la plataforma de tendències culturals metropolitanes
