Aina Minguell i Aitana Ropero formen la companyia Las Espectadoras. Foto: Tantarantana
Dues àvies desnonades viuen com rates dins de cubells d’escombraries i pateixen perquè literalment les rates se les mengen. El dia de l’aniversari d’una d’elles, decideixen celebrar-ho en un restaurant de menjar ràpid i això desencadena diverses reflexions sobre què vol dir viure fora del sistema.
Així comença Tribut a les rates, una obra de teatre i dansa que, amb un llenguatge grotesc i tendre, fa un homenatge al teatre de l’absurd de Samuel Beckett i converteix els cossos vells en transmissors de resistència política. L’espectacle es va estrenar el passat 25 de setembre a la Sala Àtic 2 del Teatre Tantarantana i es pot veure fins al 12 d’octubre.
Es tracta del primer treball de Las Espectadoras, una companyia formada per dues noies de 23 anys, l’Aina Minguell, de Lleida, i l’Aitana Ropero, de Viladecans, tot i que les dues ara estan establertes a Barcelona. A escena encarnen la Dolores i l’Angustia, dues àvies que, com diuen les actrius, podrien ser elles en el futur: “Expliquem una amistat entre dues àvies, que, al final, és un reflex de la nostra relació”.
Aquestes dues teatraires es van conèixer durant la carrera d’arts escèniques a l’Escola Universitària de les Arts ERAM, a Salt i, en acabar, van decidir emprendre una carrera teatral plegades. Cal destacar que dies abans de l’estrena de Tribut a les rates, el Teatre Tantarantana encetava temporada amb Yonde, un espectacle de La Diminuta i Companyia, formada també per graduats recents d’un altre centre de formació escènica destacat del país, l’Eòlia de Barcelona.
“Era el nostre somni”
Gran part de l’obra té lloc dins de dos contenidors d’escombraries. Tal com explica Minguell, això reflecteix dues idees amb què sovint rumien les actrius. “Volíem parlar de com la societat rep els cossos i també del fet que, quan tens certa edat, et llencen teatralment a la brossa”, comenta Minguell.
Minguell i Ropero expliquen que Tribut a les rates està tenint molt bona rebuda aquests dies, tot i que també destaquen que han rebut comentaris del sector teatral masculí que els qüestionen que l’obra critiqui que difícil és entrar al món de la faràndula. “Ens diuen ‘però si sou molt joves per parlar d’això’. Des de petites se’ns ha dit que hem de complir uns estàndards professionals i, és clar que som joves, però ja vivim amb la por de poder o no ser actrius”, detallen.
Ara bé, com diuen, la clau per tirar endavant és “picar molta pedra” i no hi ha dubte que ho estan fent, ja que l’espectacle té un any de vida i ja s’ha estrenat a Barcelona: “Era el nostre somni. Sentíem que l’obra estava morint una mica, fèiem bolos, però necessitàvem esprémer-la més i estar programades en un teatre”, conclouen.
“Volíem parlar de com la societat rep els cossos i també del fet que quan tens certa edat, et llencen teatralment a la brossa”, diuen. Foto: Tantarantana
