El col·lectiu atotaixodansa participant del projecte Els Tres Pallars. Foto atotaixodansa
11 d’octubre. Les 11 del matí. Barri de Provençals, al Poblenou. Se sent música, soroll, dansa i moviment. Al centre del carrer es trenca la rutina habitual d’un barri a cavall entre el seu passat industrial i el present i el futur del 22@. S’hi celebra una desfilada, una cercavila i una performance que donen el tret de sortida a Els Tres Pallars, el projecte que l’artista i comissari Xavier Acarín ha presentat a Barcelona Producció 2025.
Aquesta acció, que certament crida l’atenció, té dos còmplices culturals: d’una banda, el col·lectiu atotaixodansa i, de l’altra, la Txaranga del Melón. Dos agents que es conxorxen per recórrer els carrers del Poblenou. Els primers són un grup d’unes seixanta persones apassionades per la dansa i que “fan el que volen, en un espai de llibertat i amistat”, explica a Cultura B Acarín. Per la seva banda, la Txaranga “és un grup de joves que toquen música i la lien”. Per a Acarín, “el teixit social i associatiu és clau per fer de la ciutat un espai de col·lectivitat, i no quelcom dominat per interessos privats”. Aquesta explosió cultural culmina a l’Arxiu Històric del Poblenou, a la Torre de les Aigües del Besòs, on s’inaugura l’exposició que dona nom al projecte, que es pot visitar fins a l’11 de novembre.
Moments de la desfilada pels carrers del Poblenou amb atotaixodansa i la Txaranga. Foto: la Txaranga
D’on sorgeix el projecte Els Tres Pallars?
Tot plegat neix d’una investigació que Acarín fa sobre el Museu Social de Barcelona (1909-1920), una institució “molt poc coneguda” que havia de propiciar un programa de reformes en urbanisme, habitatge i legislació laboral a la ciutat. Però, com explica Acarín, va ser un fracàs. El 1916, però, el bibliotecari Cebrià Montoliu organitza una exposició de Construcció Cívica i Habitació Popular, basada en les idees de Patrick Geddes, biòleg, urbanista i museògraf escocès que va desenvolupar una metodologia d’investigació urbana. Entre d’altres, Geddes va suggerir fer enquestes abans de qualsevol pla urbanístic, i se’l considera l’iniciador de l’ecologia urbana. L’escocès entenia que la ciutat no és un producte artificial, sinó un continu natura-cultura del qual hem d’entendre tota la complexitat i particularitat per tal de desenvolupar-la segons paràmetres locals, i no imposar models globals. Per aquest motiu, sostenia que la gent havia de tenir vides de participació i informació sobre el que passa al seu voltant: amb transparència, accessibilitat a la informació i organització d’aquestes dades. Per reivindicar-ho, Geddes va organitzar desfilades cíviques per donar valor a la història d’un lloc. I en això es basa el projecte Els Tres Pallars: en un intent d’actualitzar aquelles formes d’investigar, exposar i reivindicar l’espai públic.
Qui va ser Cebrià Montoliu?
Cebrià Montoliu va ser una figura clau en la introducció de les idees de la Ciutat Jardí a Espanya. Va impulsar la creació de la Societat Cívica La Ciutat Jardí i de l’Institut d’Habitatge Popular, tot i que no va aconseguir una influència suficient. “D’haver tingut èxit, ara a Barcelona potser tindríem un parc d’habitatge públic com el que té Viena”, comenta Acarín.
El seu treball ha estat estudiat per poques persones, com Francesc Roca o Eduard Masjuan, però en general Montoliu ha estat ignorat per la historiografia oficial, ja que és “un personatge incòmode”. Tot i venir de l’aristocràcia, va entendre que calia garantir unes condicions de vida dignes per a la majoria, a través del cooperativisme i la propietat comunal de la terra. “Si la ciutat no pensa en la col·lectivitat, estem creant una divisió social que, tard o d’hora, acabarà esclatant”, recorda Acarín.
D’on sorgeix el nom de Tres Pallars?
Acarín explica que creu que el nom Tres Pallars se’l va inventar Josep Maria Huertas Clavería al voltant del 2004, just quan es van enderrocar les cases que envoltaven dos passatges (Massaguer de Pallars i Pallars) que desembocaven al carrer Pallars, entre Agricultura i Josep Pla. Aquest era “un poblat típic de l’arquitectura vernacular del Poblenou, com els que encara existeixen als passatges Foret o Treball”.
Segons el comissari, Huertas va ser una persona profundament compromesa amb la història del Poblenou. Va treballar molt per l’Arxiu Històric del barri, va ser un periodista militant, empresonat per la dictadura “per desvelar veritats incòmodes” i una veu rellevant a la Barcelona del seu temps. “Juntament amb Manuel Arranz, van demostrar que la història no és quelcom tancat en el passat, sinó part d’un procés que ens continua afectant avui”, recorda Acarín.
L’artista comissionat explica que coneix molt bé el barri perquè, tot i que no hi viu, hi té arrels familiars. “El 22@ està definit en dos sectors: el Sud, sota les Glòries, i el Nord, al barri de Provençals, que encara no s’ha desenvolupat del tot”, afirma. De fet, segons un estudi de l’Observatori dels Barris del Poblenou, encara falta construir-ne entre el 60 i el 70%.
Per aquest motiu, fa uns quatre anys, el NUS, una agrupació d’entitats i veïnes del Poblenou, va organitzar un referèndum, i la majoria dels participants van votar en contra del 22@. “Veure aquests edificis de vidre al costat de Can Ricart o La Escocesa fa por: la seva aparença amenaça altres models de vida que no siguin normatius. Volen convertir l’ambient urbà en una mena de shopping mall continuat, i a vegades és difícil entendre a qui beneficia tot això”, critica Acarín. I sobre si les decisions que prenem avui ens continuaran afectant l’any 2125, ho té clar: “D’aquí a cent anys ningú se’n recordarà de nosaltres, o si ho fan, serà per criticar-nos per no haver estat capaços d’aturar el canvi climàtic. Estem deixant un futur desolador per a les properes generacions; ho sabem i no ens importa.”
Aquesta desfilada vol recordar unes desfilades cíviques per donar valor a la història d’un lloc que va fer Patrick Geddes, biòleg, urbanista i museògraf escocès. Foto: atotaixodansa
Però hi ha res que consideri ben fet els darrers anys al Poblenou? Sí. “Un exemple és el carrer Cristòbal de Moura. Han fet una renaturalització del carrer que està molt bé: afavoreix la biodiversitat, la filtració d’aigües, la regeneració del sòl… Però, al costat, hi ha el Social Hub, un co-living/co-working que perpetua un model de desenvolupament associat al creixement il·limitat, a l’explotació de recursos humans i naturals, a l’extracció de profit econòmic per part d’empreses internacionals, a la ciutat com a producte, en definitiva. A més, utilitzen la cultura per netejar la seva consciència, fent esdeveniments per a artistes”, critica.
Sobre la gentrificació i el futur del Poblenou
Pel que fa al fenomen de la gentrificació al barri del Poblenou, Acarín és igual de contundent: “La gentrificació no és només un procés d’encariment de l’habitatge, de substitució del comerç i de desplaçament dels veïns. També hem d’entendre-la com un procés d’homogeneïtzació de la imaginació, que afavoreix allò mainstream per sobre de la dissidència i de les resistències a models de vida estandarditzats.”
En aquesta línia, recomana llegir La gentrificació de la ment, de Sarah Schulman, que, tot i basar-se en els efectes de la crisi de la sida i de la gentrificació a l’East Village de Nova York, explica molt bé com hi ha una crisi de la imaginació. “A Provençals proliferen residències d’estudiants i edificis d’oficines que imposen un model de vida deslocalitzat, on la gent viu connectada a Amazon, Uber, Glovo o Tinder. Hi ha una tendència a l’aïllament que hem de combatre perquè no guanyi la idea que o tens família nuclear o estàs sol. La gentrificació viatja a través d’Instagram.”
Pel que fa a la seva participació a Barcelona Producció, Acarín considera que el programa de La Capella “ha estat una oportunitat única per desenvolupar projectes artístics que sovint no reben cap altre suport”. I afegeix que “és un espai d’experimentació necessari en el context actual i un agent clau del sector de l’art contemporani a Barcelona.”, diu agraït.
Si voleu ampliar informació, aquest divendres 7, a les 18 h, també s’ha organitzat una conversa, Memòria, Lluita i Resistència, amb José Luis Oyón, Eduard Masjuan, Maribel Rosselló i els col·lectius LARRE a l’Arxiu Històric del Poblenou.
