Vam plorar quan Txarango va anunciar que es retirava. Pensava que no tornaria a escoltar música en català. Potser caldria matisar aquesta exageració, però creia que perdia un referent polític. El 2017 no era estrany que en un concert d’ells algú cridés “menys parlar i més cantar” quan deien allò d’“open the borders” (obriu les fronteres). A mi ja m’agradava, perquè m’adonava que aquells discursos alimentaven la meva consciència política.
Han passat els anys i aquelles consignes a favor de l’acollida de refugiats han donat pas a la dedicatòria que la Mushkaa i la Bad Gyal fan als seus pares al final del tema SexeSexy. El que vull dir és que, tot i que soc la primera que va boja per les vilassarenques del moment, hem perdut referents musicals que alcin la veu (i en concret a dalt de l’escenari) per qüestions socials que estan més que mai a l’ordre del dia, com el dret a l’habitatge, la conservació del medi ambient o la defensa de la cultura, sigui quina sigui.
En parlava fa dies amb els Sordida, una banda barcelonina que feia referència al fet que la pandèmia ha donat valor a la salut mental, un tema que, si bé és importantíssim, ha deixat enrere conceptes com el col·lectiu i el sentiment de pertinença. A més, vivim una època de descontentament polític, i això provoca que no estigui de moda fer activisme en públic. Ara, a la música, la política és fer sampleig, és a dir, agafar una base musical i construir-hi una cançó nova, així com tenir relacions positives dins del grup. Hi puc estar d’acord, però aquest discurs invisible com arriba al públic? Les idees que trenquen amb l’individualisme només l’hi arriben en un context de cultura popular. L’altre dia, per exemple, vaig veure al barri de la Prosperitat de Nou Barris Les Que Faltaband, una banda de vuit noies que ho rebentaven i que s’abanderaven de fer i ser cultura catalana. Sap greu haver de pensar que mai pujaran a l’escenari del Fòrum.
Traslladem el debat a altres arts. Des de fa anys es tracten i premien projectes necessaris. La feminitat més amarga surt en films com Mamífera, les desigualtats de classe a El 47 i el teatre s’alça contra la violència de gènere a Jauría. En canvi, les propostes musicals que encapçalen els cartells es construeixen a base de TikToks amb alts nivells de dopamina.
Em pregunto si seria tan greu que, en l’època dels retuits per Palestina, algú pugés a l’escenari del Cruïlla a criticar els poders de l’Estat
Si encara no ho heu fet, no deixeu escapar el documental La banda del pati a 3Cat. Hi ha opinions de tots els colors: des dels Tyets, que diuen que la gent no vol que li diguin què ha de pensar, fins als Ginestà, que consideren que fer-ho en català ja és polític, passant pels Stay Homas, que expressen que ja no toca parlar d’espurnes a les cançons. Si més no, el que és evident és que els artistes estan cruspits per una indústria que sempre ha sigut petita, però que abans donava aire a la reivindicació.
Poso en dubte que el sistema castigui tant l’artista polititzat. Potser el que passa és que, com que vivim en un moment de màxima exposició a les xarxes, els músics més joves, que també són usuaris d’internet, prefereixen no prendre partit per por de ser linxats. En un moment d’auge de la música en català en tots els formats, amb la resistència de sales musicals a Barcelona i a l’àrea metropolitana que aposten pel talent local i amb milers de Reels amb idees trencadores, no és estrany que cap de les propostes mainstream adopti un discurs polític?
En tot cas, celebro que per fi Catalunya mogui els malucs. Ja tenim reggaeton en català. Però també em pregunto si seria tan greu que, en l’època dels retuits per Palestina, algú pugés a l’escenari del Cruïlla a criticar els poders de l’Estat, com fa Paula Artés, guanyadora del Premi Art Nou, a través de la seva fotografia.
Joana Justícia, redactora de Cultura B
