“Seguim a tocar de la fallida econòmica. De fet, fa temps que hi som, però anem fent malabars”. “Un any més ens trobem amb la necessitat de demanar diners per subsistir”. Són dos missatges de dues sales de concerts més aviat petites, una de Barcelona i l’altra d’una ciutat del costat, que no provoquen precisament alegria quan es llegeixen. No es pot dir que representin un retrat estrictament fidel de la situació de la música en viu en locals petits o mitjans, però sí que serveixen per exemplificar les complicacions que pateix, en menor o major mesura, aquest sector. De tot plegat en parlem en un reportatge del segon número de la revista Cultura B.
I és que ara mateix Barcelona no és que sigui una ciutat que pugui mostrar-se especialment orgullosa de l’estat de salut de les seves sales petites i mitjanes de música en viu. El Sidecar, per posar un exemple, ha estat el tancament que ha fet més mal en els últims temps, però més enllà de casos concrets, el panorama general no permet ser gaire optimistes. També és cert, i cal dir-ho, que hi ha sales i espais de petit i mitjà format del que seria el circuit menys comercial que fan una gran feina, amb una programació destacable. De la mateixa manera que també penso que hi ha certs llocs que haurien de fer un pas endavant per tenir una gestió més professional.
Llavors tenim els protagonistes de l’altra banda: aquells grups més petits que formen part del que en podem dir escena emergent. Bandes que sovint tenen problemes per trobar sales on tocar i que, quan estan de sort, topen amb unes condicions que fa temps que són estructuralment precàries. Tot plegat serveix per crear un cercle viciós que complica molt la possibilitat de tenir una escena de música en viu de petit i mitjà format que gaudeixi de bona salut.
Parlem d’un patrimoni cultural que cal cuidar, de la mateixa manera que també s’intenta fer amb el patrimoni arquitectònic
Però això no és tot. En aquest retrat crec que cal incloure-hi, com a mínim, tres factors més: el paper de l’administració, el model de ciutat i les prioritats de la gent. L’Ajuntament de Barcelona va crear, el 2019, el projecte Cultura Viva per millorar l’estat de salut de la música en viu que es fa en sales i bars. Una bona idea que, com passa de vegades amb les iniciatives públiques, no s’ha acabat de desplegar amb la força que hauria fet falta i que sovint posa unes condicions que no faciliten les coses. El model de ciutat? Doncs és evident que la realitat barcelonina actual, sobretot la de les zones més cèntriques i turístiques i amb els preus que s’hi paguen pels locals, no hi ajuda gaire. En aquest punt també cal afegir-hi els problemes que generen les normatives municipals en determinats casos. I per acabar, desenganyem-nos: no és que culturalment siguem un lloc amb una gran quantitat de gent que li agradi anar a sales petites a escoltar música, a descobrir grups… I, de fet, quan vas a un concert, ara molts cops et trobes unes quantes persones que no paren de xerrar i que no tenen un mínim de respecte cap als músics.
Segurament no serem mai com França, on les sales petites reben unes quantitats de diners molt importants, com tampoc Barcelona no s’aproparà en cultura musical, potser més aviat al contrari, a ciutats com Manchester. Però en el fons parlem d’un patrimoni cultural que cal cuidar, de la mateixa manera que també s’intenta fer amb el patrimoni arquitectònic, per exemple.
Posant-me un pèl exagerat, sembla que, al final, el que haurem d’aconseguir és que no passi allò que cantaven els Surfing Sirles: “Però si esperes massa estona, aquí no hi quedarà res, perquè aquesta és la història de com tot desapareix”.
Albert Ribas, subdirector d’edicions Línia i de Cultura B
Article publicat a l’edició de tardor de la revista Cultura B.
