Tot just fa un parell d’anys i escaig que sortíem de la maleïda pandèmia, un dels cops més durs que s’ha endut la societat a escala global. El sector cultural va ser un dels més afectats en tots els sentits. Tothom no parava de dir que en sortiríem millor quan encaréssim la nova normalitat. Vull aturar-me un moment en aquesta paraula: normalitat.
En aquells moments tan incerts, on ens plantejàvem com seria el futur de la cultura i de les polítiques culturals, ens van repetir, per activa i per passiva, que aquesta emergència ens portaria a una mal anomenada nova normalitat. Dic això perquè, en el món cultural, considerar aquesta realitat normal és del tot discutible. En qualsevol cas, vam continuar en una nova anormalitat. Perquè, no en tingueu cap dubte, el sistema cultural ja no era normal.
M’explico. En general, les polítiques culturals històricament han estat molt voluntaristes, mancades de suport institucional, mal subvencionades, amb empreses i excel·lents professionals molt fràgils i precaris i, després de gairebé cinc dècades de democràcia, la societat i la política no han estat capaces de construir un sistema just i digne on els professionals del sector (actrius, músics, tècnics, backliners, muntadors, taquillers, programadores, gestores culturals, coreògrafs, escenògrafs, ballarins, caps de sala, guionistes, directores, productores, mànagers, etc…) puguin desenvolupar-se correctament en un espai professional clar, comú i assumit pels poders públics i per la ciutadania. Un espai on hàgim pogut construir un imaginari col·lectiu que ens faci veure i sentir el sector cultural com a necessari per al desenvolupament de les persones i la millora de les nostres vides.
Sense empreses i professionals de la cultura no hi ha sector ni política cultural
Tots tenim clar que la cultura és molt important. Segur que tothom està d’acord en la necessitat de posar els drets culturals al centre de les decisions polítiques i que el conjunt de la ciutadania pugui accedir a la cultura i expressar-se lliurement. Ningú pot retreure que les associacions culturals i la cultura de base, altruista, autèntica, compromesa amb el lloc i vinculada a la ciutadania, ens fa sentir més lliures i ens aporta un esperit crític molt lloable, que facilita la creació de comunitat. Però sense empreses i professionals de la cultura no hi ha sector ni política cultural. Necessitem un sector econòmic estable per a les empreses i els professionals de la cultura. Darrerament hi ha hagut un parell d’iniciatives públiques lloables. Per un cantó, a nivell estatal, l’impuls iniciat pel ministre Miquel Iceta de l’Estatut de l’Artista; i per un altre, a nivell català, la iniciativa compartida per tots els grups polítics del Parlament de Catalunya d’arribar al 2% del pressupost de la Generalitat per Cultura. Aquesta iniciativa, liderada per Actua Cultura 2% i integrada per 16 associacions sectorials i més de 700 membres adherits, reivindica arribar al 2% del pressupost del Departament de Cultura per alinear-nos amb la mitjana europea.
I aquest és el camí, però el sector cultural no el pot fer sol. La societat hi ha de ser darrere empenyent. La ciutadania ha de reivindicar la importància de la cultura, de les creadores i els creadors i de totes les persones que treballen al voltant d’ella. Cadascú aportant el seu gra de sorra, anant més al teatre, al cine, a concerts, als museus, a les llibreries, a les biblioteques, als centres cívics, als ateneus… Per aconseguir normalitzar un sector que ens fa més lliures i ens fa millors persones.
Xavier Campón Brugada, gestor cultural
