El pitjor enemic

Tirar de tòpics per titular un article no acostuma a ser una bona idea. És un recurs fàcil i gastat, però aquest cop no me n’he pogut estar. Ja em perdonareu. Perquè quan una expressió simple resumeix el sentit de tot el que vols dir, tampoc és recomanable intentar-la complicar buscant alternatives. Pitjor el remei que la malaltia.

I parlant de malaltia, de malaltia en sentit abstracte, tots sabem que no hi ha pitjor enemic que un mateix. Tots menys el món cultural, diria. Un univers especialitzat a trobar culpables a totes bandes, sempre a fora i mai a dins, dels mals que pateix. Tant que es miren el melic alguns… Però mai per trobar-hi defectes. “És tan fàcil perdre la vista com la mirada”, canta el vell rocker Fito Cabrales. I diuen que el savi en sap més per vell que per savi.

Hi pensava mentre llegia l’entrevista que el company Albert Ribas va fer a Manolo Gómez Romero i que publiquem al número quatre de la revista en paper de Cultura B, en la qual, entre moltes altres coses, aquest talentós pintor gitano parla d’algun episodi d’elitisme cultural que va viure dins de la seva pròpia família política. D’aquell argot artístic que serveix per aixecar barreres en lloc de construir ponts. D’aquella actitud que allunya la cultura de la gent comuna. La gent que, com va dir un dia el periodista Vicent Sanchis, està pensant a canviar-se la nevera mentre altres escrivim sobre qüestions que considerem transcendentals. I potser el que és transcendental de veritat per a la majoria és tenir una nevera que funcioni. Sense ironia.

Aprenguem de la cultura de base. Pensem més a arrelar que a agradar-nos. Siguem més humils i menys pretensiosos. I potser així, només potser, connectarem més i tindrem nous públics

Veient com parlen alguns, com es mouen i com fan i desfan per sobre del bé i del mal, no tinc cap dubte que el pitjor enemic de la cultura és ella mateixa. “Necessitem crear nous públics”, s’afirma per activa i per passiva. I no hi puc estar més d’acord. Per aconseguir-ho, però, potser caldria començar per baixar de la talaia, pontificar menys i escoltar més. Enfangar-se més. Què vol la gent? Què demana? Què li agrada? Com hi arribem? Com desconstruïm els murs culturals que hem anat aixecant amb una diligència digna d’estudi?

L’actor Pere Arquillué hi reflexionava espontàniament des de la plaça Sant Pere de Berga aquest mes de juny, veient per primer cop en directe la Patum. “Jo tinc ganes de dir que això és cultura en majúscules. De vegades entenem la cultura des d’un lloc molt posat i tocat. I això també és cultura. No és que també, és que això és cultura. D’aquí venim. Aquí tens un poble que canta, que balla, que salta… Tots alhora. És molt, molt potent”, deia emocionat al costat de la seva filla i també actriu Emma Arquillué. I jo, com a berguedà exiliat que ho seguida des de la distància per televisió, en prenia nota per a aquest article.

Aprenguem de la cultura de base. De la que es fon amb la gent. Pensem més a arrelar que a agradar-nos. Siguem més humils i menys pretensiosos. Deixem de mirar per sobre de l’espatlla aquells que volem captivar. Siguem com ells. I potser així, només potser, connectarem més i tindrem nous públics.