Que ningú m’acusi de plagi. El titular no és meu. Podria haver optat per escriure “el poder de la cultura” i també hauria funcionat, però em va venir al cap El poder del arte, una de les últimes cançons de Roberto Iniesta, el Robe, que ha enlluernat escriptors i poetes –El País dixit–, i no me n’he pogut estar. Hi ha alguna cosa en la nostàlgia musical que t’atrapa. Ja ho escriu ell mateix en aquest tema que parla de la música com a espai de redempció i que fins i tot va portar el Museu del Prado a il·lustrar-lo amb imatges, en una col·laboració entre l’art clàssic i el rock com a mínim inesperada.
Hi pensava un diumenge assolellat contemplant l’interior de les Tres Xemeneies gràcies a Manifesta, la biennal d’art europea que ha tingut el poder d’obrir al públic aquesta “espècie de monument fòssil a una societat extractiva, característica de la industrialització insensible i del creixement urbà especulatiu i desendreçat” –en paraules de Montserrat Tura al diari Línia. El que va començar sent un plantejament “que ningú s’acabava de creure”, relata a Cultura B Hedwig Fijen, la directora de la biennal, ha permès obrir per primera vegada a la gent el que també es coneix com “la Sagrada Família dels obrers”.
Quedem-nos amb la descripció de les Tres Xemeneies que vulguem, però sobretot quedem-nos amb el que ha aconseguit la cultura: obrir-les. I com jo, que hi anava més per l’interès històric i arquitectònic que per la instal·lació artística que s’hi pot veure –ho admeto–, milers de veïns i veïnes de Barcelona han franquejat la sovint infranquejable distància mental que separa la capital catalana de Sant Adrià de Besòs. Poc més de mitja hora en transport públic que era inconcebible en l’imaginari col·lectiu de molts i que Manifesta ha sacsejat, trencant barreres i ampliant horitzons. Només per això ja haurà valgut la pena.
Tingui l’empenta de tota una biennal europea o la valentia d’un amant de la música al darrere, quan la cultura s’obre pas, la realitat canvia
Com també val la pena passejar pel carrer de Santa Madrona, al barri del Raval de Barcelona, castigat per la pobresa, i veure com la cultura arrela –mai millor dit– en uns baixos sota terra on hi ha bucs d’assaig de lloguer per hores. Gent amunt i avall amb instruments a les mans que n’entren o en surten, cartells de concerts a les parets, converses sobre música a les voreres… Tot un refugi cultural enmig d’una complexitat social difícil de resumir en poques línies. “Que el poder del arte bien nos pudiera salvar de una vida inerte, de una vida triste, de una mala muerte”, canta el Robe. Potser sí que es pot resumir.
Dos exemples, dos casos als extrems, que comparteixen la força transformadora de la cultura. Tingui l’empenta de tota una biennal europea o la valentia d’un amant de la música al darrere, quan la cultura s’obre pas, la realitat canvia. Al Raval, a Sant Adrià de Besòs i on sigui. I aquestes són les coses que volem explicar a Cultura B. Perquè, al cap i a la fi, nosaltres també som producte d’aquest poder de l’art que fa possible el que de vegades sembla impossible.
Arnau Nadeu, director editorial
