Els amants de l’òpera diuen que aquesta disciplina artística és la síntesi de totes les arts. No ho dubto, però crec que és la dansa la que té totes les eines necessàries per seduir i emocionar més persones. Ballar està íntimament associat a les més antigues ritualitats i moure el cos esdevé un fet gairebé biològic que ens agermana. Òbviament, no són aquestes les raons que justifiquen les polítiques culturals per promoure la dansa, però ens donen certes pistes envers la manera d’abordar-les.
Persones de totes les edats ballen constantment a tota mena de festes i locals, les escoles de ball estan plenes, cada dia hi ha més tècniques de gimnàs que aprofiten ritmes ballables i als casals de gent gran ballar és habitual. Ballar és un fet quotidià per a moltíssimes persones capaces de desinhibir-se i moure el cos amb més o menys gràcia per raons que van des de l’oci personal i la cerca relacional fins a la teràpia mèdica.
És per tot això que resulta sorprenent que la dansa, convertida en espectacle, maridada amb les millors músiques i mimada per professionals excel·lents, no aconsegueixi atraure grans públics. Pot ser que amb totes aquestes virtuts no hàgim, tots junts, aconseguit aplegar-los.
Resulta sorprenent que la dansa no aconsegueixi atraure grans públics
Diguem-ho tot, en qualsevol cas. El Mercat de les Flors programa regularment dansa i li va bé, i quan ens visiten grans companyies internacionals o les millors (i més conegudes) de les nostres omplim, però a la xarxa pública de teatres municipals i als escenaris privats de Barcelona les programacions de dansa són excepcionals. I, lamento haver-ho de dir, una excepció, en aquest cas, de raresa i no pas de virtuositat.
Aquest mes de març se celebra la 8a edició del Festival Metropolità de Dansa, que ens proposa una programació molt diversa a dotze municipis metropolitans i que congrega públics, practicants i professionals perquè el seu objectiu és crear nous aficionats. Serà un èxit popular, però queda per aconseguir que la dansa formi part normal de les programacions escèniques als teatres d’aquests dotze municipis. Aquest objectiu ens hauria de comprometre, ja que forma part dels principis de tota política cultural. És a dir, planificar el futur.
No s’hi val pensar que la dansa és cara ni dir que la manca de grans noms coneguts ens allunya dels potencials espectadors. Veure ballarins i ballarines que ho fan millor que nosaltres a la festa, o a l’escola de dansa, hauria de ser la primera raó ineludible per gaudir-ne. N’hi ha moltes més, però quedem-nos ara amb la primera de totes les virtuts de la cultura i de l’art, que és la de fer-nos còmplices d’una creació i d’una bellesa que, més aviat o més tard, serà patrimoni de tots.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona
