L’any 1994 marca l’inici de La Capella com a centre municipal destinat a les arts visuals contemporànies a Barcelona; una data que defineix la seva especificitat en art emergent, tot i que en aquell moment no s’utilitzés aquest terme.
En aquest emblemàtic espai arquitectònic abans ja s’havien fet grans exposicions d’art contemporani: la retrospectiva dedicada a Joan Miró el 1968 o l’exposició La primavera, de Pepe Ocaña, el 1982. No obstant això, és aquesta data la que, any rere any, celebra l’aniversari d’un espai ben especial dins de l’ecosistema de les arts visuals a la ciutat. I així és com La Capella ha arribat a aquesta edat curiosa, fins i tot dins de les lògiques que determinen el que es considera jove o emergent. Em refereixo als 30 anys.
Algunes de les convocatòries que configuren l’estat de salut de l’art jove o emergent a Barcelona tenen el seu límit d’edat als 30 anys; altres la tenen als 35; i altres, com La Capella, no en tenen. Des del 2006, any en què neix Barcelona Producció, la convocatòria anual que funciona com a eix vertebrador del centre, mai l’ha tingut, i això és motiu de celebració. La pràctica artística no sempre avança de manera ascendent, sinó que tot és molt més incert. En aquest sentit, l’emergència artística, entesa més aviat com a urgència, com a desig i necessitat que les coses passin, no depèn d’una qüestió de joventut.
L’emergència artística, entesa més aviat com a urgència, com a desig i necessitat que les coses passin, no depèn d’una qüestió de joventut
Seria fantàstic deixar de banda aquestes etiquetes incòmodes –art emergent, mitja carrera, consolidació– i parlar només d’art. Bé, íntimament ja ho fem des d’una percepció personal, quan ens enamorem d’una obra d’art, però costa molt més fer-ho des de les institucions. La Capella, per conviure dins de l’ecosistema artístic barceloní, ha d’assumir amb entusiasme l’etiqueta d’art emergent, ja que és el seu radi d’acció fonamental. És el que dona sentit i dimensió al centre. I el més bonic és entendre que treballar amb l’emergència artística d’un lloc és assumir el seu present.
Precisament, aquesta noció de present ha definit la celebració dels 30 anys. Una festa que ha donat lloc a una exposició coral que recuperava totes les publicacions del centre i tot un seguit de trobades afectives amb testimonis representatius dins de la seva biografia. Així, llibres i vivències configuren un llegat que reivindica una història no escrita de l’art emergent a Barcelona.
Malauradament, o gratament, el centre no pot assumir el pes del passat. No és que no tingui interès, sinó que realment no pot fer-ho. No és la seva funció. La Capella ha de continuar amb la seva intensitat de present.
David Armengol, director artístic de La Capella i comissari d’exposicions
