Pressuposem al sector cultural una gran capacitat per transformar la societat, i és cert. Som hereus d’una literatura, d’unes dramatúrgies, d’uns artistes plàstics, d’uns arquitectes i d’uns pensadors. I els nostres imaginaris estan farcits de pel·lícules, de poemes i de cançons. Però aquest pòsit intangible es fa sota l’implacable pas del temps. Realitats aparentment decisives desapareixen i d’altres momentàniament irrellevants tornen per esdevenir peces determinants en la nostra cosmovisió cultural. La cultura es mou entre el missatge profund i l’espectacle conjuntural.
Una pel·lícula, una obra de teatre o una exposició plàstica necessiten engranatges econòmics i, en molts casos, industrials. Els continguts i les idees que ho sustenten són lliures i poden prendre qualsevol direcció, i en darrera instància serà el públic o la crítica (i finalment el temps) qui els posarà al lloc que correspongui. El tarannà de cada creador determina el pes dels factors. Per això parlem de creadors independents, alternatius i comunitaris o, al contrari, comercials, mainstream o artistes per encàrrec.
La importància de revistes com Ajoblanco, en el seu moment, o ara en alguna mesura Cultura B és recollir tot el que ens planteja escenaris culturals innovadors
Tota creació té un pòsit innovador, de la mateixa manera que corre el perill d’esdevenir comercial si el públic ho decideix. Només cal recordar com van evolucionar als setanta els mites revolucionaris dels seixanta o com han esdevingut estrelles mediàtiques les icones musicals transgressores del rock o de l’underground. Warhol va dir que tothom tenia dret a un minut de glòria. El que no va dir és com ni quan podia arribar. Banksy omple els murs que separen Israel de Palestina de pintades reivindicatives, mentre que milers de samarretes amb els mateixos dibuixos es venen a la Rambla a glòria d’una progressia guai.
La cultura alternativa o comunitària és simplement cultura. Ni millor ni pitjor que una altra, sempre que no sigui pitjor per raons objectives, exactament igual que la més comercial (de vegades infumable). La diferència és que aposta per mitjans reduïts i té una voluntat de generar noves complicitats socials. És cert que pot tenir una dimensió explícitament política, cosa que no obvia la que implícitament té la cultura més comercial.
Aquesta voluntat no s’hauria de confondre amb una categoria eterna i, en qualsevol cas, també serà el temps qui ho dirà. Els artistes no neixen “maleïts”, malgrat que alguns passin a la història beneïts per aquest adjectiu. La importància de revistes com Ajoblanco, en el seu moment, o ara en alguna mesura Cultura B és recollir tot el que, fora dels grans aparadors, ens planteja escenaris culturals innovadors. Idees, propostes, imaginaris i espectacles que volen trencar amb les convencions populars i vulgaritzades per endinsar-se en aventures incertes que miren al futur.
Aquest debat sobre el paper transformador de la cultura és d’una enorme complexitat. L’eclosió del feminisme als seixanta o el despertar de les reivindicacions LGTBI als vuitanta són fets culturals de primera magnitud que just ara es reflecteixen de manera (raonablement) natural a les escenes artístiques del país. Les propostes alternatives i els mecanismes d’extensió comunitària que comporten es couen amb temps perquè idees i escenaris tenen moments diferents. Transformar suposa canvis de mentalitat i adopció de noves formes d’expressió popular.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona
