Hi ha una famosa frase del filòsof alemany Friedrich Nietzsche, i que molts subscrivim, que diu així: “La vida sense música seria un error”. I això ens fa pensar: Què podem fer per evitar aquest error? Què podem aportar per impedir aquest desastre?

Encara que sembli una obvietat, perquè hi hagi música són imprescindibles els músics. Per tant, el nostre esforç ha d’anar dirigit a facilitar-ne la formació i el creixement fins a assolir les quotes d’excel·lència que tots desitgem.

Hi ha un recorregut indispensable a la carrera d’un músic que el porta des dels primers acords al local d’assaig als concerts en grans recintes o festivals. Una cadena que passa per les sales de format petit i mitjà, on s’aprèn realment l’ofici i l’artista s’apropa als grans esdeveniments.

Barcelona té una llarga tradició de locals que han permès a artistes de diverses generacions créixer i connectar amb un públic afamat per descobrir i gaudir dels nous artistes que abunden a la nostra ciutat. Per citar algunes d’aquestes mítiques i històriques sales, recordar el San Carlos Club als anys 60, Zeleste als 70, Bikini als 80 i posteriorment, en les següents dècades, vam fer la nostra modesta aportació des de Sidecar, entre altres sales.

Barcelona no es pot continuar permetent substituir locals culturals per empreses turístiques, com passa al centre de la ciutat, ni condemnar a l’extraradi locals que serveixen com a escola i trampolí del planter musical

Si perdem alguna anella d’aquesta cadena, el futur de la música se’n ressentirà greument. Les sales petites són, doncs, les més necessàries i alhora les més vulnerables. Aquest sector, evidentment voluntarista, ple de riscos i on els beneficis són escassos, no només pateix les dificultats pròpies de mantenir viva una aventura que genera escassos rèdits, sinó que generalment no gaudeix del reconeixement i l’estima que mereix.

Barcelona no es pot continuar permetent substituir locals culturals per empreses turístiques, com passa al centre de la ciutat, ni condemnar a l’extraradi, amb lloguers més econòmics, a locals que serveixen com a escola i trampolí del planter musical de la ciutat.

Si bé les petites sales s’esforcen i compleixen amb la seva missió, en aquest moment cal reclamar a les administracions que prioritzin a les seves agendes la protecció de les sales i fomentin la creació de nous espais.

La desaparició de llicències, reconvertides en negocis més lucratius, i la impossibilitat de noves concessions, representa un greu problema. Aquest és un tema a esmenar urgentment. Però no és l’únic assumpte on cal intervenir: en els casos de les sales deficitàries cal suport econòmic, tal com es fa en altres sectors artístics com el cinema, la dansa, el teatre, etc. També fa falta mediació en els conflictes entre veïns i empreses, suport tècnic i econòmic per fer millores en la insonorització… Se m’acaba l’espai, però la llista de peticions no. Hi ha molta feina a fer i són necessaris lideratges valents i decidits.

Tornant a Nietzsche, si us plau, dona suport a les sales de concert. No fer-ho seria un error.

Roberto Tierz, músic, promotor cultural i exdirector de Sidecar

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram