Fora de macrofestivals i de concerts massius, la música en viu a Barcelona pateix una crisi greu. Lloguers disparats, normatives draconianes, alguns veïns –sovint expats– i l’especulació immobiliària han erosionat una xarxa que era delicada. Què queda de la cultura i de la comunitat en una ciutat orientada a la totxana i al turisme? Segons l’Ajuntament, entre el 2005 i el 2022 les llicències de sales petites es van reduir un 35%. I no és només cosa de bars i de sales; podem parlar de BeCool o Bóveda, però ara sembla que les escoles també fan nosa.
Un entorn hostil que afecta el pop, el jazz, la cançó d’autor i especialment les músiques alternatives, entre les quals l’experimental o exploratòria. La que qüestiona què és la música i treballa als límits de la melodia, el ritme, el timbre i els instruments. No és música adreçada a omplir caixes i a esgotar barrils. Víctor Hugo deia que “la música és soroll que pensa”, i aquesta proposa pensar des de l’escolta.
Hi ha una gran paradoxa. L’escena experimental barcelonina i catalana és de les més potents d’Europa. Ho constaten els intercanvis i les col·laboracions internacionals, més de 10.000 espectadors anuals, artistes locals duent els seus projectes arreu, creadors que venen a residir o a col·laborar… Una força creativa enorme que conviu amb una precarietat crònica i un suport institucional escàs. Les normatives de soroll i d’activitat i la bota de l’especulació ofeguen els espais físics per assajar, experimentar i mostrar propostes. Per posar un exemple, l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) només dedica un 5% de les línies de subvencions a pràctiques musicals no convencionals. Mantenir el circuit és cosa de l’autogestió, de la precarització o de la pura militància.
L’escena experimental barcelonina i catalana és de les més potents d’Europa
I, malgrat tot, l’escena continua viva. L’Automàtica, Discordian Records i Gràcia Territori Sonor, a Gràcia; l’Antic Forn, a Vallcarca; Mutan Lab, a Horta; Dinamo Espai, a la Prosperitat; La Máquina, al Camp de l’Arpa; Bone x Iklectik, voltant per Barcelona; TPK, a l’Hospitalet; Ameba, a Girona; Contemporaneus, a Reus… Són només alguns noms. La marginalitat dona certa llibertat creativa i qui es dedica a això ho fa per convicció, però no es pot aguantar eternament sense un reconeixement públic real.
A Berlín o a Viena fa temps que hi ha línies de suport específiques de recerca sonora i experimentació, mentre que aquí sembla que la música encara es mesura només per quantes entrades ven. No: la cultura també és recerca i risc, i calen espais perquè soni el que encara no sabem com hauria de sonar. No es tracta de defensar un nínxol artístic, sinó el dret a la complexitat cultural i a la creació lliure. De fer ciutat, vaja. Per això, a programadors, organitzadors, artistes i públic: continuem. I a qui decideix: quan vulguin parlar de cultura viva, diversa i sostenible de debò, ja saben on trobar-nos.
Aleix Salvans, director artístic de Gràcia Territori Sonor / Dispositiu LEM
