Aquest any, per la Mercè, vam celebrar els 50 anys de la Zeleste, una sala que va donar impuls a una manera d’entendre i de fer música que va marcar l’esperit transgressor i obert de l’època. L’any 1993, Barcelona vivia una nova crisi econòmica i el context postolímpic ho amarava tot. Va ser l’any en què la ciutat va veure aparèixer nombroses iniciatives artístiques i culturals, una de les quals va ser el festival Barcelona Acció Musical (BAM). Una vocació de modernitat i un cert tarannà transgressor era el caràcter comú d’aquells anys. Érem a les portes del segle XXI, d’un nou mil·lenni, i era estrany no apel·lar al futur, al canvi tecnològic i a una modernitat que teníem a tocar.
El BAM, nascut en el marc de les festes de la Mercè, on encara es manté, va convertir la festa major en altaveu de noves expressions musicals, algunes d’elles de caràcter emergent. Sigui com sigui, totes reclamaven per igual el seu caràcter de “música independent”.
Passen els anys i potser canvien els noms. Allò que abans denominàvem música emergent avui en diem nous talents, però la idea continua sent la mateixa: generar una cadena de transmissió des de les escoles de música cap als segells, els espais i els festivals que fomenti una manera d’entendre i de fer música des dels marges fins a ocupar el centre de l’escenari.
Pel BAM hi hem vist passar grups i músics que pocs anys després han aparegut al line-up de grans festivals
Amb més o menys encert, el BAM ha crescut com una iniciativa pública, en aquest cas a la festa major, per acompanyar la riquesa del teixit musical de la ciutat. El resultat ha estat un territori propi que, reivindicant la música independent en diversos estils i les emergències musicals, ha promogut una dinàmica cultural molt positiva per a Barcelona i el seu entorn metropolità.
L’atenció a les emergències musicals ha estat emblema del BAM durant tot aquest temps. Hi hem vist passar grups i músics que pocs anys després han aparegut al line-up de grans festivals o fins i tot també al programa més ortodox de Mercè Música. Les emergències musicals, que no són sempre sinònim de joventut, han arribat al BAM de la mà de programadors atents a l’escena musical més independent nacional i internacional. Establint complicitats no només amb el teixit local, sinó també amb l’escena d’altres indrets, com ha estat el cas de les diverses ciutats convidades de la Mercè, el BAM ha estat molt atent a l’eclosió de l’escena independent en diversos estils a nivell europeu i internacional.
Donar centralitat i altaveu al talent i a la creativitat hauria de ser la raó de ser de qualsevol festival, però si aquest es fa en el marc d’una festa major, és gairebé la seva obligació. Barcelona ho ha fet durant més de trenta anys, i encara queden molts més bolos per venir. El BAM ha de continuar evolucionant, estant al costat dels nous sons i explorant les noves tendències i les noves emergències culturals, amb l’altaveu de la Mercè i amb vocació de festival públic per acompanyar el teixit musical de Barcelona.
Avui Barcelona ha crescut. És una ciutat molt més diversa. Supera de llarg les muralles de les Rondes. I la indústria musical també ho ha fet, i molt. En els temps de canvi d’època que vivim, l’emergència ens desborda, i per això és més necessari que mai que mantinguem l’atenció a aquesta cadena de transmissió que alguns van crear a la sala Zeleste, altres la van refundar amb el BAM i que tots reconeixem com una manera de fer i d’entendre la música des de Barcelona.
Esteve Caramés. Programes culturals, Institut de Cultura de Barcelona
