D’ençà que vam posar en marxa Cultura B, m’he endinsat en el dia a dia del periodisme cultural d’una forma que no ho havia fet durant la meva trajectòria professional. Això m’ha permès diverses coses, com ara fixar-me més en el món de l’art contemporani i el seu relat per tal d’explicar-se. I he arribat a una conclusió: costa bastant, i a vegades molt, d’entendre.
Ara qui s’ha d’explicar, i de manera senzilla, soc jo. La crítica Gilda Williams, a Com escriure sobre art contemporani, afirma que “molta escriptura sobre art contemporani és difícilment comprensible”. Això resumeix el que vull dir. Molt sovint, els textos dels cartells de les exposicions, o els escrits de presentació dels webs dels centres artístics, són francament poc entenedors. Tant se val si parlem de llocs grans o petits –nosaltres ens fixem més en aquests últims. Es fa servir un llenguatge rebuscat, amb prefixos i paraules tècniques o directament molt estranyes. I en algunes ocasions, tot plegat barrejat amb un esnobisme que acaba transmetent una pretensiositat ridícula. Hi ha cops que tinc la sensació que la gent del món de l’art contemporani només parla per al seu cercle. Me’ls imagino en una habitació tancada i fosca dient coses com “processos curatorials”, “autorepresentacional” o “performativitat”.
Hi ha cops que tinc la sensació que la gent del món de l’art contemporani només parla per al seu cercle
La pompositat la podríem deixar per a la família reial britànica, perquè crec que una de les coses que hauria d’interessar als museus i als centres artístics, especialment als que són públics i també als que tenen un perfil més alternatiu, és atraure gent. I això no vol dir deixar d’interpretar la realitat complexa que ens envolta. Però no hi ha res més ridícul que pensar que fer servir un llenguatge incomprensible equival a tenir la capacitat d’entendre i d’explicar aquesta complexitat.
Parlant dels britànics, fa pocs dies vaig mirar un documental sobre la trajectòria del prestigiós fotògraf anglès Martin Parr. Un home d’una senzillesa absoluta que retrata, d’una forma íntima, satírica i molt precisa, les característiques de la modernitat occidental. Una de les veus que surt al film és la de l’artista Grayson Perry, que hi deixa anar, per elogiar la normalitat de Parr, una perla rere l’altra sobre el món de la fotografia: “Parr lluita contra l’esnobisme”, “el negoci de la cultura té una intel·lectualització excessiva” o “la fotografia pateix molt d’academicisme i de xerrameca filosòfica”. Tot això que diu Perry també val per a l’art, per al qual també té munició: “En l’art abunda la serietat interpretativa. L’humor és molt important i està infravalorat. Hi abunda més la pena”. Amén. Menys performativitats i més claredat.
Albert Ribas, subdirector
