Passejant pels carrers de Barcelona, especialment pel Raval i per barris de l’extraradi com la Trinitat Vella, Ciutat Meridiana o el Bon Pastor, és quan ens adonem que el cens no enganya. Més d’un 30% de les persones que viuen a la ciutat han nascut fora d’Espanya. Si hi afegim els fills que ja han nascut aquí, però que mantenen uns lligams intensos amb les cultures dels països de les seves famílies, la sorpresa deixa de ser-ho: vivim en una ciutat on coexisteixen desenes de cultures; on habitants de més de cent països diferents busquen algun moment per reconnectar amb els seus llocs d’origen a través de la música.
Passejant pels carrers de la ciutat, sí, fins i tot pels barris més blancs, podem veure que la banda sonora de Barcelona és molt més diversa del que volem pensar. La furgoneta de l’instal·lador d’aires condicionats regala un clàssic de salsa romàntica a la resta de cotxes aturats al semàfor; el treballador precaritzat de Glovo pedala a ritme de pop panjabi; la perruqueria llatina anuncia el pròxim concert de vallenato; la colla que s’aplega en un racó del parc riu mentre el mòbil d’un d’ells dispara imparables patrons de dembow dominicà…
Als anys 80, amb uns índexs de migració gairebé insignificants, a Barcelona havíem d’esperar que algun festival de “músiques del món” (així se’n deien) programés concerts d’artistes de l’altra punta del planeta per gaudir dels ritmes de més enllà del circuit anglosaxó o europeu. Ara en tenim cada setmana. A L’Occulta i al Diobar; al Soda Acústic i a l’Espai Ku; a la discoteca Atlantic i al Latin Palace; al club F O C i al Casal de Barri Pou de la Figuera; al Centre Cívic Convent de Sant Agustí i al Centre Cultural Albareda; a Paral·lel 62 i a La Nau; a La Yumba i a molts altres espais que, per si de cas, no esmentarem (alguns encara no han regulat la seva situació administrativa, però són igualment essencials per donar cabuda a totes les músiques que coexisteixen a la ciutat).
Ens fa menys por tastar plats d’altres països que visitar locals que programen concerts de músiques llunyanes
La música i la gastronomia són dues de les eines més útils per trencar barreres culturals, però ens fa menys por tastar plats d’altres països que visitar locals que programen concerts de músiques llunyanes. És una pena. A quatre carrers de casa o a dues parades de metro de la feina podem endinsar-nos en vetllades de cúmbia dominicana, d’electrònica africana, de trap magribí, de forró brasiler, de hip-hop xinès, de tangos argentins…
Un concert és el bitllet d’avió més barat per tornar durant una estona a la terra que vas haver de deixar enrere. Però un concert també és la manera més fàcil de connectar amb veïns arribats d’altres països i continents. La banda sonorad’una ciutat és, després del cens, la millor manera de conèixer i de gaudir la seva composició demogràfica. Per desgràcia, coneixem molt poc la nostra ciutat. Ens estem perdent moltes de les Barcelones que componen Barcelona.
Nando Cruz, periodista
