Gary Mounfiel, baixista d’Stone Roses, al Manchester Bar servint una cervesa. Foto cedida
Imagina’t que ets molt fan de The Smiths i Joy Division i un dia obres un bar per retre’ls homenatge i, al cap d’un temps, alguns músics d’aquestes bandes i d’altres de l’escena musical i cultural Madchester visiten el teu local, et feliciten i, fins i tot, algun d’ells s’anima a servir una cervesa. No cal viatjar gaire lluny per conèixer aquesta història. Això mateix els va passar a Javier Meneses i Ariel Gejman anys després d’haver aixecat la persiana del Manchester Bar, un refugi barceloní per als amants de la música alternativa i l’escena underground anglesa.
Aquest somni arrencava el 2004, quan Meneses i Gejman, els dos socis del bar, tenien només 24 anys. Eren dos graduats en empresarials que arribaven a Barcelona des de Xile sense un rumb concret. Un cop instal·lats, trobaven a faltar un racó on escoltar les bandes post punk britàniques de finals dels setanta i principis dels vuitanta que els agradaven, com Joy Division, New Order o Happy Mondays. “A Barcelona predominava l’electrònica i no hi havia gaires bars especialitzats en aquesta música”, explica a Cultura B un dels propietaris, Javier Meneses.
Així, “sense grans pretensions”, van obrir un bar al Raval, al número 40 del carrer de Valldonzella. La idea inicial era que el projecte durés un parell d’anys i després traspassar el negoci i tornar a Xile. Però la cosa anava tan bé que, l’any següent, van obrir el segon al Gòtic, al número 5 del carrer de Milans, el qual encara mantenen i que està situat en una placeta on, si un aixeca el cap, veu que els edificis formen una corona al cel molt bonica.
El primer bar que van obrir estava al Raval, però va tancar ara fa un any per centrar esforços en el del Gòtic. Foto cedida
De seguida, els dos locals de Meneses i Gejman es van convertir en l’escenari predilecte dels fidels del post-punk, el new wave, el brit-pop, el synth pop i l’indie-pop. Els dos bars oferien cervesa i còctels, però allà on sonaven les guitarres setmanalment era al Gòtic. En vint anys hi han passat bandes locals i internacionals hereus del Madchester dins el cicle de concerts gratuïts que organitzen els diumenges, els Resultados Rítmicos, i les sessions de DJ dels dijous.
Tot plegat ho fan al minúscul espai que hi ha en entrar a la dreta, al segon nivell de l’establiment. “Ells toquen i ens posem fins a quinze persones al seu voltant, tots apretats”, explica amb cert orgull en Carlos Torrecillas, l’encarregat del bar des de fa disset anys. Entre els grups barcelonins que han programat recentment destaquen Fata Morgana, 80% Baul i La Divina.
Els primers anys, els dos socis hi treballaven des de la barra, però més tard van passar a la gestió del negoci i, fins i tot, han col·laborat a engegar altres sales d’ambient com el pub Nevermind del carrer de Tallers o, més recentment, el Candy Darling, a la plaça d’Universitat, que Meneses defineix com “la versió queer del Manchester”.
Fer-te amic dels teus ídols
La notícia que existia el Manchester Bar aviat va arribar a terres angleses i, segons expliquen, entre el 2015 i el 2018 van rebre la visita d’artistes com Mike Joyce i Andy Rourke, bateria i baixista de The Smiths (Joyce, a més, va actuar en una de les festes que abans feien a l’Apolo). També van visitar-los Gary Mounfiel, baixista d’Stone Roses (a la foto es veu com va agafar lloc a la barra per servir una canya) i Rowetta i Bez, de Happy Mondays.
“Amb alguns d’ells, ens vam fer amics i, algun cop que he anat a Manchester, m’he vist amb la Rowetta”, narra amb entusiasme Meneses. Entre les mil anècdotes que amaga el local, destaca la visita de Kevin Cummins, un dels fotògrafs més importants de l’escena musical anglesa dels vuitanta: “Va entrar i em va dir ‘Totes aquestes fotos que teniu, són meves’. Em va fer una vergonya… Vaig buscar-lo al mòbil d’amagat i sí, era ell, en Kevin Cummins”. Efectivament, així és, perquè a les parets hi pengen fotos d’alguns d’aquests grups i, fins i tot, fent cua al lavabo un veu la dieta musical post punk del local amb una trentena de noms escrits en un plafó.
El Manchester Bar es troba al carrer de Milans, al barri del Gòtic, i és un refugi per als amants de la música anglesa dels vuitanta. Foto: Cultura B
‘Madchester’: molt més que música, també una estètica
Després de gairebé vint anys mantenint els dos locals, l’any passat, el 2024, van tancar el primer, el del Raval: “Ja feia temps que l’energia s’anava dividint. El del Raval no donava gaires possibilitats i volíem concentrar-ho tot al Gòtic perquè allà era on fèiem els concerts i les sessions de DJ”, detalla el soci. Al setembre farà dues dècades que van obrir el segon local, el qual continua portant la cultura Madchester a Barcelona com el primer dia.
A més, un dels elements que més cuiden és l’estètica. Tan bon punt un entra al local del carrer de Milans comença el viatge en el temps. Làmpades taronges i vermelles, taules i seients alts, sofàs i butaques vintage omplen l’espai per donar-li un “punt d’intimitat”.
“A nivell estètic i gràfic ens inspirem sobretot en The Smiths i Joy Division i també en icones de Manchester com la discogràfica Factory Records i en els colors grocs i negre de la discoteca Haçienda. Agafem aquestes referències per fer els pamflets i les samarretes”, continua.
I quin públic hi va, són d’aquí o de fora? “Per la ubicació que tenim és inevitable que vinguin turistes, però ens adonem que també hi ha gent local que ha investigat i ens busca per l’encant del lloc”, detalla. Amb tot, el Manchester podria ser un d’aquests locals del Gòtic on és fàcil sentir-se turista a la teva ciutat pel fet de sentir més anglès que cap altra llengua, però el fet que part del personal de la barra t’atengui en català rebaixa aquest risc.
Les begudes també amaguen referències a The Smiths, com a la carta de la dreta, on diu ‘Charming man’, que és el títol d’una cançó de la banda. Foto: Cultura B
De la mà del Primavera Sound
“Crec que la música dels vuitanta era molt present a Barcelona quan vam obrir, se’n va anar i ara fa uns tres anys que ha tornat”, afirma Meneses, el qual afegeix que, com que algunes d’aquestes bandes llegendàries dels anys 80 i 90 van actuar als 2000 al Primavera Sound, era més comú que la gent escoltés aquests estils i que, per tant, prenguessin una copa al Manchester.
També comenta que, des de fa uns deu anys, observen un canvi de públic. La gent de l’inici ja no ve tant i els assistents són més joves i diversos: “Fa deu anys vivíem l’època hipster i molts d’ells venien al local… A més, tornant al tema estètic, trobo que abans era molt clar com anava un hipster. Ara a nivell de moda hi ha una barreja estranya, perquè el punk està tornant també”. Prova d’això és la barreja d’estils que es pot veure un dissabte a la nit, en què tant predominen les jaquetes de cuir, les crestes, els pírcings, les gorres, però també les camises de lli.
Amb tot, Meneses fa una radiografia ràpida de l’ecosistema nocturn barceloní i considera que ara als bars musicals de Barcelona predominen les “propostes comercials”. Ells, però, continuen apostant “pel que no és mainstream, pels sons indies i el revival dels clàssics”.
Una frase del grup The Smith il·lumina l’interior d’actual local. Foto cedida
Manchester, ciutat convidada a La Mercè
Al setembre, coincidint amb el vintè aniversari del local del Gòtic, Barcelona ha convidat per La Mercè, precisament, la capital cultural del nord d’Anglaterra, Manchester. “No hem pensat en res, però alguna cosa especial farem”, diu Meneses entre riures.
Ara per ara, el que tenen clar és que volen acabar de definir una programació diferent per celebrar les dues dècades de vida al Gòtic. El Manchester no tancarà durant l’agost i continuarà il·luminant les nits d’estius amb els sons de l’Anglaterra dels vuitanta. Fa vint anys que ho fan i no hi ha dubte que els en queden molts més. Així ho pronostiquen les llums de neó que ens han rebut aquesta nit: There is a light that never goes out (The Smiths).
Part de l’equip del Manchester Bar a l’antic local del Raval. Foto cedida
