Una actuació al Diobar. Foto: Vincent Bernat
Són les onze de la nit d’un divendres de juny que sembla agost. A l’estació de França queden quatre gats i el cinquè soc jo, que creuo el pas de vianants amorrada al Google Maps. Un cartell emmarcat amb llums de neó anuncia el meu destí, el Diobar. Entre uns quants apostem com s’hi entra. Aquesta escena es deu repetir sovint, perquè de seguida ens indiquen que hem d’accedir-hi pel restaurant grec Dionisos, dos metres més enllà d’on som. Un cop a dins, i sense gaires contemplacions, enfilo escales avall. M’obren la porta i la festa està servida.
M’animo només amb l’ambient que s’hi respira. Acaba l’actuació de tecno i passem a la salsa dura de Nova York, la clàssica, la comercial, la romàntica, el jazz latino… Així sona una sessió de Pedro Velasco, que sota el nom de DJ Peruchin fa vuit anys que posa ritme llatí a les nits de divendres del Diobar. Situat a l’avinguda del Marquès de l’Argentera, a Ciutat Vella, aquest local és un gran punt de referència de l’escena llatina a Barcelona. “Primer era un espai per retrobar-se amb migrants d’Amèrica Llatina”, diu Velasco, que després m’explica que ara el públic és més divers gràcies a l’augment d’escoles de salsa a la ciutat. A mesura que s’acosta la mitjanit es fa evident la devoció, ja que la sala s’omple de gom a gom.
Entre la multitud destaca un grup de gent jove que de seguida m’explica que són alumnes d’una nova escola de salsa caleña a Barcelona. La Marta, catalana, i en Juan, colombià, són dos dels ballarins que han vingut motivats pels professors. Treuen el mòbil i m’ensenyen una foto del cartell que els ha servit el pla d’aquesta nit. Minuts abans que pugin a l’escenari em reuneixo amb La Gozadera, un conjunt de salsa que fa vuit anys que toca en aquest “oasi cultural”, tal com diu Louis Acosta, flauta del grup. Se’n van a preparar els instruments i jo saludo el responsable de tot aquest sarau, en Jordi Urpi, que el 2016, al costat d’en Kristos Kafaslasque, va condicionar aquest espai, antic local d’ambient de la cadena grega Dionisos.
Actualment, el Diobar ofereix una àmplia oferta musical, amb actuacions en directe per viatjar per tota Amèrica Llatina, des de l’ska-cúmbia fins a l’indie rock, passant per l’ethnic, el folk o la salsa. Hi ha nits per a tots els gustos i en Jordi té clares les claus de l’èxit: oferir música en directe, cada vegada més escassa a Barcelona, i construir “un projecte de ciutat”, perquè, tal com assegura, també arriben al públic català.
Quasi no me n’adono i els integrants de La Gozadera ja són a l’escenari. S’encenen els llums de colors, sona la flauta i els primers timbals i, amb ells, esclata una sinestèsia musical: “¡Pura salsa brava para que goce! Han vingut alumnes d’una escola de salsa, no? Demostreu el que sabeu!”. Es desperta l’eufòria entre el públic. De sobte, la pista s’omple de parelles que es llancen a ballar salsa sense cap intenció que acabi la nit a la petita Amèrica Llatina musical de Barcelona.
VÍDEO: El Diobar és un gran punt de referència de l’escena llatina a Barcelona
