Marta Mas Girones parla amb passió del seu ofici, la fotografia. Foto: Joanna Chichelnitzky
Nascuda a Begues, però instal·lada a Barcelona, anava per filòsofa i ha acabat fent poesia amb la fotografia. Des dels seus amics Stay Homas o la Suu fins a les jugadores del Barça, passant per tots els actors del Teatre Lliure, la gent que confia en la seva mirada continua creixent. “Faig fotos de les persones perquè estan vives. Em fascinen”, diu.
Marta Mas Girones ha triat el pati de la llibreria La Central del Raval, a Barcelona, per trobar-nos. Quan estudiava filosofia a la Universitat de Barcelona i es posava trista, era un dels llocs on es refugiava amb un llibre. “Em calmava molt”, diu. Aquells anys se li barrejava la voluntat artística –feia fotografies cada dia i les editava a la biblioteca– amb l’acadèmica: “Volia acabar una carrera i ser bona amb això”. La lògica va fer que la deixés penjada. “És un tipus de matemàtiques que es fa amb lletres, i físicament era incapaç”, relata.
Arribo i travesso el bar fins al pati petit, lloc perfecte per conèixer una de les fotògrafes més actives del país. La Marta em busca i descobreix encantada que a l’interior també es pot fer petar la xerrada. Abans de fer-me dos petons, se saluda efusivament amb la cantant Llum, que fa feina en una taula. S’asseu i m’explica que ve de dinar amb el seu pare i la seva germana gran. “És la millor. Educadora social especialitzada en violència de gènere”, em diu. Han quedat al Flamant, a prop del pis que comparteix amb un noi i una noia, però que té llogat ella, a la plaça Letamendi, a l’Eixample. “Tots els mobles són meus i m’encanta el meu pis, és preciós”, afirma. Allà també hi té l’estudi, on li agrada treballar en pijama. Parla molt de pressa. És enèrgica, emocional, extravertida.
“Faig fotos de les persones perquè estan vives. Em fascinen”
Ens aixequem un moment per entrar a la llibreria i ensenyar-nos els nostres llibres. Tornem al pati amb el seu i l’escolto mentre el fullejo. El principio de Arquímedes: O escultura a tamaño real de mi amor desahuciado va del seu any de dol després d’una ruptura sentimental. Em fixo en la dona que surt al primer capítol: és la mateixa de les primeres publicacions al seu Instagram: “Andrea Carbó, la meva musa des que tenim 15 anys”. Precisament va ser en una sessió amb l’Andrea al Parc Cervantes (Les Corts, Barcelona) quan la Marta va descobrir que es podria dedicar professionalment a la fotografia. La primera feina remunerada? A Mercabarna, secció de fruites. “Per un noi del meu poble que el seu pare és fruiter i que em va dir: ‘Si et pago cinquanta euros pots venir i fer unes fotos de la paradeta i de les fruites?’ I jo… Em forro. Amb 18 anys”, rememora.
Laura Calçada i Marta Mas, al pati de la llibreria La Central del Raval. Foto: Joanna Chichelnitzky
De Mercabarna a dir al futbolista del Barça Joules Koundé que s’assegui a la cadira com si no s’hi hagués d’asseure i que jugui a ser un enfant terrible ha picat totes les portes i ha estat “una nena espavilada”. Als del Barça feia tres anys que els assegurava que podien fer coses “maques” junts. També va demanar al fotògraf David Ruano d’assistir-lo “quan ell estava fent la campanya del Teatre Nacional de Catalunya”. “I és el que estic fent jo ara”, diu satisfeta. I és que l’actor i director de teatre Julio Manrique li ha encarregat tota la imatge gràfica de la nova temporada del Lliure. Un bon retorn de Saturn, si se’m permet. Quan li pregunto a qui li agradaria fotografiar em respon que el músic i cantant Joe Jonas. “Laura, l’únic grup del qual he sigut fan de dir ‘si els veiés em posaria nerviosa’ són els Jonas Brothers”. Seria com abraçar la Marta petita.
Li pregunto pel penjoll platejat que porta, que de lluny sembla un reliquiari. Quan el toca i el gira veig que no, que a l’altra banda hi ha un Déu hindú. “És Ganesha, fill de Shiva”, m’explica. Una amiga de la seva mare li va portar de l’Índia amb una nota on deia: “Et regalo una medalleta amb el Déu de la prosperitat perquè segueixis amb l’art meravellós que fas”.
“Intento que el capitalisme no arrossegui la meva manera de treballar a poc a poc”
I què determina si el que fa és art o no? El desvetllament d’un món, quan descobreix alguna cosa, llavors és quan una sessió de fotografies no li passa desapercebuda. “Intento que el capitalisme no arrossegui la meva manera de treballar a poc a poc. Si he d’estar quatre dies en un lloc per treure les fotos d’un artista, prefereixo ser-hi”, diu. Com quan va haver d’idear un videoclip per a la cantant Maria Hein i, en comptes de quedar dues hores a Barcelona, va anar tres dies a Mallorca per entendre quina realitat hi tenia la cantant allà. Ella i la seva mare li van ensenyar els seus llocs predilectes.
Les anotacions de Laura Calçada durant l’entrevista. Foto: Joanna Chichelnitzky
Em fixo en el Carlos Cuevas que apareix al seu Instagram i al llibre, amb una sessió en blanc i negre, freda, elegant i preciosa pels carrers de Roma. “Ens vam conèixer als 13 anys estudiant teatre a Eòlia, després vam fer el batxillerat junts. Hi ha èpoques que ens hem vist més, d’altres menys i avui és el meu millor amic. Vaig trigar molt de temps a fer-li fotos. Fins que ell no em va dir: ‘Marta, vols que fem fotos?’ no li vaig proposar.”
Aquell batxillerat “raro”, com n’hi diu ella, una modalitat audiovisual artística de les Pies Diputació, va aplegar altres cares conegudes, com l’Àlex Monné o la Greta Fernández. La Marta és un imant per al geni i, quan la tens a davant, t’entren ganes que et retrati. També recorda les llargues estones amb alguns dels seus millors amics de la universitat, com el trompetista Klaus Stroink, en Rai Benet, en Guillem Boltó –els tres integrants d’Stay Homas– i la Suu. Quan va arribar la pandèmia va anar a passar-la al poble, i els seus amics es van fer “súper mega famosos”. “Crec que ens atraiem entre nosaltres. La gent que té inquietuds artístiques i que és una ultra flipada i està ultra compromesa amb el que fa, ens ajuntem”, reflexiona. En definitiva, parlem d’un grup de persones que han crescut i s’han definit juntes.
I com has après a fer fotos?: “Fent-ne. És que és diafragma, velocitat de camp i ISO. No és gens difícil. I a partir d’aquí, has de practicar deu mil hores i llavors ja ho tens”. Quan sembla tan fàcil com ho explica és que hi ha un talent instintiu. “He fet fotos cada setmana des de fa 10 anys, llavors arriba un punt en què qualsevol circumstància lumínica ja me l’he trobada i ja l’he resolt”, em continua explicant. A banda, observa com editen professionals que li agraden, com la Sílvia Grav.
Li pregunto si dorm bé i em diu que d’ençà que pren Paroxetina, sí. “Si no, pensava molt en la mort”, se sincera. Després de compartir-li les meves cabòries depressives, m’explica que és una hipocondríaca diagnosticada i que té “ansietat sostinguda”.
Tornant als seus objectius, li encantaria fer fotografia fixa de pel·lícules. Potser ho explorarà si s’acaben exhaurint ella i el teatre, cosa que dubto. Veient-la moure’s i parlar ho continuarà equilibrant tot, com està fent aquesta setmana, que un dia ha fotografiat una jugadora i el següent un jugador, havent de treure’ls-hi el què en 15 minuts. I com ho fas?: “Els hi parlo. A les sessions els explico històries o els dic que pensin en tal cosa o tal altra o s’imaginin una situació”. Així aconsegueix la connexió, l’anhelat do que aquesta noia té, sense filtres i tan lleugera de material com sigui possible a cada nova sessió.
Mas Girones, durant la trobada amb Laura Calçada. Foto: Joanna Chichelnitzky
