Marga Almirall va escollir el Parc de l’Espanya Industrial per fer l’entrevista. Foto: Joanna Chichelnitzky
La Marga Almirall (la Floresta, 1989) és una cineasta que passa més temps pensant què provoquen les pel·lícules que fent-ne. Mentre estudiava Comunicació Audiovisual a la UAB, va veure que el seu recorregut vital-fílmic no seria el convencional i que a ella no la veurien en un rodatge a l’estil “militar”. Almirall treballa a la cooperativa de divulgació de la cultura audiovisual Drac Màgic i entén el cinema com una màquina que crea imaginaris col·lectius i difon idees polítiques, socials i feministes. A Cultura B ens reunim amb ella per conèixer algunes de les imatges de la seva vida. Ens ha citat al parc de l’Espanya Industrial, al barri de Sants de Barcelona, un lloc que després descobrirem que li recorda al film amb el qual treballa ara.
Si ho tinc ben entès, i pel que he llegit, et vas criar sense televisió. És així?
Sí… Bé, això està publicat una mica per la broma (riu) i ara ha canviat molt, però que en aquella època els meus pares no volguessin tenir tele era força radical.
Hi pot haver alguna relació entre això i que t’hagis dedicat al cinema?
No ho sé… Això no vol dir que no m’interessés la cultura audiovisual. De fet, després vam comprar un projector i miràvem pel·lícules. I, a més, hi havia la figura del meu avi, que tot i que era metge, li interessava el cinema i filmava el dia a dia. Jo més tard he recuperat les seves imatges.
De fet, i si observem la teva trajectòria, veiem que la relació entre el cinema i la família és un dels pilars de la teva obra. A Elena Universo (2018) vas recuperar precisament unes imatges del teu avi i uns escrits del diari de la teva àvia. En una entrevista a TV3 deies que el postgrau de Muntatge Audiovisual et va fer descobrir aquesta manera de fer cinema. Què t’atrau d’aquest gènere a diferència del tradicional?
Vaig fer les pràctiques en una productora i em va fer la sensació que un rodatge era una estructura molt jeràrquica, com gairebé militar i que estava lluny del que a mi m’interessava realment, que era la pel·lícula. Al postgrau vaig descobrir el found footage o muntatge d’apropiació i vaig pensar que em sentia còmode donant un nou significat a imatges ja existents. Precisament, el curt Elena Universo surt de quan vaig voler muntar un film a partir d’unes imatges del meu avi. Vaig demanar a la meva mare si teníem cartes de l’àvia i em va donar un llibret. M’interessava acostar-me a aquell material amb potencial.
Almirall va néixer l’any 1989. Foto: Joanna Chichelnitzky
Uns anys abans, van ser els teus escrits els que van sortir a la llum amb Estimada (vida) diària (2016). Era el teu primer curt i ja t’exposaves força… Et feia respecte o com que era l’inici no et preocupava?
Era molt inconscient. Recordo que el dia que es projectava vaig pensar: “En quin moment he ficat tot això del meu diari?”. Però després vaig veure que tenia molt sentit perquè la gent deia que escrivia el mateix als seus diaris. El fet d’exposar tant la meva intimitat em va permetre connectar amb la gent i això va fer que la vergonya fos més lleu.
“Ja no es tracta només d’introduir idees de diversitat i perspectiva feminista, sinó que les pel·lícules vinguin de diferents llocs i estiguin en diferents llengües”
Tornem al llegat fílmic familiar. A Somorrostro en tres actes (2023), contraposes les imatges que l’avi va gravar a les barraques del Somorrostro el 1961 i el 1991, amb l’actual litoral. Què va suposar portar a l’actualitat aquestes imatges?
Vaig anar a la Barceloneta amb un prejudici total perquè sentia el que ens passa a molts barcelonins, i és que hi ha zones que ja no són nostres. Pensava que tot serien turistes i discoteques i sí, hi ha bona part d’això, però també vaig conèixer un grup de senyores que anaven allà a passar els caps de setmana. Els vaig ensenyar les imatges dels anys seixanta i, com que moltes havien vingut de joves des d’Andalusia i Aragó, em va sorprendre que les imatges del meu avi els recordessin el seu poble, cosa que té sentit perquè estàvem parlant d’una època i una manera de viure que també podia ser seva.
Amb escenes com aquesta és impossible no pensar en la potència que té la nostàlgia, també en el cinema. Les imatges poden provocar la idealització del passat?
Està molt ben vist això. Crec que a vegades poden fer-nos relacionar amb el passat d’una manera nostàlgica, sobretot quan hi ha un cert gust estètic, com passa amb les analògiques. Crec que això s’ha de combatre perquè és necessari relacionar-se amb el passat de forma crítica per entendre d’on venim. Les imatges del meu avi al Somorrostro, per exemple, ens parlen d’una situació molt complexa per molt que veiem persones que ballen. Però sí, és difícil trobar el punt entre la nostàlgia i la mirada crítica.
La cineasta té la família com un dels pilars de la seva obra. Foto: Joanna Chichelnitzky
Ara que parlem del que pot generar el cinema, la teva feina a Drac Màgic fa que passis més temps pensant sobre les pel·lícules que fent-ne. Una tasca t’estimula per desenvolupar l’altra?
Segur. La feina a Drac Màgic i la meva trajectòria com a cineasta es retroalimenten de manera inevitable i una cosa em porta a l’altra perquè el que m’interessa és estar en contacte amb les imatges i pensar què ens diuen sobre nosaltres i com generen imaginaris, o sigui, el seu poder transformador.
“Es fan pel·lícules íntimes i del mateix format perquè són les que potencien les institucions i els canals de distribució mainstream“
Drac Màgic defensa que la cultura audiovisual té un component educatiu i feminista, tant en joves com en adults. En el fons estem parlant del cinema com a eina política, no?
Sí, i és fort si ho penses perquè hi ha objectius que mantenim des del primer dia, i mira que es va fundar en ple franquisme! Si tornem a la idea que les imatges generen idees, crec que és important estudiar quines consumeixes, sobretot quan ets un infant i estàs configurant el pensament. Ara ja no es tracta només d’introduir idees de diversitat i la perspectiva feminista, sinó que les pel·lícules vinguin de diferents llocs i estiguin en diferents llengües. És per això que nosaltres les seleccionem i les doblem al català, al castellà i quan podem a l’euskera.
El 1977 vau doblar al català la primera pel·lícula infantil, La Ventafocs. Ja n’heu distribuït més de 80, però queda molt camí per igualar els números de les doblades al castellà. Quina radiografia en fas tu?
Jo soc defensora de la versió original subtitulada al català i no crec que el doblatge en castellà hagi guanyat la partida. Desgraciadament, tenim una cultura que ve de la dictadura i estem acostumats a veure-les en castellà. Per canviar això, nosaltres doblem i subtitulem al català els films infantils i això dona accessibilitat als infants amb dificultats auditives i així s’acostumen al subtítol.
Almirall està treballant en un projecte sobre la cineasta Elena Jordi. Foto: Joanna Chichelnitzky
Passem a parlar del moment actual de la indústria catalana. Hi ha hagut un augment de pel·lícules que tracten la cruesa de la intimitat femenina. Creatura o Mamífera en són exemple. Com tot, pot agradar o no… L’actriu Berta Prieto deia en un article al País: “Quin sentit té escenificar la veritat d’una manera literal? El teatre i el cinema haurien de ser l’espai on reflexionem sobre la vida, no el lloc on ens en lamentem”. Quina opinió tens al respecte?
S’estan abordant qüestions que havien quedat al marge de les grans pantalles i hi ha moltes cineastes que estan fent películes molt interessants, com les que has mencionat. També puc estar d’acord en part amb la Berta Prieto, en el sentit que el cinema és una qüestió de llenguatge i és important donar espai a llenguatges diversos. Els espais de programació i els canals de visibilitat tenen la responsabilitat de donar cabuda a propostes diverses en quant a contingut, però també en forma i llenguatge. No volem la uniformització de llenguatges i que totes acabem fent películes iguals, sinó investigar i explorar els llenguatges cinematogràfics per abordar al màxim les seves potencialitats.
A què et refereixes amb pel·lícules alternatives en la forma?
M’interessa com està feta la pel·li a nivell estructural, com s’organitza el rodatge, quines capacitats té per accedir a pressupostos, quin circuit tindrà després… Des de l’associació Dones Visuals, per exemple, estan posant moltes dones cineastes en xarxa per millorar aquests aspectes.
“Soc defensora de la versió original subtitulada al català i no crec que el doblatge en castellà hagi guanyat la partida”
I pel que fa a tu, tens algun projecte entre mans?
Sí! Aquest any he estat a Sant Sebastià estudiant Arxiu i Preservació Cinematogràfica i estic treballant al voltant d’Elena Jordi –nascuda a Cercs, el Berguedà, el 1882–, la primera cineasta de l’estat espanyol que va ser completament oblidada. L’any 1918, segons recull la premsa, va dirigir i protagonitzar una pel·lícula que va desaparèixer… Estic fent una especulació sobre com seria aquesta pel·li a partir d’imatges d’arxiu i pel·lícules de l’època. De fet, té molt sentit que estiguem a Sants perquè moltes de les productores de cinema que analitzo estaven aquí!
L’Elena Jordi, per tant, podria haver passat per aquí, per l’antiga fàbrica de l’Espanya Industrial?
Aquí a la plaça de Sants hi havia els estudis d’Studio Films i ella havia actuat en algunes de les seves pel·lícules, segons el que he trobat. O sigui que sí, potser va estar aquí…
Almirall, durant l’entrevista amb Cultura B. Foto: Joanna Chichelnitzky
