Claret, al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs. Foto cedida
Una paia d’esperit nòmada, inconformista, apassionada per la música i gitana d’adopció. La seva història és la d’una artista blanca, francesa i d’estil naïf, però també flamenc i caló, que va trobar al desaparegut barri gitano de Can Tunis, a l’actual zona del port de Barcelona, la casa i la família que li mancava. “La meva mare va morir molt jove i el meu pare era una persona absent. De petita tenia una vida estranya i només m’entenien els gitanos”, recorda.
Cathy Claret, nascuda a Nimes el 1963, ha tingut una vida itinerant. La Canastera ha viscut a 29 llocs diferents, des de ciutats franceses i d’Amèrica del Nord, fins a Sevilla i Barcelona. Amb cadascuna de les seves parades pel món s’ha endut una part de la música i la cultura local, però el seu pas per la Barcelona més gitana la va marcar per a sempre. Les seves cançons uneixen el pop amb estils com la rumba, el reggae, la bossanova i, sobretot, el flamenc. “Fa 40 anys que fusiono la música més innocent amb els sons més salvatges”, comenta. Hi ha qui diu que la música de Claret és “pop flamenc”, però ella prefereix el concepte “pop canastero”. “Tinc una veu massa francesa com per dir-li flamenc, però faig la meva música amb artistes gitanos”, explica.
Una pionera
Col·laborar directament amb artistes de barris marginals com Can Tunis o les Tres Mil Viviendas de Sevilla va suposar un obstacle important en la carrera de Cathy Claret. “Les discogràfiques que volien contractar-me em rebutjaven quan sabien que treballava amb gitanos. Era una cosa que no s’entenia i que em tancava portes, així que vaig trobar-me en una terra desconeguda i vaig haver d’obrir el meu propi camí”, recorda.
En molts sentits, Claret va ser una pionera. Dècades enrere va començar a experimentar amb sons que avui han portat a l’èxit a artistes com Rosalía, Dellafuente o C. Tangana. “Ara aquesta música et porta a la portada de les revistes”, comenta.
Claret viu actualment a Barcelona. Foto cedida
Malgrat les dificultats professionals que ha experimentat durant la seva llarga carrera, La Canastera ha publicat 12 discos, ha compost cançons com Bolloré, que figures de referència com El Rei del Blues, B.B. King, i Raimundo Amador, una de les veus flamenques més destacades dels anys vuitanta, van versionar.
“Ara hi ha una generació molt més oberta que la de la burgesia que volia fer veure que només hi havia una única cultura catalana”
La major part de la seva vida l’ha passat a Barcelona, on viu des de fa anys –tot i que afegeix que gairebé tota la seva vida social la fa a la Mina i al barri badaloní de Sant Roc–, Claret no ha aconseguit mai un reconeixement destacat a casa nostra. Ha treballat a mig món, ha fet gires internacionals i col·labora amb discogràfiques franceses, belgues i nipones. “Abans estava molt enfadada amb el que s’entenia com a cultura a Catalunya perquè sempre se’m considerava una artista completament underground. Per sort, ara hi ha una generació molt més oberta que la de la burgesia que volia fer veure que només hi havia una única cultura catalana”, detalla.
Museu flamenc pop
La música de Claret no és l’única que ha quedat al marge dels grans circuits de distribució del país. Tot i l’etiqueta d’artista underground i alternativa que l’ha acompanyat durant dècades, les seves cançons acumulen centenars de milers de reproduccions a plataformes com Spotify o YouTube i els seus espectacles atreuen centenars d’espectadors a diversos països.
El seu art, però, és també hereu de la cultura del poble gitano que sempre l’ha acollit com una més. Per això, ella mateixa va impulsar la creació del Museu del Flamenc Pop, un homenatge de valor incalculable a nombrosos artistes gitanos que van modernitzar la música espanyola i catalana.
L’artista francesa va néixer a Nimes el 1963. Foto cedida
Els més de 500 vinils, cassets, discos i fotografies del museu repassen l’evolució i les innovacions que els cantants gitanos van aportar a la música des dels anys 60 fins al dia d’avui. La col·lecció, que circula per sales d’exposicions i espais culturals de forma itinerant, repassa el naixement i la consolidació del Nou Flamenc. Al mateix temps, ofereix una contranarrativa a la idea d’incultura i retrocés que tot sovint recau sobre el poble gitano. “Els gitanos mai han sigut puristes i al Can Tunis de fa 40 anys ja barrejaven la seva música amb reggaeton. Ara hi ha paios que es dediquen a fer el mateix, diuen que és una cosa nova i es tornen rics. Molts artistes s’han apoderat de la música gitana que abans cap discogràfica volia”, lamenta Claret.
En els cinc espais del museu -dones pioneres, 50 personatges destacats, història, referents actuals i singles- es poden descobrir sons, imatges i estilismes que recorden als de molt artistes actuals. “Tinc desenes de discos antics de gitanes que fusionaven el flamenc amb soul, pop, rock, gòspel o blues. A més, a les portades dels vinils es veuen dones amb el melic enlaire i amb looks supermoderns que avui en dia es venen a totes les botigues de roba de forma descontextualitzada i sense que ningú conegui el seu origen”, denuncia.
“Molts artistes s’han apoderat de la música gitana que abans cap discogràfica volia”
La manca absoluta de reconeixement del llegat cultural caló, que molts artistes gitanos fa anys que denuncien, neix en bona part de l’antigitanisme que encara regna a la societat. Claret, gràcies a la seva família adoptiva de Can Tunis, és una de les persones blanques que més de prop ha presenciat aquesta mena de discriminació. “Hi ha infinitat de falsedats sobre els gitanos que cal desmentir. El museu és la meva forma de respondre a les mentides que s’han dit sobre el flamenc i el poble gitano”, assegura.
El museu, nòmada com la seva impulsora, busca ara una nova seu on divulgar el llegat de la música gitana i el seu paper com a renovador del panorama sonor espanyol i català. En paral·lel, Claret treballa des de París en el seu nou disc pop, el tretzè de la llarga carrera de La Canastera i el primer des del 2022.
Claret impulsa el projecte ‘Flamenco pop, una revolució gitana’. Foto cedida
